La Rierada que jo vull

Parlar de La Rierada és molt fàcil per a mi perquè ha format part de la meva vida des de molt abans de néixer. Els meus avis materns, en els anys 50, van llogar una casa que pertanyia a una senyora de Sarrià (Barcelona). La proximitat de Sarrià (on vivia la meva família) amb La Rierada era el lloc somiat per ells perquè la meva mare i les meves ties gaudissin de la naturalesa els caps de setmana i tot l’estiu. La meva mare va començar a estimar aquesta terra amb 15 anys i, quan va conèixer al meu pare, li ‘va traspassar’ aquest sentiment. Tant era l’amor que sentien per ‘el seu’ Rierada que, una vegada casats, no van dubtar a comprar un terreny al senyor Castellvi per a construir la seva pròpia casa. Era 1963, jo tenia tres anys i la meva germana segona, un. En aquells dies ja es parlava d’urbanitzar la zona perquè era impensable que no existís clavegueram ni aigua directa, entre altres serveis estant tan prop de Molins de Rei i de Barcelona. Com era qüestió de poc temps de posar en ‘ordre’ tot, el meu pare va retirar un metre la tanca cap a la casa pensant en la col·locació de voreres i clavegueram. I aquí estem, lamentablement seixanta anys després està tot igual.

Urbanitzar La Rierada és un dret de totes les persones que vivim i un deure històric amb els nostres avantpassats que van fer créixer i construir aquest pedaçet meravellós de Molins de Rei envoltat del Parc de Collserola. No és de rebut que en el segle XXI aquest ‘barri de muntanya’ de Molins de Rei (com li denominen ara) estigui sense urbanitzar. Som molts, diria la majoria, de veïns que volem tenir en condicions les nostres cases. I, per descomptat, respectant el medi ambient. Si triem ser aquí era per a gaudir de la naturalesa i no per a destruir-la, només volem posar ‘ordre’ urbanístic. No pot ser que uns veïns precisin de cubes per a tenir aigua, uns altres la treguin del pou natural de la seva casa i hi hagi fosses sèptiques que precisen d’una altra mena de cubes… Si se’m permet, és un ‘esperpent’. El que nosaltres volem és que es compleixin els drets legals. És de justícia.

Molt es parla de fer de La Rierada una macrourbanització. Els veïns amb les cases fetes volem urbanitzar la zona i els propietaris que tenen terrenys, volen construir. Dos desitjos lògics i alhora compatibles sempre amb el màxim respecte al medi ambient. Jo tinc tant dret d’urbanitzar la meva zona perquè ja tinc la meva casa feta, com els propietaris de terrenys, fer-se una casa en ells. Ningú és més que ningú aquí. La Rierada no és una moneda de pagament per a res ni per a ningú. Mereix ser agraïda amb ella, perquè ens ha donat molt, i amb els qui fa molts anys es van enamorar d’ella. A ells els hem de lluitar per a seguir el que un dia van somiar i van iniciar.

Mª Carmen Juárez, veïna de La Rierada i número 16 a la llista del PSC a Molins de Rei