El Pla Territorial Sectorial per a la Implantació de les Energies Renovables (PLATER) és una peça clau pel desplegament de l’energia eòlica i fotovoltaica que evidència les interdependències entre la metròpoli, el gran consumidor, i el camp, que rep el gruix de les infraestructures. Una transició energètica equilibrada vol corresponsabilitat i transparència, un model que deixi també benefici i desenvolupament en el món rural.
La transició energètica ha deixat de ser una opció per convertir-se en una necessitat urgent. Catalunya encara es troba lluny dels objectius europeus de descarbonització i genera poc més d’un 20% de la seva electricitat amb fonts renovables, molt per sota de la mitjana estatal. En aquest context, el Pla Territorial Sectorial per a la Implantació de les Energies Renovables (PLATER) emergeix com una peça clau per accelerar el desplegament de l’energia eòlica i fotovoltaica i posar de manifest les interdependències entre el món urbà i el rural.
El PLATER és, essencialment, un instrument de planificació territorial. La seva funció és ordenar la implantació de les energies renovables a Catalunya, establint criteris i localitzacions per a les instal·lacions eòliques i fotovoltaiques en coherència amb els objectius de la Prospectiva Energètica de Catalunya 2050 (PROENCAT).
El pla respon a tres grans necessitats: l’emergència climàtica, la dependència energètica exterior i la competitivitat econòmica. Per fer-ho, fixa un objectiu ambiciós: desplegar fins a 62.000 MW d’energies renovables abans de 2050, el que significa multiplicar per 10 la potència instal·lada actualment.
Una de les seves novetats més rellevants és la voluntat de territorialitzar aquesta transició. El PLATER assigna objectius de potència instal·lada a escala municipal o comarcal, amb la idea que cada territori contribueixi en funció del seu potencial. I és aquí on, com sempre que s’aborden aspectes clau en matèria territorial, que el conflicte està servit.
Perquè, més enllà de la seva funció tècnica, el pla posa sobre la taula qüestions profundes: com es reparteixen els costos i beneficis de la transició? Quin paper hi juga la regió metropolitana de Barcelona en tant que principal consumidora? I com es poden reconciliar els interessos del món urbà i del rural a l’hora de fer el repartiment?
Barcelona metropolitana: consum intensiu, capacitat limitada
Des del punt de vista de la regió metropolitana de Barcelona, el PLATER té una implicació clara: la metròpoli és un gran consumidor d’energia, però té una capacitat limitada per generar-la localment.
El mateix pla prioritza la instal·lació de renovables en edificis i espais ja artificialitzats —teulades, polígons industrials, infraestructures— abans que en sòl no urbanitzable. Això afavoreix l’àmbit metropolità, on aquest tipus d’espais són abundants, però no suficients per cobrir tota la demanda.
Segons les estimacions del PLATER, una part significativa de la potència renovable haurà d’ubicar-se fora de les grans àrees urbanes. En conjunt, només un 1,2% del territori català es destinarà a instal·lacions renovables terrestres, però aquest percentatge es concentra sobretot en zones rurals amb més disponibilitat de sòl.
Tot i aquesta clara dependència de la resta del territori, els municipis metropolitans no són aliens al PLATER. El pla també els assigna responsabilitats, especialment en la implantació de renovables en edificis i espais urbans.
Això pot traduir-se en oportunitats —autoconsum, comunitats energètiques, reducció de costos— però també en exigències normatives. Els ajuntaments hauran d’adaptar el planejament urbanístic i facilitar la instal·lació de sistemes fotovoltaics, sovint en entorns densos i amb limitacions tècniques. En aquest sentit, resulta essencial que hi hagi la màxima coherència entre el que planteja el PLATER i les disposicions del Pla Director Urbanístic Metropolità per encaixar els requeriments del primer en el teixit urbà altament densificat que vol modelar el segon.
En comparació amb altres territoris, però, la càrrega territorial directa és menor. Mentre que comarques a tocar de l’aglomeració metropolitana com l’Alt Penedès hauran de destinar centenars d’hectàrees a instal·lacions solars (350 hectàrees, un 0,6% del seu territori), altres zones de l’interior i del sud del país concentren els grans projectes eòlics i fotovoltaics.
Això genera una asimetria evident: les àrees metropolitanes consumeixen més energia, però el gruix de les infraestructures es localitza en territoris menys densos.
Evitar el conflicte territorial fent una transició amb equitat
És en aquest punt on el PLATER entra en terreny polític i social. Diverses veus del món rural han criticat el pla per considerar que concentra massa infraestructures en determinades comarques i que no hi ha hagut prou diàleg amb el territori.
Aquestes tensions no són noves. En els darrers anys, l’absència d’una planificació clara havia provocat una proliferació de projectes i una reacció defensiva de molts municipis, que fins i tot han modificat els seus plans urbanístics per limitar-los.
El PLATER pretén, precisament, superar aquesta situació introduint criteris objectius i una distribució més equilibrada. Entre aquests criteris hi ha la protecció dels sòls agraris, la preservació del paisatge i l’evitació de concentracions excessives d’instal·lacions.
Tanmateix, el debat continua obert i un dels seus riscos és caure en la simplificació d’oposar el món urbà i el rural com si defensessin interessos incompatibles. En realitat, la transició energètica posa de manifest la interdependència entre ambdós.
Les ciutats concentren la demanda, però també tenen capacitat d’innovació, inversió i generació distribuïda. El món rural disposa de sòl i recursos naturals, però sovint ha suportat històricament les externalitats de les infraestructures.
El repte, doncs, no és tant repartir càrregues com construir un model de benefici compartit. Això implica, per exemple:
- mecanismes de retorn econòmic als territoris que acullen instal·lacions,
- participació local en els projectes,
- desenvolupament de comunitats energètiques,
- i una millor connexió entre planificació energètica i desenvolupament territorial.
El PLATER representa, en aquest sentit un pas important cap a una planificació més ordenada. Però també posa en evidència les limitacions d’abordar la transició energètica de manera sectorial.
L’energia no és només una qüestió tècnica: afecta el paisatge, l’economia local, la mobilitat, l’ús del sòl i la cohesió territorial. Per això, cada vegada és més necessari integrar-la en una visió més àmplia de planificació territorial.
Referents europeus
En qualsevol cas, ens trobem davant d’una situació compartida amb els països del nostre entorn, que en general han passat també per tensions similars entre objectius climàtics ambiciosos i resistències territorials. Fins i tot els més avançats en la matèria, com Dinamarca o els Països Baixos, s’han trobat amb aquestes dificultats.
El cas d’Alemanya, però, és probablement el més citat. Amb la seva estratègia energètica a llarg termini (Energiewende), el país ha desplegat massivament renovables, però també ha afrontat conflictes territorials importants, especialment amb l’eòlica.
Una de les respostes ha estat reforçar la planificació regional, de manera que cada land fixa zones prioritàries per a renovables amb criteris clars, reduint la incertesa i la discrecionalitat. Però el factor diferencial és el retorn econòmic local, atès que molts projectes incorporen participació ciutadana o municipal, i una part dels ingressos es queda al territori.
Això ha generat més acceptació, especialment en zones rurals. En algunes regions, més del 40% de la potència renovable està en mans de cooperatives o actors locals. El missatge implícit és que no només es tracta d’“acollir” infraestructures, sinó de “copropietar-les”.
A França, el model és més centralitzat, però en els darrers anys s’ha intentat introduir una major sensibilitat territorial. La planificació energètica es combina amb documents regionals que identifiquen zones preferents i zones d’exclusió.
Un element interessant és l’intent de coordinar energia i paisatge, especialment en zones amb alt valor patrimonial. Això ha portat a limitar projectes en determinats territoris i a concentrar-los en d’altres amb menys conflicte.
Tanmateix, França també ha viscut fortes oposicions locals, cosa que ha obligat a reforçar processos participatius i a introduir criteris de “densitat màxima” d’instal·lacions.
Finalment, a Itàlia la manca d’una planificació clara durant anys ha generat una situació similar a la que Catalunya ha viscut recentment, amb una allau de projectes, inseguretat jurídica i forta oposició local. En resposta, el govern ha començat a definir “àrees idònies” per a renovables, intentant coordinar millor estat i regions. Tot i així, la implementació és desigual.
Cap a un nou contracte territorial: el Pacte Urbà-Rural
El debat sobre el PLATER és, doncs, en el fons, un debat sobre model territorial. Els exemples europeus mostren que la transició energètica només avança de manera sostinguda quan s’articula com un projecte col·lectiu. Ens trobem davant d’un pla que no és només energètic, sinó una oportunitat per redefinir les relacions entre territoris.
Si es gestiona bé, pot contribuir a un model més equilibrat, en què la transició energètica sigui també una oportunitat de desenvolupament local. Si es gestiona malament, pot aprofundir les fractures existents.
Per evitar-ho, cal anar més enllà de la distribució de megawatts i apostar per un veritable contracte territorial basat en la corresponsabilitat, la transparència i el reconeixement de les interdependències. Un contracte que es podria traslladar a altres àmbits com el de l’aigua, els aliments o fins i tot la distribució de les inversions econòmiques en el territori. Tot plegat, configurant un Pacte Urbà-Rural com el que propugna el Compromís Metropolità 2030 que vam elaborar des del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona.
La transició energètica no serà només renovable o no serà. També haurà de ser justa i territorialment equilibrada. I això, en un país tan divers com Catalunya, només serà possible amb una planificació clara, integrada i, sobretot, dialogada entre territoris.
Oriol Estela Barnet. Coordinador general del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona
Article publicat originalment a Catalunya Metropolitana
