La congestió diària als accessos a Barcelona no és només un problema de trànsit, sinó un desafiament de salut pública per al Baix Llobregat.
Un col·lapse quotidià que hem normalitzat
Cada matí es repeteix de manera gairebé matemàtica la mateixa escena en les principals artèries viàries que connecten el Baix Llobregat amb la capital metropolitana. La B-23 s’alenteix de forma progressiva a l’alçada de Molins de Rei, Sant Feliu o Sant Joan Despí; la cua creix de manera exponencial i milers de vehicles es veuen obligats a avançar pocs metres per tornar a frenar bruscament. Més endavant, a la B-10 i a la Ronda Litoral, la situació es replica fins al col·lapse complet dels accessos a Barcelona.
Hem normalitzat tant aquesta seqüència diària —parar, arrencar, accelerar, frenar i tornar a començar— que la societat civil sembla haver-la acceptat com un peatge inevitable del desenvolupament econòmic i de la centralitat logística de la nostra comarca.
Però no ho és en absolut. Aquesta servitud no és un fet inevitable de la naturalesa urbana. Les cues cròniques a la B-23, l’A-2 i la B-10 representen una profunda disfunció del sistema i una factura ambiental, sanitària i territorial excessivament elevada que la ciutadania del Baix Llobregat paga cada dia en termes de qualitat de vida i benestar.
Les dades d’una comarca hipercol·lapsada
Quan s’analitzen les retencions viàries, la tendència habitual és reduir l’impacte a un simple càlcul de temps perdut: vint minuts més per arribar al lloc de treball o mitja hora d’espera atrapats a la calçada. No obstant això, les dades oficials permeten entendre la dimensió real i multidimensional d’aquesta asfíxia.
Segons l’Estratègia Logística de Catalunya 2020-2040, els eixos de l’AP-7, l’A-2 i la B-23 concentren el 45% del trànsit de vehicles pesants de tota la Regió Metropolitana. Paral·lelament, en una franja de només deu quilòmetres al voltant d’aquests eixos es localitza el 80% de les infraestructures logístiques del país. Les xifres diàries són aclaparadores: a la B-23 es registren de forma sostinguda entre 97.000 i 111.000 vehicles diaris, mentre que a la B-10 la mitjana arriba als 133.813 vehicles al dia.
«El Baix Llobregat no és una simple comarca de pas, sinó un dels corredors logístics més estressats del país on coincideixen el transport internacional, l’activitat industrial i els desplaçaments quotidians de la ciutadania.»
Quan una xarxa amb aquesta càrrega de trànsit circula fregant constantment el seu límit teòric de capacitat, qualsevol mínima incidència desencadena un efecte acordió immediat que immobilitza milers de persones. A més, la concentració extrema de vehicles de gran tonatge crea autèntics «murs mòbils» als carrils de la dreta, dificultant les sortides, augmentant l’estrès al volant i multiplicant el risc d’accidents. Aquesta dinàmica alimenta un cercle pervers: saturació, incidents, més retencions i més emissions contaminants de cicle curt.
Una amenaça directa a la salut pública
Tot aquest procés no s’esdevé enmig d’un desert demogràfic, sinó a tocar de ciutats consolidades, de barris residencials, d’escoles, de centres de salut i de milers d’habitatges de la comarca.
Les autoritats sanitàries internacionals i els estudis mèdics adverteixen amb contundència que l’exposició continuada a les micropartícules fines (PM2,5 i PM10) i als gasos procedents d’aquests tubs d’escapament immobilitzats té efectes directes:
• Increment del risc de patir malalties cardiovasculars i respiratòries agudes.
• Agreujament sever dels quadres d’asma en pacients crònics.
• Correlació directa amb un major risc de desenvolupar càncer de pulmó.
Infants en edat escolar, gent gran, dones embarassades i persones amb patologies prèvies són els col·lectius de màxima vulnerabilitat que pateixen amb major severitat aquesta agressió ambiental.
Un canvi de paradigma prioritari
Reduir les retencions al Baix Llobregat ha de deixar de considerar-se una simple qüestió de gestió tècnica de la circulació per esdevenir una política preventiva d’alta prioritat en salut pública i equitat territorial. La comarca ha après a conviure i a ser solidària amb les servituds d’infraestructures que requereix la capital metropolitana i l’economia del país, però no pot continuar sent el tub d’escapament immòbil de Catalunya ni el pati del darrere per a les esperes ineficients del trànsit pesant. Entendre la gravetat del diagnòstic i l’impacte directe sobre la salut és el primer pas indispensable. Com abordar la transformació d’aquest model sense afegir més ciment és la resposta operativa que analitzarem en el pròxim article.
Lluís Carrasco Martínez. Membre de la PTP i del Grup d’Impulsió de la Transició Energètica del Baix Llobregat (GITE)
