Hi ha experiències que, sense voler-ho, et fan veure la realitat amb uns altres ulls. Fa uns dies vaig haver d’acompanyar un familiar a l’Institut Català d’Oncologia (ICO), ubicat a l’Hospital Duran i Reynals. Com tantes altres persones, hi vam arribar en transport públic. El trajecte, des de Molins de Rei a l’hospital, que havia de ser senzill, es va convertir en una petita odissea. I em vaig fer una pregunta tan simple com inquietant: com és possible que un dels principals centres oncològics de Catalunya continuï tenint uns accessos tan poc dignes?
No parlo dels accessos en vehicle privat. Parlo dels milers de persones que cada dia hi arriben en metro, autobús o tren: pacients que sovint estan debilitats pels tractaments, familiars que els acompanyen i professionals que hi treballen. Persones que, precisament quan més necessiten un entorn amable i accessible, es troben amb un recorregut ple d’obstacles.
La primera dificultat apareix només sortir del metro de Bellvitge. La manca de senyalització és tan evident que molts visitants acaben recorrent a Google Maps per trobar el Duran i Reynals. I és aquí on arriba la sorpresa: en determinats itineraris, Google Maps pot arribar a proposar un recorregut per un camí sense urbanitzar, estret, envoltat de vegetació descontrolada, runa i brossa, al costat del pas de camions i d’una benzinera. Costa de creure que aquest pugui ser l’itinerari suggerit per arribar a un dels principals centres oncològics de Catalunya. Potser no és l’única ruta possible, però el simple fet que una aplicació utilitzada diàriament per milions de persones arribi a plantejar aquesta opció posa de manifest que els accessos no estan prou ben resolts ni prou ben senyalitzats.
Per evitar aquest recorregut, molts usuaris opten per buscar el microbús llançadora que connecta l’Hospital de Bellvitge amb el Duran i Reynals. Però aquí comença una nova dificultat. La parada és pràcticament invisible des de la sortida del metro. No hi ha cap indicació clara que n’assenyali la ubicació i diversos suports publicitaris encara en dificulten més la visibilitat. El resultat és que moltes persones caminen innecessàriament, pregunten a altres usuaris o acaben fent voltes abans de trobar-la. En un centre on arriben diàriament persones vulnerables, orientar-se no hauria de ser una prova d’enginy.
Quan finalment s’arriba al Duran i Reynals, l’odissea encara no s’ha acabat. La parada del microbús llançadora no disposa d’una plataforma d’embarcament accessible. El desnivell entre la vorera i el vehicle, juntament amb una rampa estreta i mal resolta, dificulta la pujada i la baixada de persones amb cadira de rodes, caminadors o altres ajudes a la mobilitat i incrementa el risc d’ensopegades i caigudes. La solució és tan senzilla com necessària: construir una plataforma contínua adaptada que garanteixi un accés còmode, segur i plenament accessible.
I encara hi ha un altre punt negre que no es pot ignorar: el pas inferior que travessa la Gran Via. És, senzillament, una autèntica vergonya. És el principal itinerari per als usuaris del transport públic que decideixen accedir-hi a peu i, en lloc de transmetre la imatge d’un centre sanitari de referència, ofereix una sensació d’abandonament. El paviment presenta un estat deficient, les parets estan degradades, la il·luminació és escassa i la brutícia acumulada, juntament amb una evident manca de manteniment i neteja, contribueixen a crear un entorn fosc i poc acollidor. No és només una qüestió estètica. Cap pacient que s’enfronta a un diagnòstic de càncer hauria de començar el seu recorregut travessant un espai brut, degradat i mancat del manteniment més elemental.
La dimensió del problema és encara més gran del que pot semblar. Als prop de 2.000 desplaçaments diaris de pacients i acompanyants de l’Institut Català d’Oncologia cal afegir-hi els més de 1.000 professionals que treballen diàriament a l’edifici Duran i Reynals, entre personal sanitari, investigadors, tècnics, personal administratiu i de serveis, així com els treballadors del Centre d’Atenció i Gestió de Trucades d’Urgència 112 de Catalunya. En conjunt, són milers de persones les que cada dia utilitzen uns accessos que continuen presentant greus mancances d’accessibilitat, orientació i qualitat urbana.
I el més frustrant és que cap d’aquests problemes requereix grans inversions. Millorar la senyalització des de la sortida del metro, incorporar el microbús llançadora als principals sistemes de navegació, retirar o reordenar els elements publicitaris que dificulten la visibilitat de la parada, rehabilitar el pas inferior de la Gran Via i adaptar correctament la parada del Duran i Reynals són actuacions perfectament assumibles que podrien transformar completament l’experiència de milers de persones.
És evident que la responsabilitat és compartida. La Generalitat, l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat, Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i la direcció dels centres implicats han de coordinar-se per posar fi a unes mancances que fa massa temps que s’arrosseguen. Quan es tracta d’un equipament sanitari de referència, les competències no poden convertir-se en una excusa per a la inacció.
No estem reclamant obres faraòniques ni projectes milionaris. Estem reclamant una cosa molt més senzilla: respecte. Respecte pels pacients que afronten una de les etapes més difícils de la seva vida. Respecte pels familiars que els acompanyen. Respecte pels professionals que cada dia treballen per salvar vides.
Perquè la qualitat d’un hospital també es mesura pel camí que han de recórrer els seus pacients per arribar-hi. I, avui, aquest camí no està a l’altura de l’excel·lència assistencial que representa l’Institut Català d’Oncologia.
Lluís Carrasco Martínez, membre de l’Associació per a la Promoció del Transport Públic (PTP)
