Diumenge vint de setembre, al pati de Ca n’Ametller i com a part dels prolegòmens de la Festa Major, Laura del Pino, cantant i front-woman de ‘La Rauxa’, aixecava la veu contra Aliança Catalana i Núcleo Nacional. De pas, també ho va fer en defensa de l’educació pública i de qualitat, ajudant-se d’una banderola que li va prestar la facció infantil del públic més entusiasta. No va quedar del tot clar, però, a què es referia exactament amb l’epítet ‘de qualitat’. En qualsevol cas, el conjunt de les seves proclames s’atansaven a un públic molt fàcil; sense dubte, l’artista santboiana, també trompetista de la formació femenina de música jamaicana ‘Les Testarudes’, jugava a casa, davant d’un auditori dòcil i ideològicament afí. Llàstima que el seu esbós de crítica nasqués incomplet, curt, insuficient i, el pitjor de tot, cobert d’una fina però persistent capa d’oblit històric. Ja hi eren. No ho volen admetre per raons més que òbvies. Fer-ho implicaria reconèixer bona part de responsabilitat en la normalització social del racisme i la xenofòbia mentre es mantenia dins la ‘baixa intensitat’ permissible dels nostres. I jo em pregunto: existeix el microracisme? Sigui com sigui, així ha estat les darreres dècades, des de la transacció poc modèlica de les elits, després de la mort del dictador. Sempre que el nacionalisme, l’essencialisme identitari i el rebuig dels altres, dels diferents, dels que mai esdevindran catalans de veritat, no faci estralls ni provoqui estridències, mentre es mantinguin intactes els privilegis polítics i de classe, no suposen un problema, no fan nosa.
Encara amb el record del concert, aixeco la vista i veig el seu rostre a un balcó del barri del Canal. Em sap greu per tots aquells lectors que consideren la meva insistència inútil o simplement molesta. Queden vuit mesos per a les eleccions municipals i no tinc intenció de desaprofitar qualsevol oportunitat per posar de manifest el què ja he comentat amb anterioritat: l’emergència d’Aliança Catalana i d’altres formacions d’extrema dreta nacionalista no és un fenomen políticament isolat, al marge de la història recent d’aquest petit racó mediterrani. No és suficient amb no dipositar la seva butlleta en el moment d’escollir la nova composició del consistori. Esdevé absolutament necessari identificar les causes que ens han portat a l’escenari actual i tractar amb la mateixa severitat a totes aquelles formacions polítiques que, activament o passiva, han contribuït de manera decisiva a configuració del mapa polític contemporani.
Dies més tard, passejo pel centre de la vila i, de forma quasi fortuïta, al camellenc carrer d’Enric Granados, adverteixo una petita expressió d’art urbà (de base pintura blanca sobre metall, probablement traçada a mà, amb llapis, i repassada amb retolador negre) d’autoria anònima. A la il·lustració s’identifica a una persona de cabells llargs que, ajudada per una escombra de grans dimensions, desplaça, aparta, aïlla, el feixisme, gràficament expressat per la mateixa paraula, escrita amb mides i gruixos diversos. Sense dubte, a l’escombraire, encara que probablement motivat, determinat i voluntariós, se li gira feina. Hi ha una part de la societat molinenca, també catalana, ben representada pel públic assistent al concert de finals d’estiu, emmarcat dins el programa Daltabaix, convençuda que n’hi ha prou amb conjurar el feixisme des de la part de dalt d’un escenari, amb proclames tan genèriques com buides de sentit o simplement escombrar-ho agitant un senzill estri de neteja. Un cop neta la plaça i també la nostra consciència, tot seguit, girem full i seguim les nostres vides com si res no hagués succeït. Això no obstant, no crec que sigui tan fàcil; em disculpareu si em mostro un xic agosarat. La xenofòbia, el racisme, la intolerància i l’etnicisme, tots components substancials del nacionalisme immoderat, no són només fulles caigudes d’un arbre, signe d’abandonament o d’un inevitable canvi estacional. En si mateixa, de fet, la representació gràfica a la qual he fet referència és (doblement) il·lustrativa de la concepció del feixisme que manega la classe mitjana, benestant, molinenca. Segons sembla, certes persones només se senten molestes per les manifestacions externes més desvergonyides de l’extrema dreta, ja que no coincideixen amb la imatge de societat (teòricament) progressista i tolerant que s’han fabricat a mida. Una projecció psicològica, de fet, que no es correspon en absolut amb la realitat perquè ja hi eren, però curiosament fins ara no han cridat l’atenció de l’opinió pública i publicada. Sospitós. Parlem cristal·lí. Una cosa són els típics comentaris racistes als dinars familiars o inquirir sistemàticament (canviant l’idioma) la procedència davant una persona racialitzada i una altra molt diferent és el discurs incendiari i desvergonyit de l’alcaldessa de Ripoll. Això ja no, tampoc es tracta de semblar racistes. Sense anar més lluny, la típica hipocresia petit-burgesa: aparences i falsedat. A l’hora de la veritat, els migrants al lloc corresponent i que no es vegin gaire, puix es corre el risc que la zona, el poble o el barri es degradin. Poden fer les pitjors feines, netejar la nostra merda i despatxar-nos a algunes botigues, però tampoc cal que els veiem cada dia o que pretenguin compartir escola amb els nostres fills. I que quedi clar. De racisme ni parlar-ne, d’això no en sabem res.
Aliança Catalana existeix, com existiren els germans Badia, personatges significats d’ERC durant els anys trenta del segle XX i encara ignominiosament reivindicats en els nostres dies, ja que el racisme econòmic i l’essencialisme identitari perviu de forma gens marginal a l’estructura social d’aquest país. Un cop enterrat Franco, que no el règim, i fins a la segona dècada del segle XXI, aquestes orientacions polítiques, els seus valors associats, la seva ideologia, queien de forma majoritària (electoralment parlant) sota els paraigües convergent -CDC, en especial- i republicà, tot i que amb certs matisos respecte als primers. Convergència i el seu conseller Boi Ruiz van protagonitzar la major ofensiva de desinversions contra el sistema públic de salut, en favor de les empreses que ja se’n lucraven, dècades enrere, amb les assegurances privades. Xenofòbia sanitària, sense anar més lluny. Qui no es pot pagar una ‘mútua’, existeix com a ciutadà de segona o tercera. Les interminables cues d’espera resultants a l’atenció sanitària especialitzada i la degradació en la primària, més de quinze anys després, parlen per si mateixes.
Ja hi eren, per tant, quan van tancar les urgències del CAP. Es tracta d’un pack indivisible producte d’una estratègia d’enginyeria social classista: treball mal pagat i perillós, drama residencial, maltractament constant en termes de mobilitat, massificació educativa i fragilitat sanitària. Es tracta de la classe treballadora metropolitana, la que neteja la festa i els excessos dels propietaris i rendistes (el 90% del parc immobiliari a l’estat espanyol pertany a persones que tenen des d’un a cinc habitatges), però no pot pagar-se un lloguer i ha d’emprar una jornada addicional per anar i tornar de la feina. Fa l’efecte que cal recordar-ho insistentment. Les noves generacions corren el risc de socialitzar políticament en la creença que la tradició política de Nogueras, Puigdemont, Turull i Borràs tenia previst erigir una republicà d’igualtat social i felicitat generalitzada. Res més lluny de la realitat. Començaren a modelar el seu projecte de societat unes quantes dècades enrere, fent anar només eines autonòmiques: sacralitat de la propietat privada a qualsevol preu -millor tancat que okupat-, beneficis fiscals per qui més recursos té (herències, transmissions patrimonials, etc.), monocultiu turístic, repressió a la dissidència política (Operació Pandora, fets del Parlament, etc.), privilegis per a l’educació de les elits i precarietat sociolaboral per a la classe treballadora. Per acció o per omissió, la resta de formacions polítiques amb representació parlamentària en són còmplices. Amb tot, cap connivència va esdevenir tan ignominiosa com la que sorgí d’un espai que proclamava el seu anticapitalisme als quatre vents, donava lliçons de memòria històrica anarcosindicalista des del parc de la Ciutadella i no es despentinava després de facilitar, amb la seva abstenció, la investidura del president xenòfob Torra, qui considerà bèsties a les persones castellanoparlants. Em pregunto, què hagués fet un hipotètic govern republicà si hagués disposat de tots els ressorts d’un Estat pròpiament dit. Em tremolen les cames només d’imaginar-ho. És per això, lectores i lectors, que no li desitjo un Estat a ningú. És per això, sí, en temps convulsos i de travesses interminables pel desert de la desmobilització de l’antagonisme social i polític, que defenso amb determinació la descentralització confederal, el veritable municipalisme, l’autogestió econòmica i una llibertat política basada en la consciència, la crítica radical i l’autonomia; per tant, mai més en l’espectacle electoral, l’especialització administrativa o la delegació partitocràtica. No vull cap de les societats ‘possibles’ que em proposen des de la política institucional. És senzill. Tot el que és factible partint de les condicions actuals de vida no és en absolut desitjable; segons ho veig, el realisme i el pragmatisme dominants no estan de cap manera relacionats amb una idea de llibertat que subratlli la capacitat per determinar de forma significativa el present i el futur, directament, sense mediacions tecnocràtiques ni tuteles institucionals o burocràtiques.
El feixisme no són fulles seques, no és brutícia superficial, és l’arbre sencer i cal arrencar-ho d’arrel. No guanyem res si desplacem el dogmatisme i la discriminació cap a una altra banda, que és el què pretén fer bona part de la classe benestant, mentre mantenen activament les condicions de la seva existència i, per tant, els seus privilegis, només perquè la seva presència electoral els hi resulta molesta, massa estrident per la seva ordenada i previsible monotonia vital. Finalment, en aquest punt sorgeix un matís important, significatiu. La imatge de l’acció d’escombrar esmentada més amunt representa la voluntat d’arraconar quelcom que ens resulta molest i que no volem tenir a prop. Endrecem el nostre racó, perquè en tenim un i determinades coses no hi tenen cabuda. Amb tots els respectes, aquesta actitud no mereix el nom d’antifeixisme, sinó més aviat caldria esmentar-ho com a indiferència, oportunisme, una moda qualsevol, en el millor dels casos, o simplement impostura. Des del meu punt de vista, cal combatre l’existència mateixa del feixisme, la seva essència, les seves causes, allò que el nodreix, a qualsevol indret del món, inclòs el carrer que trepitgem cada dia, perquè la intolerància i el racisme afecten tot el gènere humà. És per això que qualsevol rebuig al feixisme ha de ser necessàriament internacionalista, apàtrida, solidari i genuïnament anticapitalista.
Isaac Arriaza és veí de Papiol i forma part de la redacció de la revista Antagonistas (www.antagonistas.org).
