Fins als anys 60, la Carretera era una avinguda amb grans arbres a banda i banda, voreres molt més amples i dos carrils per circular. Veure un cotxe passar era una anècdota.
Quan l’Anton era jove, jugava a pilota a la plaça de la Bàscula. No ho feia dins la plaça: ho feia al mig de la carretera, llavors Avenida del Generalísimo. Les porteries eren dues pedres que posaven al mig de la carretera i, quan sentien que s’apropava un cotxe fent soroll en el terra fet de llambordes, treien les pedres i el deixaven passar. No calia que ho fessin gaire sovint: a la carretera, abans, veure un cotxe era una anècdota.
El cotxe, cosa de rics
Fins que el ‘desarrollismo’ franquista no va portar cotxes barats produïts en sèrie, només els rics tenien cotxe. Es veien més carros a cavalls. De camions, en passava algun, “camions russos de la guerra, molt grans i que feien molt soroll”, recorda l’Anton Balasch. La majoria de la gent es movia a peu o, si havia d’anar més lluny, en bicicleta o en moto. I com que els que tenien cotxe eren els rics, ja tenien un espai a casa seva on guardar-lo i tampoc necessitaven aparcament al carrer on posar-lo. Moure’s, llavors, també era una altra cosa: “Et movies per la zona més propera, anar a Barcelona era una aventura”, assegura Balasch.
“Abans, la carretera estava plena de plàtans i baladres. Als anys 60 els van arrencar tots per fer la calçada més ampla. I ara diuen que s’han de tornar a posar”, relata Josep Artés. En efecte, el projecte guanyador de la reforma de les avingudes de Barcelona i València aposta per tornar al model de carrer que hi havia abans, amb voreres més amples, tot i que no ho seran tant com ho havien arribat a ser, perquè es mantindrà un carril d’aparcament.
Un espai per passejar
Fins fa 50 anys, de fet, no hi havia els carrils marcats. Els que ho van viure ho defineixen com un carrer de dos carrils molt amples. La mesura: hi podia haver un carro parat i podien seguir passant dos cotxes. Una altra mostra de la gran amplada de les voreres és que el carro-ambulància de la Creu Roja aparcava sobre la vorera i la gent podia seguir passejant amb comoditat. “Els arbres eren molt grans i feien molta ombra. Era una bon lloc per anar a passejar i molta gent ho feia”, assegura Mariano Conde, que recorda que el carrer on viu, l’actual avinguda de València, es deia Avenida del Quinto Cuerpo del Ejército de Navarra, en memòria del cos militar que va portar el franquisme a Molins de Rei.
La calçada estava feta de llambordes, i en un primer moment era dels pocs carrers que en tenien, perquè els altres estaven fets de terra. A principis del segle XX, la pròpia avinguda (llavors Carretera Reial) estava feta de terra. Fins als anys 60, molts trossos de vorera també estaven fets de terra, en molts casos a davant dels nombrosos tallers de tot tipus que hi havia, sobretot a partir de la plaça de la Bàscula en direcció Barcelona. Per exemple, davant de Ca l’Isidre el Carreter, cap a la zona on ara hi ha el Zilink. Era normal veure tot de rodes escampades pel carrer mentre les reparava.
Sense semàfors
Un cop la circulació va anar creixent i abans que apareguessin els semàfors, el trànsit el regulava la Guàrdia Urbana. “Recordo que a la cruïlla amb l’actual passeig Pi i Margall hi havia una plataforma on s’hi posava la policia a regular el trànsit. I n’hi havia un que li deien el gitanet que es posava a torejar els cotxes”, rememora Mariano Conde.
De personatges lligats a la Carretera n’hi ha hagut altres. Per exemple, els pianistes que acompanyaven les pel·lícules mudes al cine de les columnes, on ara hi ha la ferreteria Ustrell, que encara conserva les columnes. “Un dels dos pianistes ho feia tan malament que la gent quan hi anava preguntava si els havia tocat la sessió bona”, relata Josep Artés.
Cinemes, barberies i hostals
No és l’únic cinema que hi va haver a la Carretera. També hi va haver el mític Versalles. “Hi vaig veure molt bon cine aquí. I és curiós perquè s’havien d’anar intercanviant les cintes amb un altre cine de Sant Vicenç i passava una moto corrent a recollir-la”, explica Anton Balasch. Al carrer, destacava la gran quantitat de barberies (cinc) i també d’hostals: n’hi va arribar a haver quatre: l’hostal del Baix, Cal Xicarró (que després seria Ca l’Esteve), l’hostal Nou (on ara hi ha l’hotel Calasanz) i l’hostal del Roca, a la plaça de la Bàscula. Aquest últim encara es podia veure fins fa molt poc. Acaba de ser enderrocat, com és habitual, per fer-hi pisos.
També hi havia molts bars. Destaca el mític bar Bola, que igual que molts altres establiments aprofitava les amples voreres per posar-hi una terrassa. “Posaven dues taules i encara tenies espai de sobres per passar”, descriu Balasch. Les mateixes voreres també s’ocupaven per la Fira de la Candelera: es posaven les parades a la mateixa vorera i també quedava lloc per passejar.
Autobús a cavalls
Un dels punts clau de l’avinguda actual és l’alt nombre de línies d’autobús que hi passen. Abans, encara que no fossin tants autobusos com ara, també n’hi havia, però eren tartanes tirades per cavalls. Arribaven fins a la porta mateix de l’estació de tren, i en el cas de la diligència que venia d’Igualada es quedaven a l’hostal del Sant a fer nit per reprendre al viatge fins a Barcelona.
La transformació, als 60
I és que aquest carrer era la Nacional II (va ser més tard que es va canviar a N-340) i era l’únic accés a Barcelona des d’aquesta zona, on arribava pel carrer de Sants, encara que no fos gaire utilitzada. A partir dels anys 60, la gent va anar comprant-se cotxes i el trànsit va créixer molt. Va ser llavors quan es van treure els arbres i es van reduir les voreres per asfaltar el carrer i posar dos carrils per sentit. La situació de via d’entrada a Barcelona amb un trànsit intens va durar una dècada, fins la construcció de l’autopista Molins de Rei – Barcelona.
Encara que el trànsit es va reduir, la configuració de dos carrils per sentit es va quedar igual fins ara fa vint anys, quan es van posar aparcaments de zona blava convertint un dels dos carrils de circulació en aparcament. Només era a la part més propera al Centre Vila, no seria fins uns anys després que s’estendria a tota l’avinguda. Tot i això, abans que s’implantés el pagament molts ja hi deixaven el cotxe sense cap regulació sobre la mateixa vorera.
Amb els anys, l’ús de la carretera com a espai de passeig s’ha reduït. Una ruta que abans era habitual -anar caminant fins a Quatre Camins- ara sembla una temeritat amb el nou pont que s’assembla més a una autopista. També pot semblar estrany que els veïns del carrer encara recordin estar asseguts a prendre la fresca a la porta de casa: aquella costum tan pròpia dels pobles de treure la cadira davant del portal per fer petar la xerrada.
Felicitats per l’article ¡¡¡