La mostra de curtmetratges Kurtinstant va omplir de cinema la Peni durant la nit del 21 de maig. Durant el certamen, que ha arribat a la seva tercera edició, es va retre homenatge al molinenc Pere Vila. Crònica de David Izquierdo.
Després de polir els últims detalls, obrim les portes poc abans de les 20.00 h. Ens mirem amb sorpresa: el nombre d’assistents és significatiu. És una alenada d’ànim!
El regidor Jordi Romeu diu unes paraules amb les quals atorga al Kurtinstant llavor cinematogràfica, cosa que, segons la nostra opinió, es mereix. Els protagonistes de la nit, malgrat alguna absència, pugen a l’escenari a recollir els obsequis amb què es commemora l’edició d’aquest any i ens fem una foto de família.
El Josep Bergadà, als controls, arrenca la maquinària i es projecta el primer curt de la nit. 55 metres quadrats és un agradable fals documental rodat a l’Ikea que, amb humor implícit, tracta dos temes tan candents com l’atur i l’habitatge.
Tot seguit, el Gerard Pérez i els seus companys de facultat, ens expliquen l’experiència del rodatge i responen les preguntes del públic. Comença la primera tanda de curtmetratges.
Good moorning és el primer videoclip dels internacionals The Gurus, realitzat el 2004 per un professional de l’audiovisual com és el Ric Pujol. És una joia amb un peu als anys 60 i l’altre al segle XXI. Control és un curt de terror i d’amors impossibles. És la proposta de la maquilladora Sònia Gardés que, només amb 21 anys, té una àmplia experiència en llargmetratges i amb DDT (premiats amb un Oscar). Aviones de papel és el curt que representa l’excel·lent actriu Ana Soria. Amb el guió de l’altra protagonista, Irene Terrón, ens ofereix dues interpretacions magnífiques i molt fresques.
La producció no és mai prou reconeguda en el món del curtmetratge tot i ser, tal com és, una de les funcions més arriscades. La Meritxell Civil va prendre embranzida per produir, d’una manera reeixida, Don’t give up. És la participant més jove de la mostra. Tornem amb el Gerard Pérez, que presenta un curiós curt de tipus terror/ fantàstic en el qual ell mateix ho fa tot, excepte la interpretació, que la fa la Irene i la càmera és a càrrec de la Meritxell.
El que segueix és cosa meva (i és que no puc perdre l’ocasió de ser a ambdós costats de l’espectacle). Y los sueños ¿sueños son? És un curt que no arriba ni a dos minuts, amb el Dani Andreu al davant de la càmera i el Gerard al darrere, que explica curioses possibilitats que poden oferir els somnis. Juntament amb el seu germà Paco, el Guillermo Ruiz és un dels inqüestionables talents cinematogràfics que creixen a Molins de Rei i Edurne és una angoixant meravella rodada amb molt pocs mitjans i infinita imaginació.
Amb Edurne arribem al descans. El cafè de la Peni no cobreix les expectatives pel que fa al servei d’entrepans i part del públic cerca altres alternatives. Algunes, tan allunyades, que la tornada al Kurtinstant esdevé una empresa impossible. Apareix públic nou que, malgrat no cobrir els que ja han marxat, ve disposat a gaudir de la segona tanda i de l’homenatge a Pere Vila. El Joan Domènech, amic i còmplice des dels inicis dels 70, introdueix el públic en l’univers de Pere Vila des del coneixement més absolut i del convenciment que l’homenatjat és gurú, mentor, mecenes, conseller i guia per als aficionats, o no, al cine. La Glòria assumeix les funcions d’hostessa i el Joan fa el lliurament d’un merescut record, obra del Pepe Valls, encertadíssim en el seu disseny, reflex del món cinematogràfic del Pere.
El Pere parla. Emotiu, sempre instructiu, sempre revelador, sempre des de la modèstia.
I veiem Amor en silenci. La còpia no fa justícia a aquesta història d’amor no correspost, barreja de neorealisme i “nouvelle vague”. Aquesta història tendra i emotiva és, a més a més, un enorme document de la nostra vila dels anys 70, dels seus carrers i dels seus personatges. L’Univers Pere Vila naixia amb aquest curt.
Dani Andreu ja és un clàssic. En aquesta ocasió ens sorprèn amb dos videoclips, Tristeza Vals Ámica de Leticia con Z i Creatures without soul de Glamour to Kill, que fan palès que el Dani no és només un bon actor. Ambdós grups han lloat amb escreix el seu treball. Moltes persones no coneixien aquesta faceta de l’Amabile Rocha. Amabile, hauries de tornar al cine. A velho do saco és un curt estupend de misteri/terror filmat a la seva terra natal, el Brasil. La producció cinematgràfica de Paco Ruiz comença a ser inabastable. Aquesta vegada ens enlluerna amb Manzanas azules, un curt ben atípic de ciència ficció i Túnel, una altra ratificació de la seva visió del terror.
Malgrat que ja ha col·laborat en altres curts, el Joan Baqués va deixar el cinema per la televisió i el cinema va perdre un autor prometedor. El Joan apuntava maneres i Flores Secas és la mostra. El curt és en BetaCam i, ves per on, fem treballar el Pere Vila. El Carles Guirado es declara un simple aficionat, però amb l’obra Con la música a la calle ens convenç de tot el contrari. A més, pocs creadors s’atreveixen a fer un curt documental.
21 anys i la producció de la Irene Terrón gairebé supera en nombre el conjunt de la resta de participants de la mostra. 1 spot i dos curts dirigits per ella i un altre curt interpretat aconsegueixen que el públic es faci una idea del seu talent impregnat de frescor. La Gemma Jiménez és també l’artífex del cartell d’aquest any. Ella treballa el camp de l’animació des de l’experimentació. Tres curts molt curts que haurien de posar-li al mapa. I acabem la mostra tot tancant el cercle. Si el Ricard ens presentava el primer videoclip dels Gurus, la unió de dues figures com el Dani i el Paco ens porta l’últim. Un clip per a la història.
Tanquem els llums de la sala i esperem que s’encenguin els de els càmeres, els focus i els platós i que l’any que ve puguem rebre tantes mostres de talent plasmades a la pantalla com ara.
David Izquierdo
