L’acte organitzat pel col·lectiu Dempeus Molins el passat dia 11 de Maig en que la popular monja benedictina Teresa Forcades presentava la seva proposta de Procés Constituent, ha generat una certa polseguera, de la qual Viu Molins de Rei i d’altres mitjans de la Vila s’han fet ressò. Malgrat que la cosa s’intuïa més com a una conferència de Forcades i no pas un acte polític, no vàrem ser pocs els assistents sorpresos per la presència a la taula al costat de la protagonista de tres organitzacions polítiques que actualment participen en institucions públiques. Aquesta presència inesperada ha generat la reacció d’aquells partits polítics que no varen ser convidats a participar al costat de la ponent. Lamento no compartir l’explicació donada des de Dempeus Molins, en el sentit que no van ser convidats a l’acte “aquells que al govern pactaven retallades, reformes constitucionals (…) i que donen suport al govern de CiU”, per què -diuen- no van en la mateixa línia del procés.
Permeteu-me que, a la vista d’aquestes explicacions faci tres consideracions: En primer lloc, ningú més que els propis impulsors de la iniciativa –Teresa Forcades i Arcadi Oliveres- s’hauria d’apropiar del dret a decidir qui s’hi encabeix i qui no; en segon lloc, Dempeus Molins va considerar convenient convidar una organització política d’esquerres, ICV-EUA, però no aquella que fins fa poc havia n’havia estat soci de govern a nivell local i nacional (ERC); i en tercer lloc, però, per damunt de tot, la majoria d’assistents a l’acte anàvem a escoltar la Sra. Forcades i no les opinions d’uns partits polítics que, amb la seva presència en institucions públiques, ja disposen d’altres mecanismes d’expressió.
Em sembla bé que, al marge de les opcions polítiques tradicionals, apareguin a la Vila nous col·lectius amb sensibilitat social, com Dempeus Molins; només demano que en l’organització de futurs esdeveniments s’evitin els excessos de sectarisme i s’eixampli el ventall participatiu també a d’altres visions de la realitat politico-social de Molins de Rei. En relació a la figura mediàtica de Teresa Forcades, crec que es tracta d’un fenomen al qual cal prestar atenció i que, probablement, en l’actual context de dificultats econòmiques i creixent desafecció política, està cridada a jugar un cert paper rellevant. Sense anar més lluny, aquesta mateixa setmana l’edició digital del diari britànic The Guardian se’n feia ressò en un ampli article titulat “Keeping up with Teresa Forcades, a nun on a mission” i en el qual, entre d’altres coses, defineix Forcades com a una “figura emergent i atípica entre l’extrema esquerra (sic) del sud d’Europa”. Mostra d’aquest interès creixent també a casa nostra en fou la nodrida assistència de persones a l’acte celebrat a Molins de Rei i repetit hores més tard a Cornellà.
No obstant, i més enllà de l’èxit de la convocatòria, és precís analitzar el contingut que defineixen els incipients eixos programàtics de “Procés Constituent”, a partir del propi discurs de Forcades a Molins de Rei o del decàleg d’intencions que es publica en el seu web. Podríem discutir la justícia d’algunes de les seves propostes generalistes, o la impossibilitat de dur-ne a terme d’altres en el marc d’una economia lliure i de mercat, però això ho deixo per a un altre ocasió. Sí, no obstant, m’agradaria aportar dues reflexions per al debat: primer, crec que el procés ha d’evitar ser víctima dels seus propis plantejaments radicals i caure en l’actuació política marginal, presonera d’un malentès procés obert i assembleari, que, en la pràctica, n’impossibilita resultats concrets. I segon, cal un pronunciament més clar i contundent en relació a l’autodeterminació de Catalunya i un posicionament inequívoc en favor del dret a decidir dels catalans respecte al nostre propi futur i qüestió absent en l’acte del dia 11.
Certament, coincideixo amb Forcades en que les pràctiques especulatives de Goldman Sachs des dels EE.UU. o les polítiques fiscals i monetàries totalment errònies del BCE a Europa alimenten un sistema pervers que contribueix a empobrir la nostra societat, però no ens enganyem: ara mateix, el principal problema que tenim els catalans es diu Estat Espanyol; de Madrid venen els incompliments en matèria de finançament -8.000 milions d’Euros-, que forcen les retallades socials, els atacs a la llengua catalana, els intents de fer retrocedir trenta anys el sistema educatiu o l’amenaça al sistema públic de pensions a Catalunya, malgrat el superàvit existent en els darrers 10 anys, per citar només uns exemples.
Crec que abans de qüestionar-nos el sistema capitalista com a responsable de tots els mals, és precís plantejar-nos si els catalans viuríem millor sense aquest llast que suposa pertànyer a un estat que cada any ens espolia el 8% del nostre PIB; sí, per què els catalans som capaços de generar riquesa, tanta com, per exemple Dinamarca, amb un PIB i població semblants als de Catalunya. Però quina és la diferència que fa que l’índex de Prosperitat de l’Institut Legatum 2010 consideri Dinamarca un dels països amb millor benestar del món, o que la seva taxa d’atur sigui tres cops inferior a la nostra, quan genera la mateixa riquesa que Catalunya? Doncs que Dinamarca disposa d’un estat propi i Catalunya no, i que tota la riquesa que genera es queda a Dinamarca, mentre que els catalans ens veiem obligats a “subvencionar” un estat ineficient i malbaratador; i ja fa 300 anys que dura la broma…
Que el procés sobiranista endegat amb el dret a decidir arribi a bon port hauria de ser la principal prioritat dels catalans; de l’èxit o fracàs d’aquest procés en depèn el nostre benestar i el de les generacions futures a Catalunya, però deixem que siguem els catalans els qui decidim cap on volem anar; després, ja veurem quina forma de govern és la que més ens convé. Fins i tot a risc que succeeixi el mateix que a Islàndia, país, que fins no fa massa, alguns posaven com a exemple de “revolució pacífica i de revolta contra el sistema”; doncs resulta que en les darreres eleccions, els islandesos han decidit que els mateixos partits que els van portar a la fallida econòmica tornin ara a governar-los; grandeses -o misèries- de la democràcia, però ells, si més no, poden decidir.
Jordi Casas mai ha participat a cap plataforma social a Molins de Rei, ni a la consulta sobiranista de fa dos anys, ni a la plataforma contra el tancament nocturn del CAP, ni a cap acte de les vagues generals. Si no va anar és perque no l’interessa un procès constituent que reculli no només la reivindicació nacional, sinó la sobirania real de les classes populars. Hem de fugir de patrioterismes buits de contingut social. Recordo com el Jordi Casas ens va muntar un numeret per les eleccions quan va exigir que les samarretes grogues contra les retallades en educació al Col.legi de l’Àngel fossin retirades el dia de les últimes el.leccions al Parlament. Aquestes samarretes ja estaven abans de les el.leccions al col.legi, i van estar després, les havien posat els pares. Aquesta és la veritable cara del Jordi Casas, un professional liberal el.litista i de dretes allunyat de qualsevol sensibilitat social. El seu independentisme no m’interessa, m’atreveixo a dir que no ens interessa. No se de què es queixa, a França el Jordi Casas podria militar perfectament al Front Nacional. Aquest procès democràtic no l’interessa gens a Solidaritat perque ells son de dretes. Aleshores per què es queixa ?
Buf, quin article més dur.
1: ERC no té d’esquerra més que el nom. Ara mateix és cómplice de les retallades. Un exemple d’avui mateix: http://www.lavanguardia.com/politica/20130523/54373774223/ciu-erc-tumban-mocion-detener-fragmentacion-ics.html
2. Perquè sectarisme? s’ha de convidar sempre a tothom? no entenc perquè. Si l’ANC organitza un acte, entendria que no convidessin UPyD. Si es fa una proposta per debatre una possible candidatura d’esquerres, Dempeus convida totes les organitzacions que considera d’esquerres. Ni ERC ni PSC han demostrat que siguin d’esquerres. A mi em sembla del tot coherent.
3: El tema de la independència ja és un punt del programa. Què més vols, que la Forcades s’enganxi una estelada a l’hàbit?
4. Els catalans patim l’opressió d’Espanya, és cert, però també de les classes dominants catalanes. Són els Mossos d’Esquadra els que ens treuen de casa i Aberts i la Caixa qui ens fa pagar peatges i es queden els pisos buits. És CiU i el PSC (entre d’altres) qui tenen escàndols per corrupció. Solidaritat defenseu tota aquesta colla, per activa o per passiva. Per tant, també sou enemics polítics de la classe treballadora catalana.