Aprofitant que el Festival de Cine de Terror de Molins de Rei es dedica a les fòbies, un psicòleg forense i un crític de cinema han reflexionat sobre la gran relació que hi ha entre fòbies i cinema: ja sigui aprofitant les pors de la societat per portar-les a la pantalla, o fent pel·lícules que generin noves fòbies a la vida real de les persones.
La pel·lícula que aquest any homenatja el Festival de Cinema de Terror de Molins de Rei és “Repulsión”, que ensenya la fòbia que provoca una agressió sexual. Per això el fil conductor d’aquest any són les fòbies. “Repulsión” no és l’únic cas: és habitual en el cinema de terror recórrer a les fòbies per interpel·lar els espectadors. Per parlar-ne, el festival va fer una curiosa combinació: un psicòleg forense i un crític de cine.
“De pors en tenim tots”, afirmava el psicòleg forense Bernat-Noël Tiffon, “però quan estem davant la pantalla és una por virtual perquè sabem que estem protegits i no hi ha un perill real: si realment tinguéssim por no veuríem les pel·lícules”. Tiffon va assegurar que el cine “il·lustra molt bé alguns trastorns mentals”, posant casos cèlebres com la psicopatia d’Hannibal Lecter, la psicosis reflectida en el personatge de Norman Bates -a més de totes les fòbies que portava Hitchcock a la pantalla- o el propi Woody Allen i la seva neurosi personal, que “acaba transmetent la seva biografia a les pel·lícules que fa”.
El psicòleg va assegurar la dificultat que suposa traslladar aquests trastorns a la pantalla: “s’ha de saber convertir els trastorns mentals en fotogrames de manera que qui no és psiquiatra pugui discernir qui té un trastorn”. Explicant la seva experiència com a pèrit judicial, Tiffon relatava: “jo he de discernir a la sala de justícia qui té un trastorn i qui no: és molt difícil, i d’això en dependran els anys de pena”.
Generador de noves pors
La dificultat de mostrar aquestes patologies és una virtut pel crític de cinema i escriptor Tomás Fernández Valentí: “el cinema pot fer-ho molt més fàcil: no és el mateix que et parlin d’una fòbia que no que t’ho ensenyin”. Segons el crític, “el director té una manera de filmar que, en comptes de mostrar una por, la pot generar”, de manera que “el cinema pot parlar de pors, però també en pot generar de noves”.
L’exemple més clar de la generació de pors: la pel·lícula “Tiburón”, que, segons el moderador, Albert Galera, “va marcar tota una generació que, des de llavors, tenim por de banyar-nos”. Una pel·lícula no pròpiament de terror, però generadora de fòbies, ja que, tal com va explicar Tomás Fernández, “moltes fòbies són alimentades per pel·lícules que teòricament no són de terror”, posant l’exemple d’una escena de Ben-Hur. Fins i tot Disney va entrar en escena: “quan es va estrenar Blancaneus, els cinemes havien de posar plàstics als seients” per l’impacte que causava en els nens i que es traduïa en forma d’orina.
Que mal gusto, mezclar medicina con películas terror…. Sólo por morbo y protagonismos ya no hay respeto a nada.