Pensen que Lesbos és el final d’un llarg camí ple de sofriments. Molts han hagut de fugir de la guerra o d’altres penoses situacions, de la miseria, de persecucions per voler viure lliures i en pau. Pensaven que amb la decisió de fugir tot seria millor. No s’imaginaven un camí tan dur. Des de l’Afganistan a Lesbos, obligats a creuar fronteres a peu, per muntanyes nevades, carregats de nens, de nadons. O desde Siria, o del Pakistan, de l’Iran, Congo, Eritrea, Iraq o del Sahara Occidental, el Iemen o el Senegal. Cadascú amb el seu camí. Cadascú amb la seva historia. Milers d’històries que arriben a Lesbos. Amb barques sobrecarregades pels mafiosos turcs, a vegades amb més de 70 persones en un llança motora pensada per a deu o quinze persones com a molt. Són sis milles, només sis milles, però no les imaginaven en aquestes condicions, amb tanta gent, amb unes embarcacions tan miserables. I si protesten, els mafiosos no dubten en colpejar-los i obligar-los a pujar per la força.
Un cop arriben plors, abraçades, somriures, descarreguen la tensió. Molts juren no tornar a posar la seva vida en risc. Respiren, creuen que per fi s’han acabat els seus patiments. Lesbos, Grècia, Europa. És el final del martiri, diuen. Poc després s’adonen que és tan sols el començament d’un altre.
Se’ls divideix segons el seu origen. Primer contacte amb el racisme europeu. Tan sols aquells que procedeixen de Síria, Afganistan i Irak són considerats com a refugiats i estan autoritzats a creuar les fronteres fins a l’Europa somiada, on hi ha, pensen, una vida digna. Per a ells no será fàcil, no agafaran un avió des d’Atenes, hauran de travessar els balcans en ple mes de desembre, esperant a cada frontera. El camí serà molt llarg.
Per la resta, serà un veritable martiri. Per gent, com el Saif un noi de Baluchistan, una regió dividia entre el Pakistan, l’ Afganistan i l’Iran. El seu germà va ser assassinat fa poc pel seu compromís polític, com tants d’altres membres de la seva familia, i per la mateixa raó la seva vida corre perill. Com també corre perill l’Ana, una noia iranesa que ha vingut tota sola, i la vida de tants iranesos, que tenen por del que els pugui passar si tornen a trepitjar l’Iran. Ells com tanta d’altre gent no poden creuar legalment la frontera entre Grècia i Macèdonia. Estan condemnats a vagar per Grècia dormint en camps molt precaris o al carrer, amb por que la policía els detingui i els porti de nou al terror. Fins i tot, si aconsegueixen per miracle sortir de Grècia, i travessar il.legalment totes les fronteres que els separan dels països on volen anar, allà els espera un futur que no serà gens fàcil.
David Camprubí Rimblas, molinenc a Grècia. Les fotografies també són de l’autor. El text va ser llegit en l’últim acte de la plataforma Molins de Rei Acull.
