Arquitecte de professió, i arqueòleg, Manuel Julià i Macias és un constant treballador de la conservació del patrimoni històric, i al mateix temps manifesta sovint un pensament crític amb algunes de les formes més habituals d’intervenció per part de les administracions públiques, i també de la iniciativa privada.
L’arquitectura és el teu ofici, i l’arqueologia és la teva passió. Com combines aquesta dualitat ?
De fet vaig començar la meva vida professional amb l’arqueologia, a Lleida, durant tres anys, i després va venir l’arquitectura, com a mitjà de vida. És veritat que són dos camins una mica contradictoris, ja que a vegades és difícil de combinar, l’un és més tècnic i l’altre és més artístic. Però a vegades sí que és complicat d’exercir els dos oficis, encara que en certa manera, la crisi, paradoxalment, n’ha facilitat una millor connexió.
Sembla molt fàcil parlar de patrimoni, per part de tothom, però hi ha alguna manera de definir què és el patrimoni, més o menys científicament ?
Hem de mirar de parlar de patrimoni d’una manera global, sense separar allò que més acadèmicament es considera material d’allò que es considera patrimoni immaterial. El patrimoni és el nostre bagatge cultural, biològic i històric. Tant pot ser una cançó com un edifici o una platja o un arbre. El que és segur és que tots vivim en un entorn afectat, en el bon sentit, emocionalment, d’una determinada herència patrimonial. El Camell, per exemple, és evident que ja forma part de la nostra forma de convivència social, de manera molt potent, però tot va emergir, fa temps, a partir de la recerca de documentació i de la recuperació com a una concreta expressió de la tradició, renovada, que es va transformant amb els canvis socials.
Quina és la funció principal de la comissió de protecció de Patrimoni Històric i Arquitectònic de Molins de Rei ?
Hem fet una primera reunió de constitució de la comissió, amb vint-i-tres persones, representats dels grups municipals, i tècnics i professionals de la cultura, i també delegats de la Generalitat de Catalunya i de la Diputació de Barcelona. En primer lloc hem de revisar els estudis previs, ja elaborats de fa anys, però encara sense cap efecte administratiu. La máxima prioritat és definir i aprovar, en Ple, el Catàleg i el Pla Especial, que també inclou el patrimoni de les masies situades dins del terme municipal, encara que formin part del Consorci del Parc de Collserola. És el primer pas per a poder actuar, efectivament, en el territori.
Actualment ets el responsable de l’el·laboració del Catàleg del patrimoni històric, arquitectònic i ambiental de Castellbisbal. Què et suposa aquest encàrrec ?
En realitat suposa una implicació molt personal, ja que és un treball sobre el terreny, no només documental. Cal un recorregut físic, experiencial, i moltes vegades s’arriba a un coneixement molt més concret i a la vegada més complex del que en tenen els seus veïns. En aquest cas també hi ha el valor afegit de la feina feta, als anys setanta, per part, entre molts d’altres, de Joan Pi i Saumell i d’Eloi Bergadà i Mùria, iniciadors del Museu Municipal de Molins de Rei, sobretot a les excavacions a la vila romana a l’entorn de l’actual masia de Can Pedrerol de Baix, que actualment ja està molt deteriorat, per les constants transformacions urbanístiques dels darrers anys.
Com veus l’evolució urbanística de Catalunya, i en concret del Baix Llobregat, en els darrers vint o trenta anys ?
S’han fet molt disbarats, en conjunt, a tot el territori, en molta part derivats del creixement desorbitat i irracional dels anys 90, per efecte de la bombolla de la construcció immobiliària. A Molins de Rei també, i a tota la comarca. Això ha comportat un grau important de destrucció de patrimoni, o de simple menysteniment. Un exemple concret és el del Canal de la Infanta, amb l’episodi recent de la desaparició del pont de Can Capellans. Encara és bastant ignorat que aquest tram del Canal, de Molins de Rei fins a Sant Feliu de Llobregat, a Cal Miano, es conserva avui dia en el seu estat original, i és una part del nostre patrimoni, arquitectònic i ambiental, i una caminada fantàstica. En un sentit més global també cal contemplar tota la transformació del Delta del Llobregat, a la zona de El Prat, Gavà o Viladecans, en la que tots hem vist que ha prevalgut la urbanització incontrolada per damunt de la preservació de la natura, i del manteniment renovat d’una agricultura tradicional i més sostenible. També cal dir, però, que, en part, la brutal crisi del darrers anys, després de l’eufòria especulativa, ha representat una certa millora en la perspectiva d’un equilibri més raonable entre creixement i conservació. S’ha netejat una mica el trist i frenètic panorama d’uns anys abans.
Ja fa molt temps que es considera, de forma retòrica i recurrent, però bastant inútil, que l’equipament actual del Museu Municipal de Molins de Rei és una instal·lació obsoleta. Quin futur n’esperes ?
Als anys vuitanta ja es reclamava amb molta insistència una alternativa raonable, això vol dir que ja existia una consciència de les limitacions que suposa l’actual instal·lació. Em sembla que la opció de Ca n’Ametller no respon de cap manera a les necessitats efectives d’un bon equipament museístic, en els paràmetres actuals. Penso que ens estem equivocant molt.
És possible fer pedagogia de la conservació del patrimoni, per exemple a les escoles?
És indispensable. Però tendim massa a sobrevalorar els grans conjunts monumentals, i en canvi descuidem allò que tenim més a prop. En realitat aquesta pedagogia significa sobretot el fet d’estimular una manera de ser, o una manera de relació amb el nostre entorn, i aquesta percepció ho engloba tot: arquitectura, arqueologia, tradició, experiència, art, natura i cultura.
Fins a quin punt la conservació i promoció del patrimoni pot arribar a ser un incentiu econòmic o turístic, de manera sostenible?
[pullquote]»La Federació Obrera és un atemptat contra el patrimoni»[/pullquote]
Sí, és clar, aquesta correlació ja està molt explicada. Però a vegades ens agrada massa parlar de coses molt grans, o molt impactants o molt espectaculars. I, de fet, el més important és interioritzar autènticament el valor de la conservació del patrimoni, ens ho hem d’aplicar al dia a dia, i mirar d’aconseguir que qualsevol particular, quan vulgui edificar o promoure, ho faci també pensant en tot el conjunt, en allò que l’envolta. Moltes vegades no caldria enderrocar. Restaurar bé representa sempre una millor consciència. També calen més professionals, ben formats, en les característiques específiques d’una bona reforma arquitectònica. Un exemple nefast, com molts d’altres, és el de la Federació Obrera de Molins de Rei, que és un clar atemptat contra el patrimoni, amb la destrucció de tota l’estructura de l’antic teatre, i en tots els altres aspectes, i amb l’agreujant d’haver estat impulsat i promogut des de l’administració pública, l’Ajuntament de Molins de Rei. El veritable problema amb la conservació del patrimoni, en tots els seus registres, és que sempre és massa tard, i ja no podem tirar enrere.
