Josep Cerdà és catedràtic de Belles Arts a la Universitat de Barcelona, escultor i investigador polifacètic, sobretot en els àmbits de l’art sonor i i de la percepció humanística dels espais, la natura i l’urbanisme.
Com va sorgir la decisió de traslladar la teva activitat professional i artística a Barcelona, i a Molins de Rei?
Bé, amb l’Andrea Ortega, arquitecta, buscàvem un lloc per combinar l’activitat de taller artístic i d’habitatge, d’això fa uns vint anys. Finalment, a través dels anuncis de La Vanguardia, vam trobar la possibilitat de viure a Molins de Rei, a l’antiga fàbrica tèxtil de Can Malvehy. Hi hem viscut dinou anys, amb els nostres fills. Ara vivim a Sant Bartomeu de la Quadra. Ha estat una etapa molt suggerent i efectiva, en tots els sentits. Ens hem sentit molt integrats a l’esperit social i cultural de la vila. Potser una mica més l’Andrea, per la seva polifacètica sociabilitat. A mi em correspon anar cada dia a la facultat de Belles Arts i això em representa un compromís quotidià. Però em sento un molinenc més, encara que vaig néixer a Tarragona.
Quin creus que és l’impuls inicial que et va decantar cap a les belles arts?
Segurament l’ambient familiar em va afectar bastant. La meva mare practicava diferents especialitats artístiques, a Tarragona, i el meu pare era científic. Tot plegat, i potser una mica de l’esperit de l’època, em va decantar cap a l’art. Mai m’he considerat massa ortodox, en relació a l’art o a l’exercici de la professió de catedràtic, o de doctor en escultura. Segueixo els meus instints, a vegades cap aquí i a vegades cap enllà.
De la teva dilatada experiència com a catedràtic a la Universitat de Barcelona, quins moments o quines realitzacions en destacaries?
Representa un procés molt llarg i laboriós, és a dir, també burocràtic i administratiu. Costa molt de sintetitzar. He viscut totes les transformacions del sistema acadèmic, i sobretot l’adaptació a la normativa europea, que homologa els diferents codis d’ensenyament i d’avaluació. És un treball força complex, però interessant, i equitatiu.
Quina creus que és l’especificitat més rellevant entre la pràctica artística, en qualsevol llenguatge o expressió, i la seva didàctica o ensenyament?
La pràctica artística és individual i creativa, en qualsevol llenguatge. La didàctica és institucional i normativa. Jo porto ja molts anys combinant els dos formats d’experiència personal. De tot s’aprèn. A Can Malvehy he pogut treballar amb la meva obra pròpia, al costat de l’elaboració més formal i acadèmica, a la Universitat de Barcelona.
Fins a quin punt la percepció de l’art s’ha transformat en els darrers trenta o quaranta anys?
L’art es transforma tant com la mateixa societat. Potser la única diferència és la velocitat dels canvis, i de la seva percepció social. A la meva època tot era una mica més lent. Vaig conviure amb les diverses trajectòries de l’expressionisme, el surrealisme o l’abstracció pictòrica. O amb el cartellisme ideològic, és a dir, militant, de qualsevol causa. Als anys seixanta i setanta.
Quin creus que és el valor primordial de la teva obra escultòrica?
És difícil de dir. Han passat molts anys i moltes vivències. Per una banda hi ha el treball purament escultòric, amb els materials i amb la seva resolució tècnica. Per altra banda hi ha la seva funció social, és a dir, pública, com a un element més de la seva incorporació urbanística, en un entorn urbà o natural.
Com explicaries la teva experimentació, en els darrers temps, en el camp de l’art sonor?
Aquesta experimentació representa els darrers anys de la meva activitat artística. És com una nova finestra, o com una porta. A l’art sonor allò més important no és exactament la peça escultòrica, sinó més aviat el seu efecte sonor, i també la interacció amb el públic. Aquesta opció artística m’ha portat a viatjar moltíssim, sobretot a la Xina, i també a molts països de Llatinoamèrica, com ara Mèxic, al Brasil o a Xile, on va néixer l’Andrea Ortega. He impartit molts cursos i tallers, amb artistes joves, llatins i també europeus. L’art sonor encara representa una certa avantguarda. Però, mica a mica, també s’introdueix a les universitats, i als carrers.
Tens alguna forma de prospectiva en relació al futur de l’art i de la cultura, en totes les seves dimensions?
No, no, Carles, de cap manera. Puc dir clarament que no en tinc cap predicció. L’essència de l’art és sobretot la del canvi, el canvi permanent. Només m’atreveixo a afirmar que, molt probablement, no tindrà res a veure amb el nostre present. La història de l’art només es pot explicar raonablement des d’aquesta pulsió: la del canvi, la transformació i la rebel·lió.
