Sempre mirant a terra

Fins fa molt poc, els ciclistes urbans vivíem com autèntics proscrits de la mobilitat. El conflicte s’establia no tant amb els conductors dels vehicles motoritzats, sinó més aviat amb els vianants. La sempre insuficient xarxa de carrils bici degudament segregats, juntament amb la polèmica corresponent a la utilització compartida de les voreres, feia –molt sovint– de cada trajecte una autèntica aventura. Podríem dir, però, que la història no ha canviat gaire i que –en aquest precís moment– continua sent així. I no es tracta de polemitzar inútilment. Ara bé, permeteu-me destacar una subtil diferència.

Darrerament, ja no em trobo el mateix nombre d’expressions de reprovació mentre circulo, amb la meva bicicleta, per les voreres de Molins de Rei i Barcelona en el trajecte de casa a la feina i a la inversa (sovint ajudant-me del tren per alleugerir els vint-i-dos quilòmetres que separen l’una de l’altra). S’han tornat els vianants i els conductors dels vehicles motoritzats més comprensius i tolerants respecte a qui es desplaça de forma absolutament sostenible des del punt de vista ecològic? No ho acabo de tenir clar. Però, d’altra banda, m’atreviria a enunciar una hipòtesi que podria servir de resposta provisional.

A parer meu, aquest aparent canvi d’actitud, lluny d’explicar-se per un augment de la consciència a favor de la mobilitat sostenible, té a veure amb cosa molt més banal, molt menys sublim i profunda. No cal gaudir d’una capacitat d’observació extraordinària com per adonar-se de què, tant caminant com en mans d’un vehicle, les persones cada cop miren menys cap endavant en els seus desplaçaments. Caminen mirant a terra i no et veuen. No ho fan fins que la part corresponent de la roda davantera envaeix el seu camp visual. Llavors, sents una lleugera exclamació i, sense més, continuen el seu camí. Aquest –sense més preàmbuls– és un text que tracta sobre la colonització tecnològica.

Tradicionalment s’ha associat el gest d’abaixar la mirada amb un signe d’acceptació i sotmetiment envers l’autoritat; familiar, escolar, religiosa o político-militar. El 1984, Winston Smith –el protagonista de la distòpia de George Orwell– relatava com les fotografies del líder suprem (el Gran Germà) s’escampaven arreu de la ciutat. Sempre present. Els individus vivien contínuament vigilats i, davant d’això, s’aixecà una conseqüent resistència.

Avui, però, tot plegat s’ha tornat molt més senzill. Segurament relacionat amb un parell de conceptes encunyats fa ja uns quants decennis: vigilància interior i submissió voluntària. Paradoxalment –i en fort contrast amb determinats discursos polítics- actualment hem passat completament la pantalla de la desobediència. En aquest sentit, és del tot indiferent que algú continuï fent servir aquesta paraula. Es podria afirmar que, políticament, i sobretot des del punt de vista de la política-espectacle, ens trobem a l’estadi de la post-obediència. N’hi ha que volen deixar d’obeir un Estat per –sense solució de continuïtat– passar a fer-ho amb un altre. Bona part d’aquests, a la vegada, no es plantegen en cap cas la possibilitat de deixar de mirar cap avall; de treure els ulls del mirall negre.

Però tot plegat no s’acaba aquí, per desgràcia. D’altres, es manifesten determinats a desobeir qualsevol autoritat analògica –és a dir, humana– a favor del paradís 3.0 i, així, eixamplar fins a l’infinit el concepte de ciutadania gràcies a la digitalització de la democràcia i el consum. Això, ja que hi estem posats, no és pas una altra cosa que la possibilitat real d’unir en un mateix acte vital l’acció de consumir –a Amazon, per exemple– al matí i votar una consulta ciutadana a la tarda sense sortir de casa. Pitjor és –si fos això possible– trobar qui voldria genuflexionar davant els dos escenaris a la vegada. Fidels subscriptors de l’autoritat. Amants de la burocràcia (també digital) i el control social.

No hi ha dubte que ens mostrem totalment servils davant els nostres dispositius. Tots i totes. Encara que no hi parem atenció. I no ens agrada sentir-ho. No volem que ningú ens ho refereixi i sovint reaccionem amb virulència. Jo mateix ho havia fet, no tinc cap problema a reconèixer-ho. Hem normalitzat l’acció de retirar la mirada i l’atenció del nostre interlocutor per lliscar els dits per sobre el vidre. Ja molt poques persones se senten ofeses. La gent gran –tradicionalment guardiana de les antigues convencions socials analògiques– ha sucumbit també a la colonització: només els hi cal augmentar la mida dels caràcters. Cada cop menys llibres o diaris en paper a les nostres mans. Potser seria interessant preguntar-nos si podem continuar anomenant (nova) biblioteca el que segurament esdevindrà –simplement– una gran sala de wi-fi amb taules, cadires i butaques.

Per altra banda, aquells qui –almenys teòricament– representen la voluntat popular ni molt menys en són una excepció. Veiem massa sovint com els polítics –al ple municipal i als diferents parlaments– satisfan constantment els desitjos dels dispositius dels quals en són fidels súbdits. Fins i tot, podríem afirmar que la seva condició de servidors públics es manifesta en el fet que serveixen el capitalisme, sense adjectivar, fent d’ambaixadors d’aquesta nova i simpàtica colonització.

No m’agradaria induir-los a confusió: no sóc pas un primitivista. No es tracta de desplaçar –absolutament i per sempre– la tecnologia de les nostres vides; sinó, simplement, d’evitar que les vertebri de dalt a baix. Evitar, doncs, que la nostra existència s’expliqui en funció de quants tipus de dispositius ‘intel·ligents’ poden estar simultàniament connectats al nostre cos i a la nostra ment. Es tracta, simplement, d’un rebuig a viure en funció de la tècnica i a haver d’acceptar la proliferació sense fi de mediacions que substitueixen el contacte físic, proper, i la mirada als ulls per la fredor de les pantalles. Tampoc estic exigint cap exorcisme ideològic i de consciència. En cap cas em plantejo demanar l’adhesió incondicional a l’enèsima clarividència política de l’esquerra. Amb el temps, he descobert que no serveixo per fer proselitisme i dubto massa sovint de la solidesa dels meus pensaments. Només parlo d’aixecar la mirada. Què us sembla?

Issac Arriaza (@KarelFromm) és autor del bloc Hic Rhodus, Hic Salta! Bitàcola de pensament antagonista i crítica de la cultura.