El Consell de l’Àrea Metropolitana de Barcelona va aprovar el 26 de març de 2019 l’avanç del Pla Director Urbanístic de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (PDU), la informació pública del qual finalitza el 13 de desembre d’enguany.
L’avanç del PDU és un document extens format per: memòria, documentació gràfica, document inicial estratègic, el programa de participació ciutadana i els annexos. Qui desitgi una visió sucinta pot consultar la web específica habilitada per l’AMB o llegir el document de síntesi que acompanya la Memòria.
El PDU deriva d’un mandat de la Llei 31/2010, del 3 d’agost, de creació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), conformat per 36 municipis.
L’article 21.1 preveu que l’ordenació urbanística integrada del territori metropolità s’instrumenti per mitjà del PDU i del Pla d’ordenació urbanística metropolità.
Aquest és un matís important. El PDU no substitueix al Pla General Metropolità de Barcelona (PGM), vigent des de fa 43 anys, i que ha experimentat més de 1000 modificacions puntuals al llarg d’aquest temps. La substitució entre plans es produirà quan entri en vigor el Pla d’Ordenació Urbanística Metropolità, que està previst que es tramiti una vegada que entri en vigor el PDU.
L’article 22 de la Llei 31/2010 recull com a objectius del PDU establir: les determinacions sobre el desenvolupament urbanístic sostenible i la mobilitat, les mesures de protecció del sòl no urbanitzable, concretar les reserves de sòl per a infraestructures de comunicació i serveis, i definir polítiques de sòl, habitatge i activitat econòmica.
Aquests objectius són coherents amb les determinacions del Pla Territorial Metropolitana de Barcelona (PTMB), aprovat l’abril de 2010, que abasta 7 comarques, i que es fixa en: les infraestructures de mobilitat públiques i privades, la previsió de creixements o contenció dels assentaments urbans i la protecció del sòl no urbanitzable. El PDU és un un pla jeràrquicament inferior al PTMB, i ha de respectar les seves previsions.
Però les regles del joc trontollen quan l’article 23 de la Llei 31/2010 estableix com a determinacions del PDU: definir les reserves dels sistemes urbanístics generals de les infraestructures, classificar el sòl, fixar els criteris per qualificar el sòl urbà i urbanitzable, definir els àmbits de transformació urbana, definir la normativa urbanística i d’edificació comuna, la classificació i qualificació dels sòls per la programació metropolitana de l’habitatge, fixar criteris per la transferència de sostre, etc.
Aquest esforç de concrecció justifica que no calgui l’aprovació d’un Pla d’Ordenació Urbanística Metropolità posterior, i que sigui adient que el PDU exerceixi també aquestes funcions. D’aquesta forma ens estalvíem la difícil convivència entre el PDU i el PGM fins que no s’aprovi el Pla d’Ordenació Urbanística Metropolità, o bé que hi hagi una diàspora de Plans d’Ordenació agrupats per àmbits del territori metropolità o per cadascun dels 36 municipis, i per tant, el PGM estigui vigent, encara que parcialment, fins a mitjans d’aquest segle.
Del dia 16 al 29 de setembre, el Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat ha albergat l’exposició itinerant “Metropòlis de Ciutats”, de material molt atractiu per explicar a la ciutadania la importància del PDU i fomentar la participació, emfatitzada en un taller celebrat el dia 25 de setembre, on van assistir persones de diversos municipis de la Vall Baixa i el Garraf. El PDU definirà la qualitat de vida de la conurbació de les properes dècades. Si bé les polítiques metropolitanes s’han centrat en els últims 40 anys en la gestió de l’aigua, dels residus, el transport públic i l’habitatge de protecció oficial, bàsicament de venda, els reptes del present i del futur requereixen obrir-se a noves matèries: la producció, distribució i comercialització d’energia renovable, i la seva eficiència i estalvi, una gestió de l’espai públic basat en la mitigació i resiliència al canvi climàtic, la constitució i consolidació d’un parc públic d’habitatge de lloguer, la remodelació dels polígons industrials per preservar la indústria productiva i fomentar la innovació, les inversions per garantir la permeabilitat dels connectors biològics entre Serra de Marina, Parc Natural de Collserola i el Parc de Garraf, entre d’altres.
El desplegament de totes aquestes competències, basades en la solidaritat entre municipis requereix d’un govern supralocal fort, tal i com ho va ser la Corporació Metropolitana fins la seva dissolució forçosa l’any 1987. Precisament un dels problemes del PGM va ser que es va quedar orfe d’un govern metropolità amb competències urbanístiques des de la dissolució de la Corporació fins a la creació de l’AMB.
Aquest govern metropolità ha de tenir també polítiques descentralitzades atès que l’AMB té territoris amb particularitats pròpies. En el cas del Baix Llobregat, la recent incorporació de l’AMB al Consorci del Parc Agrari ha de reforçar aquest organisme, de tal forma que aquest parc sigui entès com un polígon d’activitat econòmica del sector primari i en el futur s’ampliï a l’agricultura de muntanya de la Serra de l’Ordal.
Per últim, l’àmbit metropolità real és una d’extensió urbana que va molt més enllà dels 36 municipis agrupats per la Llei 31/2010. Existeix un debat teòric entre els urbanistes sobre la constitució d’una àrea metropolitana al Vallès, que estableixi mecanismes de coordinació amb la denominada primera corona. El problema és que les normes de governança del territori català són de cocció més lenta, que ja és dir, que les lleis del planejament territorial. No obstant, mentre aquest debat no es desbloquegi, no cal demorar més temps que el municipi de Vallirana i en menor mesura, les Botigues de Sitges, que va ser membre de l’antiga Corporació Metropolitana i és continu urbà de Castelldefels, s’integrin en l’AMB, atès que els lligams són innegables.
Rafael Bellido Cárdenas és advocat i membre de Junta del CECBL
