“A l’Espanya de la transició política fa eclosió una extraordinària demanda d’identitats -nacionals, regionals, ètniques, de gènere, locals- que recorren tot el teixit social, des dels grups petits i els veïnats fins a les institucions democràtiques; i això es tradueix immediatament en un vertiginós procés de revitalització festiva… Les festes es perceben com a sinònim de llibertat, d´espontaneïtat, d´apropiació dels espais públics per part d´un poble silenciat per la dictadura com una efervescent communitas antiestructural i sociable”.
(José Ignacio Homobono Martínez. “Fiesta, ritual y símbolo: epifanías de las identidades”. Rev. Zainak , n.26, 2004)
A final dels anys seixanta, el model tradicional de la festa que havia estat present a la majoria de les poblacions havia entrat en crisi o estava evolucionant per múltiples raons. És lògic que les festes majors es ressentissin moltíssim del seu paper d’organització del temps lliure i l’oci comunitari. D’alguna manera, era l’evidència que l’estructura organitzativa de les festes mateixes estava entrant en crisi; tant l’estructura política municipal (organització de les festes amb la “Comissió de Festes” al capdavant), com l’estructura social que la sustentava i l’acompanyava.
Amb l’arribada dels ajuntaments democràtics (1979) van desaparèixer les comissions festives de l’etapa franquista i se’n van anar constituint d’altres més representatives i més compromeses, tant en la proposta com en l’acció, amb les entitats culturals i el teixit social de pobles i ciutats. Juntament amb la recuperació de la democràcia de proximitat, la local, la ciutadania va expressar amb claredat la voluntat d’anar cap a la recuperació de les festes populars i de les senyes d’identitat catalana. Les festes populars es van convertir en un instrument potent per a la dinamització de la cultura del país.
Si mirem les propostes que apareixen en els programes electorals de les ciutats del Baix Llobregat relacionats amb les festes populars, podem confirmar la visió existent de considerar la festa com un fenomen social i com un concepte lligat al de comunitat i ocupant una posició central en l’estructuració i organització de la vida col·lectiva. Una primera idea era la d’ubicar la cultura festiva en el context de la recuperació cultural de la ciutat i reconèixer el protagonisme i la capacitat de creació i d’innovació de la ciutadania. Aquest camí de construcció cultural requeria l’impuls de les condicions objectives per a la participació ciutadana i les competències cíviques en les polítiques culturals.
En els orígens de les festes populars romania, també, el caràcter de ser “festes patronals” en celebrar-se coincidint amb el dia del sant patró o patrona de la ciutat corresponent. Avui es manté el calendari festiu, però és evident que les festes populars han seguit pautes diferents. És important conèixer aquesta història festiva de les nostres ciutats. Per sort, al Baix Llobregat aquesta història es va coneixent gràcies al treball d’Institucions, associacions, escoles, Centres d’Estudi, publicacions, etc.
Podem assenyalar que les festes majors de les ciutats del Baix Llobregat es basen en un model característic de les festes majors catalanes o d’arrel tradicional i popular, al mateix temps que són fruit d’una realitat metropolitana i sociodemogràfica que les condiciona. En aquest procés de construcció festiva hem de parlar també dels agents socials que són al mateix temps productors i distribuïdors de la identitat cultural.
Perquè una festa sigui la festa de tots, Antonio Ariño assenyala que ha de tenir present dues visions necessàries. La comprensió de la festa ens obliga a parar esment no sols en el programa d’actes i la seqüència ritual en la qual s’estructura, “sinó també al subjecte celebrant que els dota de significat i a l’objecte celebrat que expressa el sentit de la festivitat”.
Per parlar de la festa, de la seva gestió i organització, és important posar l’accent en la dimensió democratitzadora de la política cultural de la ciutat i dels seus efectes socials referits a la identitat i cohesió cívica. Això passa per accentuar i incentivar la participació col·lectiva en els processos que s’impulsin i es desenvolupen en la vida local. És molt important tenir clar els moments de construcció del subjecte celebrant i de l’objecte celebrat locals, i el model de gestió i participació festives a desenvolupar.
Aquest treball de construcció festiva en el Baix Llobregat ha estat necessari per a aconseguir un objectiu comú en totes les nostres poblacions. Construir la festa popular tenia també com a objectiu millorar la cohesió social i la convivència en el nostre espai públic, d’alta diversitat sociocultural, ètnica, religiosa i lingüística. Com molt bé assenyala J. Martínez Montoya, la festa és un temps i un espai de celebració d’esdeveniments i de congregació de persones i grups amb vista a manifestar la identitat compartida.
Quan assenyalem que les festes populars del Baix Llobregat han estat constructores d’identitat i cohesió social estem assenyalant, també, que s’han produït pràctiques intermunicipals de col·laboració molt interessants i que han enriquit la tradició festiva de la comarca. Hem après a programar més democràticament els continguts festius de les nostres ciutats, hem consolidat els subjectes celebrants, hem desenvolupat cooperacions de suport a les pràctiques festives locals de manera solidària.
Alguns exemples ho evidencien. Una de les actuacions festives més productiva a la comarca, s’ha centrat al voltant de les figures que apareixen en correfocs, seguicis, trobades geganteres, etc. La majoria d’aquestes estructures locals acudeixen com invitades als diferents moments festius de les ciutats de la comarca. S’aprèn i es col·labora. Les diferents colles de l’escenari festiu de les nostres ciutats, recorren solidàriament les festes majors locals.
Un exemple clar d’aquesta col·laboració festiva intermunicipal el veiem en l’increment espectacular que han tingut les diferents figures lligades a la festa. Si en els inicis es parlava del Camell de Molins de Rei, de la Cucafera de Castellbisbal, del Drac de Sant Andreu , del Mamut de Sant Vicenç, de La Garsa de Sant Feliu, etc., en aquests moments comptabilitzem a la comarca més de seixanta figures diverses que actuen als nostres carrers i ciutats. Aquesta magnífica visió festiva de la comarca ens anima a reconèixer que la festa només té sentit quan es comparteix.
És evident que tot aquest colossal món festiu que tenim és l’expressió del que històricament s’ha anat construint. Una comarca que experimenta un creixement humà espectacular en la transició democràtica, que diversifica la seva estructura productiva convivint la cultura agrària amb la industrialització, el “desarrollisme“, el sector serveis i ara les noves tecnologies. És molt important que tinguem festes relacionades amb les roses, amb les carxofes, amb els espàrrecs, etc. I també en barris, carrers i entitats de les nostres ciutats. És la nostra manera de veure’ns i conèixer-nos.
I és just, també, reconèixer que tot aquest món festiu ha estat molt ric gràcies a les aportacions de l’un subjecte celebrant actiu i plural. Ens referim a les associacions veïnals, a les aassociacions de pares i mares a l’escola, associacions juvenils, centres cívics i socials, sindicats, colles i associacions festives, etc. Sectors tots que han contribuït al fet que tinguem una festa digna, creativa i inclusiva. Quan parlem de cohesió social i d’identitat a la comarca, hem de pensar, també en la importància que els espais i temps festius tenen en la seva construcció i desenvolupament. Llarga vida a les nostres festes!
Àngel Merino, llicenciat en Filosofia i Lletres, alcalde de Sant Feliu de Llobregat entre el 2000 i el 2003 i regidor de Cultura entre 1983 i 1991
