L’històric president de l’Associació de Veïns del barri del Canal de Molins de Rei ha mort a l’edat de 77 anys, víctima del coronavirus. Era un lluitador incansable pel benestar de la barriada també coneguda com a Incresa.
Sempre alçava la veu en la defensa del seu barri: el Canal de Molins de Rei. Dinamitzador, insistent, batallador, treballador… Aquest divendres ha mort a l’edat de 77 anys, víctima del coronavirus segons han explicat fonts familiars, Vicenç Fernández.
Durant molts anys va ser el president de l’Associació de Veïns del Barri del Canal, i després de deixar la presidència va continuar estretament vinculat, sempre treballant. Era el motor de la històrica entitat veïnal molinenca, just en un barri necessitat d’aquest impuls per millorar el seu dia a dia. La veu de la reivindicació en un lloc que precisament mai ha estat el més benestant econòmicament del municipi. Parlava moltíssim. La seva figura és insubstituïble.
Més de tres dècades de lluita on es va veure en mil batalles. Moltes les va guanyar. Una de les més importants va ser la prevenció i atenció contra la drogodependència, en els moments més durs del Canal durant la dècada dels 80. Com en molts altres barris obrers de l’àrea metropolitana de Barcelona, la droga va arrasar.
La mobilització veïnal, de la que formava part juntament amb la seva esposa, Rosa Ricart, i ciutadans compromesos com Ángel Custodio, Manoli Barrera, Roman Tuset o Montserrat Ramírez, entre altres, va aturar la construcció d’un bloc -sí, un altre bloc- on estan situades les pistes de petanca. Van dir prou a la massificació, en la versió molinenca del que va passar a Bellvitge. És allà on estan els blocs de deu, els més alts del municipi, des d’on es contempla Molins de Rei d’una manera diferent i poc explicada. Punyent i perseverant, també va estar implicat en el soterrament del canal que dóna nom al barri, que popularment es coneix com a Incresa, paradoxalment, el nom del que era una constructora.
L’asfaltatge dels carrers, acabar amb les plagues de rates, millorar la il·luminació de les tan característiques galeries… no hi havia problema al Canal en el qual ell no s’impliqués. Dialogava amb qui fos necessari. Ajuntament, altres administracions, mitjans de comunicació… Recentment, buscava solucions contra el botellón que es produeix els cap de setmana.
Treballador, era feliç quan organitzava alguna cosa i li sortia bé. Les festes del barri, les havaneres, la clàssica paella… va portar molt malament l’any que la celebració de Sant Joan no va sortir del tot bé. També va implicar-se en la creació del Club Esportiu Recreatiu Incresa, el que ara és l’equip de futbol Atlètic Incresa.
Ara bé, ell era amant del bàsquet. De fet, va col·laborar durant molt de temps amb la secció d’aquest esport de l’escola Sant Miquel, ara Manyanet. Centenars de joves i no tan joves recorden al Vicenç a l’escola perquè també feia de conserge, tasca que també va portar a terme al Ferran Agulló.
Més enllà de l’entitat veïnal o esportiva, Vicenç Fernández estava implicat en diverses accions de l’àmbit de la solidaritat. Era polifacètic. Amb arrels andaluses, en l’àmbit personal era familiar i molt aficionat als bolets. Eren habituals les excursions per anar a buscar rovellons amb el seu 4×4 a espais recòndits de la geografia catalana i més enllà. Fins i tot s’anava a Soria guiat per la passió boletaire.
Agraim a viu molins de rei aquest escrit. Així era el Vicenç. D.E.P.