La notícia
El Govern espanyol acorda un “pacte de renda” amb els sindicats majoritaris -en concessions i prebendes- que implicarà una pujada dels salaris fins a un 7,5% a tots els funcionaris públics fins al 2024. Fins aquí, la notícia. Era la informació en tota la seva crueltat.
Esperàvem una retallada dels salaris al personal que treballem a les administracions públiques , però el resultat és vergonyós: fan un “increment salarial” que amb una mica de sort representarà, en els pròxims anys, una pèrdua mínima del poder adquisitiu dels nostres salaris d’aproximadament el 6,5%.
Desxifrant el “Pacte”
Després de fer una tutoria on-line en matemàtiques aplicades, la cosa quedaria resumida de la següent manera -activem comprensió lectora- : increment retroactiu de l’1,5% addicional per a aquest any, en què els nostres sous ja han pujat un 2%. Aquest punt i mig extra s’abonaria en una paga a final d’any. Recorda-ho, recorda’ls-ho: la inflació interanual del 2021 va ser del 6,5%. El 2023, els sous pujaran un 2,5% fix, més un altre punt variable , és a dir, fins al 3,5%, però no sabem com acabarà l’any. Aquest punt variable dependrà de si l‘IPC acumulat entre el 2022 i el 2023 supera el 6%, però al setembre ja hem arribat al 9,5% i el PIB supera el 5,9%; és a dir, tot dependrà de si els russos tanquen del tot o no la clau del gas. De moment les previsions de l’FMI parlen de descens considerable del PIB i creixement mantingut de l’IPC en la zona euro. I per al 2024, la pujada seria del 2%, més un altre mig punt en variables -és a dir, fins al 2,5%-. Aquest mig punt dependrà de si l’IPC acumulat del 2022, 2023 i 2024 supera el 8% salarial. En global la pujada salarial segons aquestes condicionants seria del 7,5% acumulat fins al 2024; per tant, en tres anys.
La realitat es pot eludir, però no qüestionar
Hi ha alguns que ja viuen en una realitat més que virtual, sideral. Podem eludir la situació, podem enganyar el personal venent un pacte com un increment salarial, però no és més que una nova retallada dels sous dels treballador i treballadores públics.
“Explicar-se és una cosa molt delicada”. Això ja ho deien alguns “perroflautas” (Sòcrates) fa vint segles. És a dir, la veritat no és gens senzilla; per tant, el millor és dir a la gent el que vol escoltar. I en aquest cas els treballadors i treballadores públics i privats el que volen escoltar és el concepte “increment salarial” per garantir el poder adquisitiu dels seus salaris. Sembla que l’acord sembla tracta d’això, “d’un pacte de rendes” explicat per a idiotes. El missatge és deliberadament complex per donar a entendre que el que sembla una recuperació salarial en relació amb una inflació descontrolada -aquesta vegada, no precisament pels increments de salaris, sinó pels insaciables beneficis empresarials- , és en realitat una retallada salarial en tota regla, tal com hem dit. Ara resulta que dos i dos no són quatre, sinó tot depèn de variants com l’IPC negatiu -que tots sabem que, en els darrers 500 anys, l’IPC té una tendència anual descendent- i del PIB anual, les prediccions anuals del qual, economistes de capçalera corregeixen unes cinquanta vegades l’any. Tal com dèiem, dos i dos ja no són 4, sinó que poden ser més 7,5%.
La realitat, tal com estem diem, és que ens trobem davant d’una nova retallada salarial a tota la classe treballadora en general. S’ha dir que, en el sector privat aquest pacte de “rendes” ja funciona des de fa temps, per no dir que hi ha milers de convenis d’empreses on les clàusules de revisió han desaparegut, sense més ni més. I “ benaventurats” els qui es creuen que la cosa no els afecta. Ja sabem que avui tots som classe mitja com mínim, això si amb una hipoteca de per vida i tres o quatre crèdits per pagar. Així ens va i espera…
Caldria dir allò de per què en diuen… “pacte de rendes” quan en realitat és un “espoli de rendes” de la classe treballadora, amb oposició o sense. I això amb el govern més progressista de la Història, segons diuen els que no tenen ni punyetera idea de precisament això: de Història.
Del sí se puede al no volen fer-ho
Es va rescatar la banca amb retallades en salut, ensenyament i en el salari de milers de treballadors i treballadores públics. Cap problema: els sindicats majoritaris – tornem a dir-ho, amb concessions i prebendes- pacte rere pacte, fins a la derrota final. Ara toca, no tocar ni els beneficis de les grans empreses energètiques de distribucions ni els de la nostra banca: nostra, pels diners públics que no han tornat. Com més puja el nivell de vida, com més baixa la nostra capacitat adquisitiva per culpa de les retallades en els nostres salaris i pensions en general, més dividends es reparteixen els accionistes d’aquestes grans entitats financeres, uns autèntics corsaris del segle XXI. Tal com es pot veure, la crisi la paguen els de sempre; per a la resta, cada crisi és una festa, per no dir una bacanal, per als seus beneficis.
Totes aquestes bajanades quedarien al marge, exigint als sindicats encarregats de la negociació amb la ministra excomunista una pujada salarial que garanteixi de manera clara i precisa el nivell adquisitiu de tota la classe treballadora i dels pensionistes de l’Estat, que també pateixen el frau legal matemàtic d’una pujada mitjana de l’IPC i no pas de l’IPC real anual. És a dir, d’aplicar en tots els convenis privats i públics una CLÀUSULA DE REVISIÓ SALARIAL. En el nostre cas, seria, a més a més de la plantilla municipal, per als treballadors i treballadores de l’empresa pública Molivers. Per cert, l’Ajuntament incrementa l’aportació a la UTE encarregada de la neteja viària, després de pactar amb UGT, que va amenaçar amb una vaga del servei, un increment salarial per a tota la plantilla del 6,5% per al 2022, és a dir, se’ls va aplicar una CLÀUSULA DE REVISIÓ SALARIAL, cosa que es nega a negociar amb la seva plantilla i amb treballadors i treballadores de l´ empresa municipal Molivers.
En la pràctica sindical de dues dècades enrere, això és donava pràcticament sense negociar, era un dret adquirit irrenunciable. Ara, com la resta de drets laborals, perquè tot és pel bé de la llibertat de mercat, són prescindibles i fins i tot sindicalment i políticament incorrectes, com també ho és qualsevol intent de reivindicació i lluita. Anem al col·lapse social, no solament ecològic. Estem convertim en una necessitat, el que és una elecció.
Sempre hi ha una solució o el que és igual, gent que no ens conformem amb totes aquestes misèries humanes i polítiques. Com a mostra, el pacte aconseguit a Transports de Barcelona. Des de CGT estem demanant mesures urgents i precises per acabar amb l’espoli salarial a la vista, entre d’altres:
-Derogació de tota la legislació que ens limita i extorsiona el dret fonamental a la negociació col·lectiva en matèries com els salaris i la jornada de treball a les administracions públiques.
-Clàusula de revisió salarial per Llei Orgànica per a tots els convenis públics i privats.
-Repartiment del treball, és a dir, reducció de feina i creació de nous llocs de treball. I no a costa dels nostres salaris, sinó dels beneficies de les empresarials.
En el sector públic a què pertanyem els treballadors i treballadores municipals, aquesta pèrdua salarial es veu incrementada al sumar-hi les retallades, les congelacions o els increments per sota de la inflació real a les nostres nòmines, en els últims anys. Cal aclarir que la nostra capacitat de negociació col·lectiva està condicionada, pel que fa als increments que es consoliden en nòmina, pel que marquen els pressupostos generals de l’Estat. Això provoca que des del 2010 els nostres salaris hagin perdut més d’un 18% de poder adquisitiu, una retallada salarial en tota regla, que afecta sobretot les categories més baixes de les plantilles públiques. Es cregui o no, hi ha salaris en aquest Ajuntament, que només estan uns 200 euros per sobre del salari mínim. I amb això ja està tot dit.
Superàvit municipal per a la campanya electoral
Tot i estar lligats de peus i mans per la “negociació col·lectiva” dels “altres” en la defensa dels nostres deures laborals i socials, també és cert, que hi ha eines d’àmbit local basades en les nostres pròpies capacitats de negociació col·lectiva i el nostre conveni-pacte, per garantir, com a mínim, la recuperació salarial de la plantilla municipal i no perdre any rere any poder adquisitiu, tal com ho ha fet la que ha arribat a un acord amb el Comitè d’Empresa dels conductors i conductores d’autobusos de Barcelona. El pacte sindical garanteix la recuperació salarial del 3,5% aquest any i una paga de productivitat de 600 euros per a l’any ve. Pràcticament el que estem demanant la plantilla municipal.
Estem parlant de les pagues de productivitat, que són el fruit de la negociació col·lectiva entre els sindicats amb representació sindical i el govern municipal. En definitiva, sí que es pot, si hi ha la voluntat política adequada i els pressupostos per al cas. I valgui la redundància, en el nostre cas per a aquest any se’ns va dir amb bombo i platerets electorals que hi havia un superàvit a les finances municipals de més de tres milions d’euros. Una altra cosa és que el govern municipal del PSC-JxM tingui unes altres prioritats. La política a curt termini de les esquerres, lamentablement, ens porta sempre al mateix dilema: de la revolució permanent a la permanent campanya electoral. En aquesta disjuntiva sembla que recuperar drets, ja no diem millorar-ne alguns, ni és convenient ni és la millor garantia per sortir guanyador en les següents eleccions. Es governa més per tornar a sortir, que per solucionar els problemes de la gent.
Mentrestant, haurem de continuar lluitant pels nostres salaris i pels nostres drets des de baix i per als de baix.
Martín Navarro, CGT Molins de Rei
