14 de desembre de 1990. L’Assemblea General de l’ONU va determinar l’1 d’octubre com el Dia Internacional de la Gent Gran. La comunitat internacional insta d’aquesta manera a reflexionar sobre els reptes socials i polítics que suposa el creixent envelliment demogràfic i proposa vetllar per una vellesa digna i segura, i a involucrar-se en el desenvolupament d’una societat adaptada a totes les edat.
En el Manifest del Consell de la Gent Gran de Catalunya de l’1 d’octubre del 2021 es deia que “la pandèmia de la COVID-19 ha posat de manifest greus llacunes en la protecció dels drets de les persones grans en tot el món. En molts casos, se’ns ha discriminat per raó d’edat, se’ns han negat els nostres drets, hem tingut dificultats per accedir als serveis sanitaris i hem patit abusos i un tracte inadequat. Aquests fets han contribuït a agreujar els efectes letals de la malaltia envers la gent gran, que ha tingut un gran impacte precisament a causa d’aquestes mancances”.
A poc a poc van sorgint veus de gent gran que es queixen del tracte que reben en tots els àmbits. Queixes sobre les instal·lacions dels centres on són acollits i acollides, queixes per la manca de personal qualificat en les residències de gent gran, queixes sobre la mala qualitat i la inadequació dels menús que els serveixen en aquests centres. La llista de greuges és molt extensa. Malgrat tot, la societat en general no està prou conscienciada de la necessitat de revisar el sistema i millorar-lo.
Com a exemple exposo el missatge que l’altre dia vaig veure a les xarxes socials, que no dubto que era de bona fe: proposava que totes les persones que cobren pensions no contributives, siguin del país o immigrades, dediquessin part de la seva jornada a feines d’ajuda a la societat, com, per exemple, netejar boscos, cuidar gent gran… És alarmant tenir aquest esquema mental encara i que ningú s’hi manifesti en contra. Per cuidar gent gran qualsevol persona serveix? Si pots desbrossar un bosc, també estàs capacitat per cuidar la gent gran? No cal dir que res més lluny de la realitat. Els objectes són objectes; les persones són persones, no objectes.
No podem defallir a exigir el que és nostre, el que necessitem d’acord amb el que defensa l’ONU des de l’any 1990. No cal dir que en aquests 32 anys hem avançat una mica, tot i que molt menys del que hauríem, però encara queda molta feina a fer.
La situació és greu i sembla que no s’hi vulgui posar remei de manera definitiva. Què cal fer principalment? Ho presentem de manera resumida per no estendre’ns, però tots els punts són vitals i importants a tenir en compte:
1.- Millorar el sistema de residències en la seva arquitectura i adequar tant com sigui possible les que ja existeixen. Una residència és la llar dels residents, és casa seva; no és un asil, ni ho ha de semblar.
2. Canviar el sistema de gestió i d’atenció a les persones. Cal adoptar el sistema ACP (atenció centrada en la persona). El centre s’ha d’adaptar a la persona i no la persona al centre, que és el que passa ara en més del 90% dels casos.
3.- Millorar (i molt) la formació dels professionals. En l’actualitat hi ha moltes persones treballadores en aquest camp que tenen una formació específica gairebé nul·la. Cuidar gent gran no és solament canviar bolquers o dutxar-los. Són persones amb els seus sentiments, emocions, desitjos, etc. Atendre persones vol una especialització que no s’aconsegueix amb cursets.
4.- Millorar (i molt) el sistema de retribució del personal cuidador. Es paga molt poc per una feina dura i delicada. El baix nivell de retribució dels professionals que hi treballen és el senyal inequívoc que la societat en general no valora aquesta feina ni les necessitats de les persones grans.
5.- Incrementar el nombre del personal d’atenció directa als usuaris. Cal incrementar la ràtio, ja que, amb el nivell actual, no es pot atendre les persones en tota la seva dimensió.
6.- Incrementar el nombre, la qualitat i el finançament dels serveis a domicili. Cal mantenir la persona gran, tot el temps que es pugui, dins del seu entorn vital i de relació. La residència ha de ser l’últim recurs, l’última palanca a accionar.
El que exposem com a necessari i fonamental, i no defallirem a defensar-ho, és per a la gent gran d’avui i per a la gent gran de demà; és a dir, per a tothom.
Salvador Auberni és secretari d’Afers Socials d’ERC Molins de Rei. El pròxim dilluns 7 de novembre, a les 18 hores a la Federació Obrera, presentarà el llibre Viure amb dignitat
