Planificar i governar l’habitatge a escala metropolitana és una quimera amb sistemes d’informació fragmentats i desiguals. Aquest article reflexiona sobre els límits de la governança metropolitana i la urgència de construir una infraestructura de dades robusta, compartida i sistematitzada per un canvi real de model.
L’acord del Govern amb ERC, els Comuns i la CUP per regular els lloguers de temporada i d’habitacions i per prorrogar la qualificació dels HPO que estan en risc de perdre-la —mesures que es van incorporar al decret d’urbanisme i habitatge convalidat la setmana passada al Parlament— pot suposar un pas rellevant per frenar l’escalada de preus i evitar l’evasió de les regulacions que volen garantir el dret a l’habitatge. Les formacions han acordat actuar sobre escletxes legals que el mercat ha aprofitat de manera creixent, deixant fora del topall de preus milers de contractes.
Ara bé, poden aquests avenços traduir-se en un canvi de model real i durador? Més enllà de la voluntat política i l’aprovació parlamentària d’aquests acords, un canvi de model requereix informació transparent, comuna i fiable del mercat que permeti avaluar si les mesures funcionen i corregir desviacions, especialment si aquestes regulacions acaben incentivant figures informals del lloguer que escapin del radar institucional i deixin les persones llogateres encara més desprotegides. Avui el registre de fiances de l’INCASÒL, una font privilegiada que recull el 80% dels contractes de lloguer formalitzats a Barcelona, ofereix dades clau des de 1984. Aquesta infraestructura informativa, que altres comunitats no tenen, és essencial per dissenyar regulacions efectives i fer seguiment dels seus efectes.
En aquest context, des d’una mirada metropolitana hi ha una pregunta inevitable: podem aspirar a un canvi de model si ni tan sols tenim dades compartides per diagnosticar el problema? Aquesta és la paradoxa que cal abordar si volem avançar cap a veritables polítiques d’habitatge a escala metropolitana.
I és que una de les limitacions més greus per planificar i governar l’habitatge en aquesta escala és, sens dubte, la manca de dades compartides i sistematitzades. A diferència del que passa amb altres àmbits com el transport o la gestió de residus, el sistema d’informació sobre habitatge continua sent fragmentat i desigual, tant pel que fa als temes com als territoris.
La fragmentació institucional —amb competències repartides entre la Generalitat, els ajuntaments, els consells comarcals i l’AMB— fa que les dades siguin disperses, es recullin amb metodologies diferents, es mantinguin tancades o, directament, no es generin. Això dificulta tant la planificació com l’avaluació de les polítiques, i debilita la possibilitat de construir un relat col·lectiu sobre solucions conjuntes. Parlar de “model metropolità d’habitatge” amb dades inconnexes és com prendre decisions de mobilitat sense saber on comencen i acaben els carrers.
El cas dels desnonaments n’és un exemple clar. En molts municipis, les famílies arriben als serveis socials quan ja estan a les portes del desnonament. Sovint ja han passat per altres municipis on han patit situacions similars i, quan finalment són desnonades, es desplacen allà on tenen xarxa familiar. Si existissin sistemes d’alerta primerenca, canals de comunicació intermunicipals i una base de dades comuna, es podria fer un acompanyament preventiu molt més efectiu. Malauradament, avui dia aquestes eines són inexistents o anecdòtiques.
Un altre cas il·lustratiu és el dels habitatges buits. Segons l’INE (2021), un 8,2% del parc a Barcelona estaria buit, a partir de càlculs fets amb consums energètics. En canvi, un cens físic realitzat per l’Ajuntament de la ciutat comtal el 2019, amb visites a més de 100.000 pisos, va identificar només un 1,2% d’habitatges realment buits. Actualment, molts municipis de la regió metropolitana parteixen de les dades de l’INE per dissenyar programes de mobilització d’habitatge, però aquestes diferències dificulten l’eficiència i la planificació de les polítiques públiques. Un cens metropolità unificat permetria optimitzar iniciatives com les borses de mediació de lloguer social, que sovint no aconsegueixen captar habitatges de propietaris privats pel poc atractiu que tenen davant agències i immobiliàries.
També tenim una gran manca d’informació sobre l’estat del parc edificat i les necessitats de rehabilitació. El 2021 sabíem que el 63% del parc de l’AMB era potencialment rehabilitable, però no disposem de dades desagregades pels 160 municipis de la regió que permetin actuar de manera eficient barri a barri. En un context d’emergència climàtica, l’opacitat informativa és una barrera inacceptable per impulsar polítiques de rehabilitació a l’escala necessària.
Ara bé, també hi ha actius valuosos. Comptem amb l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona (O-HB), la Càtedra Barcelona d’Estudis d’Habitatge i observatoris comarcals com els dels Vallès Oriental i Occidental. També hi ha ajuntaments i serveis tècnics molt implicats. Cal enfortir aquestes capacitats amb pressupostos estables i institucionalitzar el treball en xarxa, per passar de bones pràctiques puntuals a una política metropolitana de dades robusta, cooperativa i sostinguda en el temps.
Però no es tracta només de millorar la planificació. També es tracta de disputar el relat. Sense dades rigoroses, els discursos enganyosos guanyen espai: es criminalitza la pobresa, es culpa les persones migrades de la manca d’habitatge i es donen altaveus a pràctiques marginals com les ocupacions il·legals. Sense dades, no hi ha polítiques transformadores, però tampoc hi ha veritats compartides ni eines per combatre la desinformació. Un canvi de model real també necessita una nova cultura de les dades.
Precisament, la setmana passada vaig tenir l’honor i la responsabilitat de participar en el debat “Estem davant d’un canvi de model en habitatge?”, organitzat per Verificat i La Vanguardia, amb el suport de l’European Media and Information Fund. L’objectiu era generar un espai de discussió pública lliure de desinformació i basat en dades contrastades.
Sobre la pregunta de fons i el canvi de model, comencem a veure símptomes d’un model esgotat: una ciutadania més organitzada i conscient, que amb la seva mobilització pot impulsar canvis legislatius i pressionar les administracions per recuperar el seu rol regulador. Aquest trencament de model comença a posar en alerta diversos actors sobre la gravetat de la crisi i la necessitat de trobar-hi solucions. Tot i això, encara estem lluny d’un canvi profund i estructural.
Una de les raons que ens allunyen d’aquest canvi —i que va quedar clara al debat— és la manca d’evidències compartides sobre les causes del problema. Sense un diagnòstic comú, és difícil arribar a consensos sobre les solucions. Les divergències són evidents: sobre l’equilibri entre oferta i demanda, l’efectivitat del topall de preus del lloguer o els beneficis dels propietaris.
Per part meva, com a “vivendista metropolitana”, vaig intentar aportar al debat la visió de la ciutat dels 5 milions, l’àmbit de treball del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona. I des d’aquí, insisteixo: sense dades compartides, no hi ha governança metropolitana possible.
Luisa Fernanda Pinto. Especialista en habitatge i membre del gabinet tècnic del PEMB.
Article publicat originalment a Catalunya Metropolitana.
