La plaça del Poeta Mut (Joan Vallès), malauradament hi ha gent que la coneix com la plaça de “La Llave del Oro”, el nom de la immobiliària que va construir els pisos i urbanitzà l’entorn.
En Joan Vallès i Vilà mereix reconeixement tant per la seva persona i vida com pel que significa com exemple d’un molinenc de les classes populars que fou regidor de l’Ajuntament republicà entre 1934 i 1936 i que es va haver d’exiliar.
Malgrat la repressió que va sofrir, al retornar, es va mantenir coherent al costat de la lluita antifranquista. Per desgràcia de persones com ell, i molts d’altres, no se n’ha fet prou memòria ni pedagogia. Vull recordar que la sol·licitud de que la plaça portés el seu nom venia avalada per un gruix notable de signatures de vilatans.
“El Poeta Mut” és el pseudònim literari que va utilitzar en Joan Vallès a partir de 1956 quan va quedar mut com a conseqüència d’una operació quirúrgica per extreure-li un tumor a la gola. Fou en aquest període que va iniciar i desenvolupar la seva faceta en el camp de la poesia, que ja no abandonaria fins el final de la seva vida. A últims de la dècada dels anys 60, vivia al barri de Sant Ildefons de Cornellà i va ser convidat per l’Agrupació Folklòrica a venir a Molins de Rei, en ocasió d’un recital de poesia on es van llegir alguns dels seus poemes. Va morir l’any 1970, a l’edat de 63 anys.
En Joan Vallès i Vilà va néixer a Molins de Rei el 12 de juny de 1907. Es va casar el 1931 amb Teresa Puig Esteve (de Cal Pedacets), varen tenir tres fills: en Miquel (1932), en Francesc (1937) i en Joan (1946). Va començar com a manyà a la Vila. Més endavant treballà a Sants, a Fuerzas Eléctricas del Ebro de mecànic torner.
Interessat sempre per la cultura va anar modificant les seves posicions ideològiques i polítiques a partir d’una maduració intel·lectual, mantenint sempre el seu compromís catalanista, que es reflexa en els seus escrits en la premsa local. Comença escrivint a Àmfora, revista seguidora de Folch i Torres, nacionalista d’influència catòlica. Després del desert intel·lectual imposat per Primo de Rivera, fou un actiu redactor de Germanor d’influència federalista i socialista. El novembre de 1930, abans de la II República, durant l’anomenada “Dictablanda” del General Berenguer, publicava un article valorant positivament els avenços culturals de la Unió Soviètica. En els seus escrits apareixen referències constants a la cultura pel poble; l’escola, les conferències i les activitats de la Federació Obrera. Com altres dels seus companys, a partir de 1931 s’apliquen a impulsar “Vida Social. Periódic local obrerista de Literatura, Política i Sociologia. Adherit a la Unió Socialista de Catalunya”
Formava part de la Junta de la Federació Obrera (FO) i va assistir a tres congressos de la Unió Socialista de Catalunya (USC) durant el 1932 i 1933.
Fou regidor (Conseller com es deia en aquella època) a l’Ajuntament republicà de Molins de Rei. Escollit a les eleccions del febrer de 1934, les primeres que es van realitzar amb una Llei Municipal aprovada pel Parlament de Catalunya, la primera vegada a Espanya en la que van poder votar les dones. Formava part de la candidatura de la Federació Obrera, encapçalada pel que seria alcalde Jaume Font i obtingueren majoria absoluta. Com a membre de la USC, va formar part del nucli fundador del PSUC a Molins de Rei el juliol de 1936.
Convençut republicà, demòcrata i socialista, s’enfrontà amb les pràctiques violentes, pretesament revolucionaries del grup de la FAI encapçalat per Manuel Marín, els mesos de juliol i agost de 1936. Es va sentir amenaçat per aquest que l’acusava de frenar la revolució.
Durant el període de la guerra 1936-1939, va exercir responsabilitats fora del municipi possiblement en ports i duanes, segons ens explica el seu net Miquel.
A primers de gener del 39 va acompanyar la seva esposa i fills a la frontera de la Jonquera per anar a França. Tant mateix va haver de tornar a Barcelona per raons del seu càrrec. En Joan va ser del últims civils en creuar la frontera.de Portbou per exiliar-se. La Teresa i els nens, anaren a parar al camp d’Argelers i els van traslladar a un refugi per a nens espanyols a la Normandia a la ciutat de Dieppe.
En Joan, després de passar pels camps d’Argelers i Setfotns, va poder anar a Toulouse, on al cap d’un any i mig es va reunir amb la família.
Després d’un intent fallit d’emigrar a Mèxic des de Marsella, es van establir definitivament a Toulouse, on treballà en un taller de bicicletes. Allà els va enganxar l’inici de la Segona Guerra Mundial, l’armistici i l’ocupació nazi de França. Durant aquest període, sembla que va col·laborar amb la resistència francesa.
El 26 de desembre de 1943, la Teresa i els fills van tornar a Catalunya i es van establir uns dies a Barcelona, a casa de l’àvia, i poc després anaren a Molins de Rei, a casa d’una germana.
Al cap d’un any en Joan tornà de l’exili clandestinament pel Pirineu amb l’ajut d’un passador. Va considerar que era arriscat establir-se a Molins de Rei, i van anar a viure a un petit habitatge del barri de la Torrassa a l’Hospitalet. Va treballar a Talleres Notario fent peces per a bicicletes, durant uns 9 anys, fins que anà a l’empresa Neyrpic, a la carretera de Cornellà a Esplugues. L’empresa fabricava components per a turbines per centrals hidroelèctriques, i feia anar un torn vertical. En aquesta empresa també hi treballaren els seus tres fills.
Pel 1945 l’hi van obrir un procés judicial acusat de maçoneria i comunisme, va quedar en llibertat vigilada, malgrat la condemna. Deu anys després, va intentar sol·licitar el passaport i va ser retingut a la comissaria de Via Laietana durant uns dies. Això li va tornar a passar poc després quan es va implantar l’obligatorietat del nou Document Nacional d’Identitat (DNI), però afortunadament poc després al 1960 quedà lliure dels càrrecs que l’imputava la dictadura feixista com a conseqüència de la seva activitat democràtica durant la República.
Carles Martínez Riba
