La taula rodona ‘Dones i franquisme’, celebrada a la Federació Obrera, va comptar amb les aportacions de Mercè Garcés, Maria Pilar Molina i Neus Roig, en una sessió que va aprofundir en la repressió moral, sexual i institucional exercida pel règim contra les dones. Les ponents van abordar l’impacte del Patronato de Protección de la Mujer, la persecució de les dones prostituïdes i el fenomen de les desaparicions forçades de menors.
Aquest 20 de novembre, coincidint amb el 50è aniversari de la mort del dictador Francisco Franco, la Federació Obrera ha acollit la taula rodona Dones i franquisme, un acte que ha omplert la sala i que ha posat el focus en l’impacte que el règim va tenir sobre les dones. La sessió ha abordat la manera com el franquisme, mitjançant organismes com el Patronato de Protección de la Mujer, va desplegar una política de gènere que negava drets fonamentals i convertia la moral i els cossos femenins en un instrument de control públic. Aquest control continu va desembocar en una repressió sexual sistemàtica, aplicada de moltes maneres diferents per sotmetre les dones i mantenir un model patriarcal molt arrelat.
La sessió ha comptat amb les intervencions de diverses expertes que han aportat una mirada rigorosa i complementària a aquesta realitat. Mercè Garcés Fernández, mestra i vicepresidenta de l’Ateneu de Memòria Popular, ha presentat el projecte pedagògic Dones i memòria, vides i treballs a la Barcelona del segle XX, que recupera testimonis femenins sovint silenciats. Maria Pilar Molina Javierre, doctora en Història per la Universitat de Barcelona, ha explicat la investigació recollida al seu llibre Repressió franquista i prostitució: de la Presó de Dones de Les Corts a l’Hospital de la Magdalena, centrada en la criminalització i el control institucional de la prostitució. Per la seva banda, Neus Roig Pruñonosa, antropòloga i presidenta de l’Observatori de les Desaparicions Forçades de Menors, ha exposat el fenomen dels infants robats a Espanya.
La taula rodona ha estat moderada per la periodista Begoña Floria, directora del programa Heroïnes Quotidianes de Ràdio Molins de Rei, i ha servit per reflexionar sobre com el franquisme va institucionalitzar la desigualtat i la violència contra les dones. L’acte, organitzat per l’Associació Obrera de Molins de Rei, ha esdevingut un espai de memòria i reivindicació que ha convidat el públic a repensar el llegat d’aquella repressió i la necessitat de preservar-ne el record per avançar cap a una societat més justa.
Mecanismes de control i repressió a les dones
Maria Pilar Molina Javierre va explicar que el franquisme va exercir una repressió especialment dura contra les dones, amb tortures, humiliacions públiques i reclusió, i que moltes de les afectades eren dones prostituïdes sotmeses a arrestos prorrogables que les mantenien anys tancades. Segons Molina, “la prostitució era una realitat que preocupava al règim per qüestions sanitàries, i se les responsabilitzava a elles, i no als seus clients, de propagar malalties com la sífilis”. Afegia que el règim actuava amb “una doble moral que castigava les dones mentre legitimava la seva pròpia violència moral, sexual i mèdica”, utilitzant institucions sanitàries i penitenciàries com a instruments de control i estigmatització.
Molina va descobrir durant la recerca del seu llibre l’existència del “Sifilicomio” de l’hospital de la Magdalena, on aquestes dones eren traslladades forçosament. Aquest espai, tot i estar concebut per a pacients amb sífilis, exercia en realitat un rol clarament repressiu i va ser definit per Molina com “un dispositiu pensat per invisibilitzar-les sota el pretext sanitari”. A través d’aquest exemple, va evidenciar com el règim utilitzava les institucions mèdiques per perpetuar la repressió i la marginació de les dones considerades socialment desviades.
Per la seva banda, Mercè Garcés va presentar el projecte educatiu Dones i memòria, vides i treballs a la Barcelona del segle XX, destinat com a material didàctic a escoles i instituts que explica “què va significar realment el franquisme”. La pedagoga va subratllar la necessitat de visibilitzar les dones quan parlem de la ciutat i de recuperar el paper de les dones treballadores, tradicionalment ignorades en el relat històric. Garcés va recordar que institucions com el Patronato de Protección de la Mujer funcionaven com “una presó i un reformatori per a dones vulnerables”, i que fins al 1981 les dones no podien “ni obrir un compte bancari sense permís del marit”, un exemple de la persistència del control més enllà de la dictadura.
El fenòmen dels infants robats
Neus Roig va centrar la seva intervenció en les desaparicions forçades de menors, un fenomen que va definir com “la gran desaparició dins de la memòria col·lectiva”. Va explicar que les tesis de Vallejo-Nájera, basades en un suposat “gen roig”, van justificar polítiques de separació de criatures de les seves mares republicanes. “No els podem treure el gen, però sí reeducar-los”, exposava el psiquiatre, una idea que va permetre que més de 34.000 infants sortissin de l’Espanya republicana sense tornar mai més amb les seves famílies. Segons Roig, aquelles mares que denunciaven la desaparició dels fills eren sovint catalogades de roges, cosa que invisibilitzava qualsevol reclamació.
Roig va explicar també que entre 1952 i 1978, amb la sortida de moltes dones de les presons franquistes, es va iniciar una etapa de suposada “reeducació”, en què el Patronato va consolidar el seu paper de vigilància i control. Era un sistema que permetia “acusacions falses de prostitució” i facilitava tant la separació com la venda de nadons. Segons les seves investigacions, gairebé 300.000 infants van veure robada la seva identitat entre la Segona República i el 1978, una xifra que podria ser encara més gran, ja que “a partir del 78 no existeix cap registre que permeti saber quants casos més n’hi va haver”. Per tancar la taula rodona, Roig va insistir que aquesta és una ferida encara oberta, marcada per la manca de veritat, justícia i reparació.
La sessió va concloure amb un breu debat amb els assistents, en què es va posar de manifest la importància de difondre aquest coneixement entre les noves generacions. Es va destacar que conèixer la repressió franquista i els seus efectes sobre dones i infants ajuda a comprendre millor la història i és una eina essencial per evitar la radicalització. Els participants van coincidir en la necessitat de traslladar aquesta memòria a escoles i instituts, contribuint així a construir una societat més conscient i crítica davant una època que va ser un forat negre a la història d’Espanya.
