Les dates rodones agraden i tenen un valor simbòlic. Hi havia expectació per com seria el pregó de la 175ena Fira de la Candelera.
Ara que ja ha passat la Fira és un nom moment per fer balanç i no em va agradar com es va pensar l’acte. El millor va ser el pregoner, l’estimat Jordi Hurtado. Va oferir un viatge en el temps. Va fer un pregó on va combinar les experiències personals amb l’evolució de Molins de Rei i el context mundial i unes aclucades d’ull còmplices de l’actualitat. Gràcies a la seva professionalitat i la dicció proverbial va ser fàcilment imaginable l’itinerari històric de la Fira. Va connectar amb el públic amb el seu savoir faire.
A banda del pregó, va ser un acte descompensat perquè les absències van ser clamoroses. Ras i curt, no hi ha Fira sense firaires. Per a tal ocasió hauria estat molt representatiu homenatjar els paradistes més antics de cada sector. No va pujar a l’escenari cap pagès, cap restaurador, cap elaborador de vi, cap botiguer, cap artesà, cap firaire. O els molinencs de més anys. O la Fira en femení. O el paradista més jove, o un molinenc emprenedor. No ho sé, algú que dissabte i diumenge estigués en una parada.
S’han fet reconeixements al cap de setmana de la Fira, però el punt de partida, la posada en escena va ser una decepció. A canvi vam tenir un excés d’intervencions polítiques. Apuntem: la presentació deguda del sr. regidor de Fira que no vaig poder sentir perquè a les 8 tot just sortia de la botiga i encara no puc fer sprints; la salutació de la senyora regidora de Sant Boi, la qual és la que menys culpa té de l’empatx que vam agafar. I el discurs del sr alcalde, el qual, tot s’ha de dir, va estar molt bé amb les referències als molinencs visionaris de 1851 que van apostar per fer una Fira en vistes a l’arribada del tren a Molins de Rei.
Passaven els minuts i encara no havíem perdut l’esperança de veure un firaire a l’escenari. Però, com si fos un gol encaixat a l’últim quart d’hora, ja vam veure que això no ho remuntaríem. M’explico. Per a tal insigne ocasió hom va decidir homenatjar els alcaldes i regidors de Fira des de 1979. Aquest reconeixement podia entrar bé a primera vista, però no era l’ocasió. No perquè els «ex» no ho mereixin, sinó sobretot perquè la Fira, sortosament, és molt més que un acte polític. Si arriben a parlar i a explicar l’any que van saltar els ploms o quan algú va robar unes botifarres, m’aixeco i me’n emporto les coques! Ah, i tot va acabar de grinyolar amb la foto final dels grups municipals. Suposo que no eren conscients de la foto de la vergonyeta. Quina foto de pregó de Fira sense firaires!
Una sobrerepresentació política. Va doldre aquest desequilibri. La direcció política i institucional és bàsica en esdeveniments d’aquestes característiques, però tampoc ens passem, perquè en el pitjor dels casos podria haver-hi Fira sense regidors però no sense firaires. I aquests no van ser convocats.
Aquest article no és cap exercici d’antipolítica. Prou maldecaps comporta la política municipal com per menysprear als qui han dedicat i dediquen tant de temps professional i familiar al bé comú.
Com que tampoc sóc un fanàtic de les xifres rodones cada any és una bona ocasió per fer pujar a l’escenari del Foment als protagonistes i escoltar experiències i anhels dels que cada munten la parada. Seguint amb el símil futbolístic, al temps afegit acostumen a passar coses: el comerç va marcar un gol amb la coca de la Candelera. Tal com se sol dir, va ser el gol del coix.
Jesús Cardona
