Catalunya viu un procés d’envelliment progressiu de la població, tot i mantenir un creixement demogràfic sostingut. Segons dades de l’IDESCAT, a 1 de juliol de 2025, la població resident ha assolit els 8,16 milions d’habitants. Aquest augment, però, no respon a una recuperació de la natalitat -que continua sent insuficient-, sinó principalment a la immigració. El creixement natural és negatiu: moren més persones de les que neixen, i això passa a tot Catalunya, també a Molins de Rei.
Avui, la població menor de 16 anys representa el 14,4% del total, mentre que les persones més grans de 65 ja s’acosten al 20% del total. Les projeccions apunten que l’any 2034, Catalunya tindrà encara més habitants, però també una població progressivament més envellida. Una vellesa, això sí, més activa, més formada, amb unes condicions de vida millors i menys fills.
Les dades no són només xifres fredes: són una eina clau per comprendre la realitat i orientar la presa de decisions públiques. I és precisament a partir d’aquestes dades que podem analitzar el concepte d’edatisme.
El terme edatisme va ser encunyat l’any 1969 pel doctor N. Butler per descriure la discriminació envers les persones per raó d’edat, basada en estereotips, prejudicis i pràctiques que limiten el seu benestar, la seva participació social, la seva visibilitat i el dret a desenvolupar lliurament el seu projecte vital.
Malgrat que fa més de cinquanta anys que disposem del concepte, l’edatisme ha trigat molt a situar-se al centre del debat públic. L’Organització de les Nacions Unides alerta que una de cada dues persones al món manté actituds edatistes i considera aquesta forma de discriminació com la tercera més estesa, només per darrere del racisme i el sexisme.
Paradoxalment, es tracta d’una discriminació tan generalitzada com poc reconeguda. L’edatisme impregna gairebé tots els àmbits de la societat -el llenguatge, les polítiques públiques, el mercat laboral, l’atenció sanitària o la vida comunitària- i sovint és acceptat de manera acrítica. Les seves conseqüències, però, condicionen profundament la vida de moltes persones.
L’ONU alerta que una de cada dues persones al món manté actituds edatistes i considera aquesta forma de discriminació com la tercera més estesa, només per darrere del racisme i el sexisme.
Totes les edats són, d’una manera o una altra, objecte de qüestionament social. Existeix una clara injustícia epistèmica tant envers les persones joves com envers les persones grans. Des del poder, la discriminació per edat és constant: hi ha persones que no accedeixen a una feina per ser “massa joves” i, per tant, que es consideri que no tenen experiència, i d’altres per ser “massa grans” i que s’assumeixi, erròniament, que rendiran menys. L’edat s’ha convertit en un mecanisme de classificació funcional d’acord amb els interessos de l’Estat i del capitalisme, que segmenta la població per catalogar-la, controlar-la i convertir-la en pública diana de productes i serveis.
Tot i això, l’edatisme que afecta la gent gran és el que es manifesta amb més intensitat i de manera més estructural, i és sobre aquest col·lectiu que posem avui el focus.
Moltes actituds edatistes parteixen del supòsit que les persones grans han perdut capacitats i consideren que aporten poc valor social o que no poden prendre determinades decisions per si mateixes. Aquests plantejaments simplifiquen la realitat, invisibilitzen la diversitat de les persones i menystenen la seva contribució a la societat. La vellesa no és incompatible amb la lucidesa; ben al contrari: l’experiència és un grau. I fins i tot en situacions de deteriorament cognitiu, res no justifica la infantilització ni la negació de drets. En un context d’esperança de vida creixent i de velleses majoritàriament actives i saludables, l’edatisme genera cada cop més desigualtats, danys i injustícies.
Més enllà del tracte quotidià -del llenguatge o de les actituds-, el que realment està en joc és l’exclusió de drets i la limitació de la participació social de les persones grans en la vida col·lectiva.
L’edatisme s’ha d’entendre en un sentit ampli i complex. Igual que passa amb el racisme, sovint només reconeixem algunes formes evidents de discriminació, mentre n’ignorem d’altres de més de més subtils però igualment perjudicials. Per això és imprescindible prendre consciència de les diferents formes en què es presenta per poder combatre-les: existeix un edatisme institucional, present en lleis, normatives i serveis que limiten oportunitats segons l’edat; un edatisme relacional, que es manifesta en el llenguatge i les interaccions quotidianes, i un edatisme interioritzat, quan les mateixes persones grans acaben assumint discursos negatius sobre l’envelliment.
Cal desconstruir l’edat, tal com s’ha fet amb el gènere. Cal promoure una visió de l’envelliment com una etapa més de la vida, lliure d’estereotips, en la qual les persones grans siguin reconegudes en la seva diversitat i com a ciutadanes de ple dret.
Impulsar lleis que garanteixin els drets de les persones grans
Això exigeix accions decidides. Institucions, empreses, entitats i mitjans de comunicació han d’impulsar estratègies de transformació real: millorar les lleis que garanteixin els drets humans de les persones grans, assegurar-ne l’aplicació efectiva, promoure iniciatives educatives contra els prejudicis i reforçar les polítiques públiques d’atenció a la dependència i a la gent gran.
La solitud no desitjada, l’abandonament i la manca de cures són algunes de les formes més cruels d’edatisme. Afrontar-les requereix una mirada comunitària i polítiques socials valentes. Com pot ser que una societat amb recursos suficients continuï girant l’esquena a una realitat tan dolorosa?
Si, segons l’OMS, l’edatisme és la tercera causa de discriminació al món, per què no existeix encara una resposta institucional i social més forta, global i decidida per combatre’l?
Moltes de les polítiques publiques neixen de la pressió social per donar resposta a un moviment determinat. Va passar amb el feminisme i el poder reaccionà fent departaments d’igualtat. Apareix l’ecologisme i, després, sorgeixen els departaments de medi ambient. Ara, doncs, cal fer créixer un moviment social agosarat i potent contra l’edatisme que trenqui els tòpics si volem polítiques institucionals fermes en aquest sentit, tot i que no crec que l’edat provoqui grans revoltes socials quan causes molt més cabdals són desateses per la societat, com el preu del cistell de la compra o el dret a l’habitatge.
Més enllà dels recursos materials, calen canvis culturals profunds. Transformar la imatge social de la vellesa, reduir estereotips negatius i prendre consciència d’aspectes sobre els quals podem actuar i que poden contribuir al seu benestar i desenvolupament personal en aquesta etapa vital és un dels grans reptes de la longevitat.
Finalment, qualsevol estratègia eficaç ha d’incorporar una mirada interseccional. No totes les velleses són iguals. El gènere, la situació socioeconòmica, i altres condicionants socials influeixen decisivament en les oportunitats i els suports disponibles. Combatre l’edatisme implica reconèixer aquesta diversitat i actuar en conseqüència.
Canviar aquest mal hàbit social és, sens dubte, un dels grans reptes del nostre temps.
Francesca Riera i Forns. Regidora d’ERC Molins
Certament, Catalunya i tota Espanya viu un procés d’envelliment progressiu de la població, i el manteniment del creixement demogràfic sostingut és degut a la inmigració llatina i marroquí que ha crescut exponencialment , en deteriorament de la cultura catalana i española a favor de l’economia capitalista del màxim benefici. .
La població 8,16 milions a Catalunya d’habitants no respon a una recuperació de la natalitat -que continua sent insuficient-, sinó principalment a la immigració. El creixement natural és negatiu: moren més persones de les que neixen.
Quina forca tenen persones més grans de 65 anya que ja s’acosten al 20% del total en les eleccions ja siguin municipals, autonómicas o nacionals. Les projeccions de futur apunten a que Espanya encara més habitants, però una població progressivament més envellida que tindrà que subsistir de les pensions que cotitzaran la gent jove treballadora, segurament més formada, amb unes condicions de treball condicionades a l’evolució i el us que s’en doni a la IA Inteligencia Artificial , que posiblement ens faciliti una millor estil de vida , però el que si és segur menys fills.
Les dades no són només unes xifres fredes: són una eina clau per que els governants comprenguin la realitat i orientar la seva presa de decisions públiques,deixin d’enganyar amb esl seus discursos politics avans de les eleccións. i és precisament a partir d’aquestes dades que ells podràn analitzar el concepte d’edatisme en vers a la discriminació de les persones per raó de la seva avancada edat, basada en estereotips, prejudicis i pràctiques que limiten el seu benestar, la seva participació social, la seva visibilitat i que desenvolupar el seu projecte vital. Molts exemples clars d’edatisme en tenim a Molins de Rei , la Biblioteca buida , el paseig del Terraple buit , el Casal d’Avis Primer de Maig – mal dit Casal del PSC-Molins- amb molt poques activitats , Casal Civic i Comunitari de la Riera Bonet amb moltes activitats de pagament i poc anunciats, o gens, per la Radio Municipal 91.2 (que depend directament d’alcaldia) amb una vocalització ràpida i amb preses actual de les comunicacions, especialment al matí, a la que la gent gran no pot asimilar pausadament els continguts.
L’edatisme que afecta la gent gran és el que es manifesta amb més intensitat i de manera més estructural, i és sobre aquest col·lectiu desatesus a Molins de Rei
Moltes actituds en contra de la gen gran parteixen del supòsit que les persones grans han perdut capacitats i es considera que aporten poc valor social o que no poden prendre determinades decisions per si mateixes, i moltes les persones menystenen la seva contribució a la societat, l’experiència és un grau i molts edils de l’Ajuntament tindrien que deixar pas als qui tenen aquest grau d’experiència per comptes de malgastar els seus anys de juventut amb tasques funcionarials per comptes de dedicar els seus anys de juventut a un ofici particular a la empresa privada . En un context d’esperança de vida creixent i de velleses majoritàriament actives i saludables de la gent gran, sense cap limitació de la participació social de les persones grans en la vida col·lectiva, com ser regidors/res a l’Ajuntament amb poder institucional, present en lleis, normatives i serveis que no limitin oportunitats segons l’edat.
Cal desconstruir l’edat, tal com s’ha fet recentment amb el gènere. Cal promoure una visió de l’envelliment com una etapa més de la vida, lliure d’estereotips, en la qual les persones grans siguin reconegudes en la seva diversitat , amb experiéncia i amb capacitats com a ciutadanes de ple dret, com un noi/a jove sense experiencia d’ofici.
Impulsar lleis que garanteixin els drets de les persones grans, cal promoure iniciatives educatives contra els prejudicis i reforçar les polítiques públiques d’atenció a la dependència i a la gent gran.
La solitud no desitjada, l’aburriment de la gent gran que no te parella o s’ha quedat sense elle, que no te nets que cuidar , són algunes de les formes més cruels d’edatisme.
Moltes de les polítiques publiques neixen de la pressió social per donar resposta a un moviment determinat. Ara, doncs, cal fer créixer un moviment social potent a favor de la gent gran que trenqui els tòpics si volem polítiques institucionals fermes en aquest sentit, i l’única forca es el vot a les municipals.
L’ Ajuntament de Molins de Rei i en especial l’alcalde en Xavi Paz Peche (PSC) es gasta un dineral els mitjats de comunicació local en paper com el Viu. el Llaç , El Tot, i altres de fora com ETV sense tenir una auditoria de l’efectivitat i de la necesitat d`aquestes publicacions , i si la ciutadania verdaderament les enten i les asimila , i les pot criticar. . Però la pregunta que ens fem molts veïns i veïnes és: ho som només sobre el paper?
Tots estem d’acord amb l’enjardinament va més enllà de propiciar espais agradables; té en compte valors com la protecció dels espais verds, la millora de la qualitat de vida dels veïns i les veïnes, la conservació del mobiliari urbà (que ha de prioritzar l’ergonomia ( i no com els bancs desatre de formigó-fusta de la Pça U d’octubre i s’ha d’adaptar a les condicions de les persones que s’hi asseuen abans que la seva estètica) per millorar la vida de tothom.
Doncs, Molins de Rei no destaca precisament per la cura i el manteniment dels seus espais verds. Recórrer els carrers de Molins de Rei i observar l’estat dels escocells (molts, sense arbres i plens de males herbes o deixalles), la falta d’un manteniment regular i de qualitat dels espais verds, i la poca cura general de l’entorn floral no transmet precisament la imatge d’un poble florit. De fet, sovint sembla tot el contrari: una jardineria deixada, descoordinada i amb més espais buits que florits.
No cal preguntar als responsables municipals de Turisme sobre el retorn social i econòmic que podria tindre una millora dels espais verts i florals , que segurament la única resposta serà : La Fira Candelera i la de vins.
Encara que a la Declaració de Transperencia i de patrimoni que obligatoriament tenen de fer tots els resgidors i que apareixi a la web , molts d’ells ho tenen incomplert amba les dades patrimonials i bancaries, però n’hi han com en Ramón Salchez Gil ( Ara -Molins) que no ho ha completat i empastifa la cara del coordinador politic . Estimem el nostre poble i volem veure’l net, verd i viu, però això no es fa amb titulars, sinó amb feina ben feta.