Fer el servei comunitari descobrint la boccia ha estat un aprenentatge vital que m’ha permès valorar la importància de continuar-se superant malgrat les dificultats.
Fins fa un parell de mesos jo tampoc sabia ben bé què era la boccia. N’havia sentit a parlar, però mai m’hi havia endinsat com ho he fet durant aquestes setmanes. La boccia és un esport paralímpic semblant a la petanca en què hi poden jugar persones que van amb cadira de rodes. I aquest és precisament el cas del Nandou, del Benito i del Lluís que gairebé cada dia s’entrenen al nostre poble. Però també el de molts altres esportistes que, malgrat les dificultats, continuen superant-se.
El primer dia que els vaig acompanyar, no ho negaré, va ser una mica avorrit. Encara estava aprenent sobre l’esport i no els coneixia del tot. El segon, ja vaig notar una petita diferència. M’ho passava millor i ja entenia una mica més de què anava la boccia. El tercer dia l’experiència jugava a favor meu: em divertia jugant, però també, veient com entrenaven tots ells. I el quart el dia ja no el vaig viure només com un joc, sinó que em va servir per adonar-me de la importància de persistir i de lluitar quan les coses no són fàcils.
Durant aquesta estada he après molt del Nandou, del Benito i del Lluís. Al Nandou, ja el coneixia i em fascinava la seva manera de ser. Ara, em passa el mateix amb el Benito i el Lluís. Tots tres són persones amb mobilitat reduïda, i tot i els entrebancs, sempre tenen un somriure a la cara i desprenen alegria.
Per tot plegat, aquesta experiència m’ha ensenyat a valorar més el que tinc i a no queixar-me per coses que no tenen importància. També he après a valorar el fet de ser una persona optimista, flexible i capaç d’adaptar-se als canvis. Ells en són un exemple. I finalment, m’he adonat que les limitacions físiques no defineixen una persona. I molt menys la seva capacitat de gaudir, d’esforçar-se i de superar-se.
Gràcies, Nandou, gràcies, Benito i gràcies, Lluís.
Pol Martorell Arbós. Alumne de tercer d’ESO
