Nascuda a Barcelona l’any 1889, filla de l’ argenter Pere Arderiu i de Neus Voltas, Clementina Arderiu des de ben jove va manifestar la seva sensibilitat per la llengua i pel so de les paraules. Tocar el piano la va ajudar a valorar la música de la parla. L’any 1912 es va presentar als Jocs Florals de l’Agrupació Excursionista Déu i Pàtria i va guanyar la Flor Natural, el màxim guardó. El jurat del certamen el presidia Carles Riba que, amb dinou anys ja era un jove prometedor.
L’any 1916 es casà amb Carles Riba i publicà Cançons i Elegies, recull amb el que va començar la seva carrera literària. Instal·lats al barri del Putxet de Barcelona i gaudint de temps i de la llibertat de decidir les seves vides, el 1920, després d’un viatge a Itàlia, va publicar un nou recull amb el títol Alta Llibertat. Durant la dècada dels anys vint, varen alternar els naixements dels quatre fills amb viatges a l’estranger.
Amb el primer dels fills, Jordi, van viatjar a Alemanya per tal que Riba ampliés estudis a la Universitat de Munic, i poc després, tingueren l’Oriol. Uns anys més tard, i poc abans del seu viatge a París, en plena dictadura de Primo de Rivera, Riba va ser destituït de l’Escola de Bibliotecàries i va passar a treballar per la Fundació Bernat Metge. L’estiu de l’ any següent al naixement d’ Eulàlia, 1927, van visitar Grècia, un viatge mític per a la parella. El 1928 va néixer Francesc, el darrer fill, amb síndrome de Down, que morí encara petit.
Després d’un llarg període sense publicar, l’any 1936 s’edità Poemes, que inclou els dos llibres anteriors més Cant i paraules i el 1938 guanyà el Premi Joaquim Folguera per Sempre i ara. Arderiu se sentia privilegiada per haver tingut l’oportunitat de viatjar i aquesta experiència es reflecteix en la seva obra poètica.
El final de la guerra civil va significar l’exili per a la parella. Tot i que no volien marxar, Pi i Sunyer, conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, els va anar a recollir juntament amb els seus fills, per tal que sortissin cap a França amb altres membres de la Institució de les Lletres Catalanes. L’exili els va comportar un recorregut fins a Boissy-la-Rivière, i Isle-Adam, prop de París i, després de l’ocupació nazi, es van desplaçar primer a Bordeus i posteriorment a Montpeller. Va ser un període de patiment, dur i trist. L’any 1943 van tornar a Catalunya travessant a peu la frontera.
El retorn també va ser trist, malgrat l’alegria de veure els seus dos fills que havien retornat abans, i la resta de la família. Van arribar amb la salut delicada i Carles Riba inhabilitat, de manera que per sobreviure va haver de fer feines allunyades de la seva llengua i la seva especialitat. L’any 1946 Clementina Arderiu publicà Sempre i ara. En motiu dels seixanta anys de Carles Riba l’any 1953, un grup d’intel·lectuals i artistes li regalà una casa de pescadors a Cadaqués. La iniciativa sorgí de Rosa Leveroni, antiga alumna de l’Escola de Bibliotecàries i a partir d’aquell moment la parella passà temporades en aquesta vila marinera. El 1958 Clementina guanyà el premi Ossa Menor pel llibre És a dir, publicat el 1959, el mateix any de la mort de Carles Riba. Arderiu continuà visitant durant molts anys la seva cambra de Cadaqués amb vistes al mar.
El darrer poemari el publicà el 1969 amb el títol L’esperança encara. Actualment tota l’obra de la poeta està compilada en el volum Clementina Arderiu. Jo era en el cant . Obra poètica 1913-1972 (2012) i reeditada l’any 2026. Morí l’any 1976.
Arderiu tenia poques predecessores en llengua catalana i se la considera una veritable capdavantera. En la seva poesia hi trobem una clara influència de la poesia popular en l’estructura, la mètrica i també en els temes, però sempre amb un estil molt depurat. Tenia assumit el seu paper de senyora i mestressa, però alhora se sentia singular. Ella tenia una ampla formació, viatjava a altres països, assistia a converses transcendents, se la considerava en els ambients literaris i se li valorava la seva poesia amb premis. Els seus poemes íntims i sempre musicals, tenen un contingut molt més ric i agut del que sembla a primera vista.
Carme Sanmartí. Llicenciada en Història de l’Art, Doctora en Història Contemporània per la UB i professora emèrita de la Universitat de Vic.
