L’anunci que el Govern català ha començat a estudiar l’ampliació del tramvia cap a Molins de Rei dins del seu segon programa de col·laboració públic-privada és, sens dubte, una gran notícia. Aquest nou paquet d’inversions té com a objectiu accelerar el desplegament d’infraestructures i avançar obres que porten massa temps pendents. Que l’arribada del tramvia a Molins de Rei figuri en aquests plans a curt termini demostra que la mobilitat de la nostra zona finalment s’ha obert pas entre les grans prioritats del Departament de Territori.
És evident que la urgència per desencallar aquests projectes està motivada pels retards acumulats. No obstant això, com a ciutadans, no podem passar per alt la lletra petita d’aquest anunci: el sistema de finançament.
Per poder fer aquestes obres sense quedar-se sense pressupost ara mateix ni generar dèficit immediat, el Govern utilitzarà un sistema que és molt discutible. Dit de manera molt més plana: en lloc de pagar l’obra amb diners públics d’entrada, unes empreses privades avançaran els diners, la construiran i la mantindran. A canvi, el Govern els anirà pagant una quota, a poc a poc, durant uns 35 anys.
És el que històricament es coneix com un «peatge a l’ombra». Per entendre’ns, és com comprar una gran infraestructura «a terminis» o demanar-ne una hipoteca. Tot i que els viatgers no pagarem cap peatge o cost extra quan pugem al tramvia, el cost real el pagarem entre tots amb els nostres impostos a la llarga. Aquest model té l’avantatge que permet fer obres ràpidament sense tenir els diners a la butxaca, però té el gran perill de crear un deute silenciós que acaba ofegant els comptes públics del futur, hipotecant els diners de les pròximes generacions.
Però, malgrat els evidents riscos i les legítimes crítiques a aquesta fórmula per pagar «a terminis», cal posar llums llargues i ser pragmàtics. El més important de tot és que l’arribada del tramvia a Molins de Rei sembla estar, per fi, fermament arrelada en el full de ruta de les infraestructures estratègiques del Govern, gràcies als acords de la Generalitat amb els Comuns. L’alternativa a aquest finançament discutible, atesa la realitat pressupostària, podria haver estat que el projecte es quedés al calaix de l’oblit durant dècades. Tenir el tramvia a l’horitzó és un pas de gegant cap a una mobilitat més neta, connectada i justa per a la nostra Vila.
Lluís Carrasco Martínez
