Santi Prat: “Somio amb anar a uns Jocs Paraolímpics”

De juvenil, Santi Prat (Molins de Rei, 1986) era un dels ciclistes més brillants del pilot espanyol. Al arribar a sub23, però, es va trobar amb un món brut, allunyat del que ell somiava. D’alguna manera, va perdre la il·lusió pel ciclisme. Ara fa un any va patir un greu accident de moto on es va patir per la seva vida. El resultat va ser una cama trencada i l’altra amputada.

Reconeix que a l’hospital no parava de pensar en la seva bicicleta i en l’aire que li dóna a la cara cada vegada surt amb ella. Els metges li van dir que potser no podia tornar a reunir-se amb la seva musa de dues rodes. Mesos de rehabilitació després, forma part del Genesis Team, l’únic equip de ciclisme paraolímpic existent a Espanya. Es pot dir que ha perdut una cama però ha recuperat la il·lusió pel ciclisme i, gracies a aquest esport, està superant un trauma que li ha canviat la vida. Com el seu pare i el seu avi, no es pot entendre al Santi sense la seva bici i, és per això, que aquesta és una història, sobretot, de supervivència. 

En la seva millor època va arribar a ser un gran ciclista.

Vist amb perspectiva, tant bo no era. D’amateur i de juvenil, sí. De fet, de juvenil vaig ser campió de Catalunya i quart d’Espanya. Però en el ciclisme l’hora de la veritat és quan passes a sub 23. És llavors quan has de demostrar si realment vals o no pel ciclisme professional. Em vaig donar un termini de quatre anys per demostrar si servia o no i, al tercer, vaig decidir plegar perquè en el ciclisme si no ets exageradament bo els contractes que tindràs són molt precaris. Un any pots tenir contracte i al següent no. Probablement, a base d’anys d’esforç, pogués haver arribat a ser professional però sempre amb aquestes condicions. No era el que jo buscava.

No surt a compte ser ciclista?

En el moment que jo vaig decidir plegar del ciclisme passava com ara passa a la resta d’oficis. Hi han èpoques de feina, èpoques que no n’hi ha… Ho recordo com una època on em vaig esforçar molt. Vaig arribar a ser un dels cinc millors juvenils d’Espanya i crec que a sub 23 estava al mateix nivell. Però en el ciclisme no n’hi ha prou amb això, has de ser el millor d’Espanya i dels set o vuit millors d’Europa.

Així doncs, creu que li va faltar nivell?

[pullquote]En el moment de fer el pas al professionalisme vaig apostar pels estudis universitaris, que semblaven més segurs[/pullquote]

No és ben bé això, arriba un punt on físicament no dones per més. Ja no pots entrenar més, no et pots cuidar més, no pots menjar millor… en definitiva, no pots fer-hi res més. A partir d’aquí, la diferència entre el que guanya la cursa i que acaba vintè són, potser, només unes pedalades de més. Per exemple, en Beñat Intxausti, ara al Movistar i que ha estat líder del Giro, corria amb mi. A cada escapada jo estava amb ell però ell guanyava i jo no. És la diferencia entre un dotat pel ciclisme i un que, simplement, no ho està. Segurament, si hagués estat futbolista m’estaria guanyant la vida en un 2aB. En el ciclisme això no existeix. Els únics que guanyen diners de veritat són els de primera fila, els que surten per la tele, la resta va trampejant com pot. Davant d’això et planteges si vols continuar amb la bici o no i jo vaig decidir que no. Vaig apostar pels estudis universitaris que, en aquell moment, just abans de la crisi, semblaven més segurs.

El ciclisme ha patit molts més problemes deixant de banda la crisi econòmica. Quan estava a punt de donar el salt al professionalisme, aquell món estava molt brut?

Sí. (Silenci)

Sí, rotund?

Sí. El que fa el dopatge és difuminar aquesta línia entre els escollits i els no escollits, aquelles pedalades de més que marquen la diferència.

Entre el dopatge i la precarietat, perd la il·lusió pel ciclisme? 

[pullquote]El dopatge difumina la frontera entre els escollits i els no escollits[/pullquote]

Quan ets aficionat des de petit al ciclisme veus el món professional i al·lucines. L’únic que vols és arribar a ser com ells. Són gairebé Déus per a tu. A mesura que et vas acostant al professionalisme vas veient que no és un món tant bonic. L’esport d’èlit, com la vida, és cru. El ciclisme té una part de passió molt gran i suposo que això és el que el mata.

Per què la passió mata al ciclisme? 

Tots els ciclistes surten a guanyar. Des del primer a l’últim. Es viu amb massa passió i, a vegades, la passió fa que perdis la raó. És aquí on es troba el punt de la brutícia d’aquest esport.

Com recordes el moment de l’accident?

Va ser un dia normal. Vaig anar a treballar i quan marxava cap a casa a dormir, que al dia següent tenia una cursa, i res, de fet, no et dóna temps a fer res. Jo gairebé no tinc la sensació d’haver tingut l’accident. Recordo molt poca cosa, tinc molt clar que no anava ràpid. Al avançar a un cotxe aquest va fer un moviment estrany i em vaig espantar, llavors em vaig adonar que no tenia temps ni de maniobrar ni de frenar. Vaig decidir anar a parar contra un senyal d’aquests de plàstic de color verd. Vaig frenar molt i només vaig caure a 20 o 30 km/hora i tenint em compte que era la sortida d’una autopista no era una velocitat excessiva. El problema va ser que al topar contra el plàstic vaig sortir volant per davant de la moto però les cames se’m va quedar clavades a un petit canal per l’aigua. Llavors, és clar, em vaig fer molt de mal. Si hagués caigut contra qualsevol altra lloc, contra l’asfalt, per exemple, no m’hagués fet gairebé res.

Molta mala sort… 

Depèn com t’ho miris sí però depèn com t’ho miris potser no. Hagués pogut anar a parar a l’altra cantó i un cotxe se m’hagués emportat per davant. Qui sap, m’haguessin pogut passar moltes més coses.

Es va patir per la seva vida?

Sí, el problema de les cames és que perds molta sang. Jo en vaig perdre molta. De fet, mai he volgut saber molt d’aquelles hores. L’accident va ser un divendres i vaig estar tot el cap de setmana amb operacions molt complicades.

Què passa quan recupera la consciència?

Estava molt drogat, em vaig anar adonant de les coses molt a poc a poc. El cop més dur, però, va ser quan vaig sortir al carrer amb cadira de rodes. És molt fotut.

Després de superar l’estat de xoc que deixa un accident d’aquestes característiques, com recorda la rehabilitació?

Molt dura, va ser molt dura. La cama que em queda sencera, l’esquerra, estava completament trencada i fixada per separadors. Em van haver de fer 4 o 5 operacions més per recuperar aquesta cama. Eren operacions molt dures. Estàs contínuament malalt, sempre molt dèbil. Va ser una època molt molt dura.

En aquells moments tant delicats pensa en el ciclisme? 

[pullquote]A l’hospital els somnis són l’únic que tens[/pullquote]

Sí, sempre, en tot moment. Recordo entrar a la sala de l’operació i dir-li als doctors que, si us plau, em deixessin bé perquè jo havia d’anar a unes olimpíades. Clar, jo no sé si arribaré o no però a l’hospital els somnis són l’únic que tens. Al final, després de tants mesos i tantes operacions, tothom em coneixia com “aquell que ha d’anar a les olimpíades”. A tothom li parlava de la bici, sempre estava present.

Es veu en uns Jocs Olímpics?

El somni existeix, però s’ha de ser real i s’ha d’anar pas a pas. Vaig començar al club per omplir el temps i no estar totes les tardes a casa, simplement per fer una mica d’esport. El que passa que un cop aquí el que em trobo és tant engrescador que em convida a seguir. Vaig començar venint tres tardes per setmana i ara ja en vinc cinc. Després van arribar els matins i, tot plegat, ara entreno cinc matins i cinc tardes. A més, els caps de setmana surto amb bici de carretera.

Com és el primer dia que agafa una bici després de l’accident?

 [pullquote]Sempre recordaré el sentiment d’estar sobre la bici i pensar que ho havia aconseguit[/pullquote]

Va ser brutal. Va ser aquí amb el meu pare, tenia molta por de tot. Tenia por de no poder-ho fer bé o que em fes mal. En el fons, quan et passa una cosa així, tornes a néixer. La vida que has tingut anteriorment et serveix com experiència però les regles del joc han canviat completament. Has de tornar a aprendre moltes coses. El millor exemple que puc trobar de totes les coses que vaig haver de tornar a aprendre és anar en bici. Era la cosa que millor sabia fer en la meva vida i, ara, és nou. El xoc del primer dia va ser brutal. Em vaig adonar que era capaç i que la sensació era molt similar a la que havia tingut abans. L’estat físic era molt diferent, això sí. Vaig haver d’aturar-me tres cops en 10 quilòmetres. Però sempre recordaré el sentiment d’estar sobre la bici i pensar que ho havia aconseguit.

Les sensacions sobre una bicicleta són molt diferents entre una persona discapacitada i una altra que no ho és?

No, no és gens diferent. També és cert que jo conservo el genoll i això facilita les coses. Però, realment, encara que m’hagués quedat invàlid existeixen hand bikes, que es porten amb les mans, i segur que les agafaria. En el fons, sempre hi ha una sortida per qualsevol problema que tinguis. Jo he tingut la sort de tenir una discapacitat lleu però sortida hi ha per tot.

Competitivament, entrenant matí i tarda com fas ara, quins objectius es marca?

No m’atreveixo a dir-ne un o un altre. L’objectiu bàsic d’estar al velòdrom és posar-me en forma i fer bicicleta terapèutica perquè les cames se’m consolidin. Un cop tingui això fet ja valorarem a veure com puc organitzar-me per seguir entrenant a un gran nivell. Tot i que en el món dels discapacitats hi ha menys esportistes, per anar a una selecció espanyola es necessita molt entrenament. Es pot dir que un ciclista para-olímpic entrena gairebé igual que un professional i això vol dir moltes hores. De moment anem pas a pas. Ara estic molt content sobre la bici i el moment de marcar els objectiu ja arribarà, si es que ha d’arribar.

Forma part de l’equip paraolímpic Genesis Cycling Team. Com és aquest projecte?

[pullquote]Som l’únic equip per a discapacitats que hi ha a Espanya[/pullquote]

El principal actiu de tot el projecte del Velòdrom d’Horta és l’equip paraolímpic. El líder indiscutible és en Juanjo Méndez, campió del món dues vegades, medalla de bronze a uns JJOO. És un crack. A Espanya no se’l valora gaire però fora està molt ben considerat. Un home que amb només una cama i un braç va a 50 km/hora en bicicleta és únic al món. No hi ha ningú que vagi tant ràpid. Ell és el líder seguit de la Raquel Ancinas, que porta quatre o cinc anys i ja està entre les tres millors del món. Després estan en Xavi i la Eli que són ciclistes discapacitats però que també tenen una feina fora que els ocupa moltes hores. Aquest 2014 començo jo amb ells. Després hi ha una escola de ciclisme per nens amb discapacitats que va començar amb un nen que es diu Manel. En Manel i els seus pares es van trobar un dia a en Juanjo per la Meridiana i li van preguntar com podia anar amb bici. A partir d’aquí en Manel va venir al velòdrom i ara hi ha una escola amb ell i 4 nens més. A mi és la part que més m’emociona, veure a nens discapacitats anant amb bici. Entre tots construïm el Genesis Cycling Team, l’únic equip de discapacitats que hi ha a Espanya.

Com es financia el projecte?

[pullquote]L’escala de valors ha canviat completament[/pullquote]

Amb les quotes dels socis i de l’escola de nens. També hi ha alguns sponsors com Cofidis. Realment els esportistes paraolímpics com a tal no cobren res. Sí és cert que hi han beques. L’equip el que fa és reunir a persones amb problemes similars i, sempre, però en aquests casos encara més, la unió fa la força. Per exemple, la Raquel és la Raquel gràcies a que entrena amb en Juanjo cada dia i l’exigeix molt. Si jo pogués entrenar amb ell cada dia pujaria el nivell molt gran. En Bernat, l’entrenador, està molt cotitzat.

Abans parlàvem que en un moment vas perdre la il·lusió pel ciclisme. Ara l’has recuperada?

És diferent. Abans anar amb bici no creia que era una sort, ara ho crec fermament. Només el fet d’anar amb bici i que em toqui l’aire a la cara ja és moltíssim per a mi. Aquest fet, el que em toqués l’aire a la cara, és una de les coses que més vaig trobar a faltar a l’hospital. Des dels sis anys vaig amb moto i amb bici de de que tinc memòria i és una sensació que sempre he tingut.

L’escala de valor ha canviat?

L’escala de valors ha canviat completament. Realment, quan ho reflexiono, estic de puta mare. Puc anar amb bici, anar a sopar amb els amics, prendre un cafè… en resum, fer una vida normal, però ara ho valoro tot molt més. Pot semblar estrany, però em sento més realitzat com a persona ara. Això sí, vaig molt millor en bici que a peu.

La seva família és la família ciclista per excel·lència a Molins de Rei. El seu pare amb la Titan Desert i moltes coses més i el seu avi, d’alguna manera, va ser un dels pioners en dotar el ciclisme molinenc d’una organització. Es veu donant a conèixer i fomentant l’esport per a discapacitats a Molins de Rei?

Estaria molt bé, l’esport és molt positiu. No importa la discapacitat que tinguis. No és fàcil però és una via que fa que molta gent se senti útil, autosuficient. Allibera les tensions i frustracions. Si poguès fomentar l’esport, en el meu cas el ciclisme que és el que conec, sobretot entre nens, estaria encantat. Gràcies a l’esport passes a ser al que li diuen “ai, pobret” a aquell altre que li diuen “òstia mira de què és capaç”. Molts cops les mirades fan mal. Ara quan em veien amb la bici les mirades eren diferents. Si a la llarga pogués ajudar a nens i adults em sentiria molt realitzat.