Ed Tulipa, alter ego de Sergi Carós, fill del qui fou bateria de Els Dracs, Vicenç Carós, és un músic professional que combina la seva producció pròpia amb l’acompanyament en diferents bandes i formacions, després de gairebé trenta anys de carrera internacional. En aquesta conversa ens descriu les característiques especifiques del seu treball, els projectes més imminents i la seva visió del panorama de la música global.
Des del 2013 estàs visquent una etapa molt productiva musicalment, per la gravació i la gira amb la banda de Gerard Quintana i Xarim Aresté, quin balanç en fas?
El balanç és molt positiu, en tots els sentits, aquesta experiència m’ha donat la possibilitat d’actuar en llocs de la meva terra, quan la meva carrera s’ha desenvolupat molt més temps fora d’aquí. També estic content per haver disposat d’uns mitjans tècnics impressionants, i pel simple fet de poder tocar cançons en escenaris en els quals, en altres moments, hi hauria anat de públic. He compartit aquesta gira amb grans músics i persones, i, en certa forma, a vegades ens hem sentit més com una gran família que com un grup de rock. Amb Gerard Quintana i Xarim Aresté encara tenim pendent uns concerts en acústic, aquest estiu, i també els directes del nou treball d’en Xarim, que sortirà ben aviat.
És senzill combinar les teves col·laboracions amb les creacions pròpies?
Tot és qüestió d’amor, ganes i passió. Jo ho he pogut combinar, acceptant voluntàriament aparcar durant una temporada la meva producció pròpia com a Ed Tulipa. Ara mateix ja he recuperat aquesta faceta, i he estat reunint material en els darrers dos mesos. M’ha fet molt feliç poder complementar la composició amb la feina de músic de sessió. Això inclou la gravació del Tothom Ho Sap, amb el Gerard i el Xarim; l’acompanyament als baixos en la nova producció de Joan Calduch; l’any passat també col.laborant amb l’Steven Munar, amb Balancí, Roleguita & Boquerón, i la participació en el disc d’homenatge a George Harrison, de Ferran Corbalan, guitarrista d’ Abbey Road, entre d’altres.
Com definiries les teves darreres cançons de pop?
Popterapia [La Produktiva Records, 2011] va ser el fruit d’un recull de cançons que vaig composar durant set o vuit anys, sobretot en els meus anys a Lanzarote i a Irlanda. Em vaig deixar portar per l’emoció, potser ara l’editaria d’una forma diferent, amb menys temes, i amb una altra portada. Vaig rebre molt bones critiques per part de la premsa especialitzada, sobretot a Madrid. No era gens fàcil generar aquesta projecció amb un disc de brit-pop. Va arribar a sonar a emissores de Brasil, Argentina i Rússia. Em va permetre fer actuacions a Irlanda, Noruega, Anglaterra i a Espanya. Després vaig treure dues noves cançons i video-clips en català, Anna i Senyora Por, aquest últim realitzat per Dani Andreu.
Què ens pots avançar del nou disc que prepares?
Encara està per definir, ja que he reunit 22 cançons noves que hauré de repartir en diferents produccions. Es podria dir que segueixo combinant les dues línies musicals, la que s’acosta més al brit-pop i la que es veu molt influenciada per l’esperit irlandès, de l’època que vaig acompanyar a músics com Sharon Shannon, Finbar Furey o Damien Dampsey. La major part d’aquestes gravacions es faran a estudis de Molins de Rei, que ja n’hi ha tants com forns de pa.
Com veus el panorama musical i la irrupció dels nous mitjans digitals?
No té res a veure amb el que passava fa vint anys, han canviat els papers. Abans manaven les discogràfiques, ara tot està dominat per l’imperi digital. Sembla un panorama més lliure i més obert, però és només una aparença. El músic novell pot difondre la seva música amb molta més facilitat, però al costat sempre tindrà la competència de les produccions finançades pels grans canals mediàtics, els de major pressupost. Fer un disc ja no suposa cap benefici econòmic, el que importa són els canals de difusió i de descàrrega, i la dimensió dels espectacles en viu. Per altra banda res no canviarà substancialment si es segueix mantenint el 21% d’IVA per a les produccions culturals, que és un atemptat a totes les formes de creació en general. La conseqüència de tot plegat és un despropòsit, s’han tancat moltes sales de concert, quan a Anglaterra i a Irlanda, ara mateix, s’atorguen més llicències que mai per a locals de música en directe.
Aquest mes d’abril es commemoren els cinquanta anys de l’edició del primer disc de Els Dracs, com ho valores personalment ?
Home, ho hem de celebrar d’alguna manera, oi? Ja fa dos anys que estic recopilant tota mena de material, amb la perspectiva de poder editar un llibre commemoratiu. El 23 d’abril de 1965 va sortir al mercat el primer EP de Els Dracs. A Molins de Rei estem preparant una mostra-exposició, amb tots els ex-membres de la banda, que recollirà elements fotogràfics, periodístics i discogràfics de tota la carrera del grup, al llarg de 500 concerts. Aprofito per convidar a qualsevol persona que disposi de material fotogràfic o filmacions de les seves actuacions, per tal que ens ho faci arribar. Aquests dies també podem veure al Centre d’Arts Santa Mònica la mostra Popcèntric, articulada al voltant de la trajectòria del pop català, des dels seus inicis fins a l’actualitat. Allà hi ha material de Els Dracs. S’ha de veure.
I del futur més immediat, què n’esperes?
Tot el que ja he explicat. I molts concerts i gravacions amb les diferents formacions en les que actuo, s’han de pagar les factures. I em fa especial il.lusió muntar una banda específica per a la celebració de concerts per l’aniversari de Els Dracs, aquest estiu, on repassarem la seva trajectòria, tant les cançons en català com en castellà, i amb la novetat d’alguns dels temes inèdits de l’actuació al mític Zeleste del carrer Argenteria, l’any 1981. I tot això amb bona salut, és clar…
