CFS Molins 99 2-2 FS Sport Esplugues. Intens partit de futbol sala a la Sínia on els de Molins de Rei van estar a punt de superar als tercers classificats de Tercera Nacional.
En una temporada on és equip nouvingut a l’exigent Tercera Nacional, el Club Futbol Sala Molins 99 segueix demostrant la seva qualitat. Dissabte 28 visitava la Sínia un dels galls de la competició: el Futbol Sala Sport Esplugues, tercer de la classificació. Tot i les múltiples baixes que patia el conjunt de Jorge Rubio, els molinencs van marxar-se cap a casa amb un empat a dos i la sensació que podien haver guanyat.
Alfonso Zambrano tornava a la porteria de la Sínia després de cinc mesos de lesió. Víctor Sammartín, porter habitual aquesta temporada, no estava disponible per problemes en el seu genoll. Tampoc van ser Guti i Dani Ramos, dos fitxatges que estan donant un gran rendiment, sobretot en l’aspecte ofensiu de l’equip. Per si fos poc, el capità Oscar González es va lesionar a la primera part. Amb la infermeria plena, homes com Francesc Canals, actualment al “B”, van tenir oportunitats.
Les baixes, però, no van ser excusa i gràcies a un penal el CFS Molins 99 es posava per davant amb gol de Rubén Garcia (1-0). L’Esplugues, però, és un gran equip i ho va demostrar. Durant la primera part van portar la iniciativa, practicant un futbol sala d’atac però sense pressa, conscients que els arribarien les oportunitats. Víctor Capellades va empatar amb una acció ràpida (1-1) i, poc després, Carlos Antón va fer l’1 a 2 gràcies a un bon xut amb la cama dreta. S’havia girat la truita i el Molins patia. Una gran aturada de Zambrano en un doble penal va evitar mals majors. Arribava la mitja part i els locals seguien vius.
A la segona la dinàmica va ser ben diferent. La falta d’intensitat dels de Jorge Rubio va ser substituïda per l’empenta i les ganes de sempre. Els molinencs van anar de menys a més, amb un Àlex Sànchez Ajo que va tornant a agafar el seu nivell i un Ramon Correa impetuós, tot força. Va ser Correa qui va empatar en una contra (2-2). Quedaven minuts i tot era possible.
El Molins es va posar de cinc en una decisió valenta de l’entrenador, que no es va conformar amb l’empat. Els dos equips van fallar un doble penal per barba. Fins i tot Correa va tenir la victòria a les seves sabates en un parell d’ocasions, però la pilota no va entrar. L’empat a 2 final es pot donar per bo perquè va ser un partit igualat. Tot i això, el públic local va marxar-se de la Sínia amb la sensació que, amb una mica més de sort, els tres punts s’haurien quedat a Molins de Rei. Empat amb gust de victòria.
