A partir del XVI van ser els rics els qui van bescanviar la llengua pel castellà. La llengua va mantenir-se en el poble i per a tots els usos quotidians, rica i plena, fins al s. XX. A la meitat del XIX, més de tres segles després, alguns rics hi tornen (Bonaventura Aribau escriu la seva oda la pàtria el 1833, l’escriu en una carta en castellà a un amic banquer, enyorat, des de Madrid, i, ves quines coses, li va sortir en català), i tornen a pensar que el seu vernacle és apte per a la literatura. Però el poble mai no ho havia dubtat, això! I mostra extraordinària són els infinits reculls de rondalles i cançons. Antoni Mª Alcover, Joan Amades, Enric Valor, curadors de la preuadíssima cultura popular catalana, tan efímera i abandonadissa. (Val a dir que, per raons morals injustificades científicament, alguns recopiladors van censurar els textos eròtics i d’altres de políticament incorrectes, i això fa que injustament es pensi que el folklore només toca temes ingenus, inofensius.)
Si al segle XVI amb el castellà imperial ennoblit per en Nebrija, o al segle XVII amb la persecució inquisitorial, o al segle XVIII amb totes les abolicions, prohibicions, derogacions, supressions…, o al XIX amb l’escolarització reglada només en castellà d’insipració jacobina, haguessin inventat la televisió, avui ja no en quedaria gens, de català. No s’hauria conservat a les cases, als oficis, al carrer, als mercats, al camp i als molls, a les tavernes, durant les festivitats, en el quefer diari; espais lliures de castellanització fins que a l’Estat espanyol hi va arribar la televisió, i la van fer servir com una eina més —la més potent— d’uniformització i de negació.
Avui la situació general és a l’inversa de l’endemà dels Decrets de Nova Planta. Llavors, el català quedava relegat a usos col·loquials —els essencials per a la supervivència—, i se li prohibia progressivament el conreu administratiu, religiós, científic, literari (escrit, editat). Un dia com avui, en algun carrer, plaça o mercat dels Països Catalans, inauguren una gran fruiteria, i la gernació fa rotllana al voltant de l’aparador. Tota la retolació només en català, correctíssim, pomes, naps i cols —fins i tot noms que ningú gasta, variants preferents que no han fet fortuna, com soia—, però allí els teniu, admirables conciutadans, cartells i cartellets complint escrupolosament l’exigència de la Llei de Normalització Lingüística, sobre retolació. Però, ai, amics parladors d’aquesta llengua tan nostra, tant!, que tan ens costa de mantenir en el moment fatídic, que el prejudici ja s’ensumava: cap de les quatre atentes dependentes no gasta català. I les futures clientes més llançades, que sí, comencen el ritual adreçant-s’hi (per mala educació, xenofòbia, inseguretat lingüística) en castellà, i les altres, responent en castellà. Ves que han de fer. I així queda, perquè la primera vegada marca, i molt, en els mals hàbits lingüístics del parlant.
Durant els segles de la repressió, de cada vegada més, la gent retolava (redactava) en castellà, i el català (escrit) desapareixia de l’administració. Molins era de Rey. Però els molinencs, quan a la vila inauguraven una fruiteria —diguem que al mercat hi apareixia una parada nova—, potser el rètol deia FRUTA Y VERDURA, però tothom hi comprava i hi venia en català.
En lingüística comparada, la pervivència d’una llengua com el català —no només sense Estat propi, sinó amb dos Estats en contra, i sense cap altre territori on es parli— és una raresa mundial. El català ha mantingut la vitalitat i compta amb la preparació necessària per a ser una llengua completa. Gràcies al compromís de moltíssims catalans de tostemps, compleix amb les condicions per a ser avui una llengua normalitzada. Però no ho és.
Tenim una llengua dotada per assumir qualsevol rol. Però ens podem trobar encetant segle, mil·lenni!, amb Estat propi, amb el català a tots i cadascun dels rètols i documents oficials, comercials, als llibres de text de les escoles, fins i tot a l’Eurocambra, a l’ONU!, i que, per les difícils raons, la llengua parlada (l’única que existeix) es vagi desfent del tot, desfigurant-se per l’estret contacte del parlant amb el castellà, pel desús i la descurança i l’assimilació silent i inexhorable.
