Més sociovergència

Els amics del Viu Molins de Rei em demanen l’opinió sobre el nou Ajuntament i, especialment, del govern municipal nascut de les darreres eleccions. Entenc que ho fan a partir del meu posicionament, conegut de tothom, força crític sobre el que ha estat la sociovergència molinenca en aquest darrer mandat. Doncs ara ja sabem (per si algú en tenia dubtes) que CiU i PSC han reeditat el pacte de govern per aquets propers quatre anys. O sigui que a Molins de Rei es repetirà la mateixa coalició de govern que hem tingut fins ara.

Val a dir que la fórmula de la sociovergència no ha estat, ni és, ni serà, una fórmula exclusivament molinenca. És un mecanisme de garantia de quotes de poder de CiU i PSC, les dues forces clarament majoritàries que han tingut el poder municipal, de les Diputacions, de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i de la Generalitat des de 1979. Més enllà de les seves diferències ideològiques, defensen el seu rol de grans partits del “sistema” i, per tant, actuen en molts municipis com a garants de l’ statu quo. Això ha permès que, per activa o per passiva, l’elecció d’alcaldes i la formació de governs (de coalició o monocolors facilitats pels vots o l’abstenció d’aquests partits), hagi impedit que l’onada de canvi que hem vist en ciutats com Barcelona, Badalona, Sabadell, Berga, Castelldefels, Salt o Amposta no s’hagi concretat en altres municipis com Reus, Terrassa, Vilafranca, Vilanova i la Geltrú o Olot (només per posar uns exemples).

El cert és que les eleccions municipals a Molins de Rei han revalidat el pacte CiU-PSC que ha crescut 1 regidor i, d’aquesta manera, s’assegura la majoria absoluta al Ple i permet que Joan Ramon Casals repeteixi com alcalde, ara sí, pel mandat sencer.

Soc de l’opinió que la sociovergència ha guanyat perquè ha fet tots els possibles per guanyar: la seva presència permanent i constant en els mitjans locals amb un missatge desqualificador de la gestió anterior, insistint en la  bona gestió, capitalitzant l’obra de govern (obviant aspectes polèmics o èxits compartits) i, el que és més important, dominant el territori curt i transmetent coneixement del municipi i dels seus problemes. I, per l’altra banda he vist una oposició (CUP i ERC) que no ha fet gran cosa per guanyar, que s’ha limitat a cobrir l’expedient (discreta en propostes, capacitat de crítica i debat quan n’hi ha hagut) i que ha tingut un punt molt feble en la candidatura d’Iniciativa. L’electorat de Molins de Rei ha perdonat, per a mi de manera preocupant (i que ens hauria de portar a tots a reflexionar-hi) el pacte de CiU i PSC amb el PP. Si donem això per bo, que no es podrà fer a partir d’ara? En política no tot val, però sembla que pels molinencs i per alguns partits d’esquerra de l’oposició, aquest no ha estat un tema  prou rellevant. Certament marca distàncies ideològiques clares i això (entre d’altres motius) ha impedit que tingués èxit la proposta de l’ANC de constituir, a la nostra vila, un govern estrictament de forces independentistes. Una proposta, tot sigui dit, condemnada al fracàs la mateixa nit electoral només a la vista dels resultats.

I ara què? Doncs més del mateix. L’Alcalde i els partits que li donen suport s’han marcat uns objectius una mica més ambiciosos que en el mandat passat. Ara sí volen fer un Pla d’Acció Municipal (que no vam tenir ara fa quatre anys i que ha possibilitat que es governés massa vegades des de la improvisació), donar continuïtat al Consell de Seguiment de la Crisi Econòmica (un organisme creat en el passat mandat també des de l’oposició i que s’ha deixat exclusivament en mans del govern), activar la participació vilatana (absolutament deixada de banda en aquests quatre anys), finalitzar els projectes del Molí i la nova Biblioteca (sobre la que no hi ha hagut el debat i el consens mínim necessari), el nou Museu Municipal (amb gairebé quatre anys de retard) i elaborar un nou Pla d’Equipaments (un instrument que havia de ser previ a la decisió presa sobre el Molí i la nova Biblioteca) i entre d’altres, la reforma de la Carretera. Espero millor disposició al diàleg del govern i més ambició i sentit crític en l’oposició. Amb això tots hi guanyarem.

Finalment només vull deixat constància que la distribució de responsabilitats entre els dos socis de govern es manté dins la mateixa línia actual de quatre àrees més la d’Alcaldia i, per tant, no hi ha reducció d’estructura directiva. Com a novetat, es creen les regidories de barri (ja tocava i és una decisió que comparteixo). El repte serà articular bé la relació d’aquest nou àmbit polític amb l’estructura actual de gestió.

Només puc desitjar a l’Alcalde i al seu equip molta sort i encerts. També a l’oposició. I recordar que el govern són uns però l’ajuntament són tots. I cal estar a l’alçada.

I un darrer apunt: Catalunya viurà uns moments decisius per encarar el seu futur com a nació lliure i sobirana. I el pacte de govern, d’això no en parla. Confio que els nostres representants sabran estar a l’alçada d’aquest moment històric.

Jordi Romeu i Nicolau, exregidor