Alfred Bofill, una passió versàtil entre l’art i el compromís polític

Alfred Bofill és una personalitat artística, i sobretot molt humana, que sempre ha vinculat la creació, la provocació o la imaginació amb el compromís social o polític. També un bon representant de la tradició comunista a Catalunya, és a dir, del PSUC.

Com creus que va començar la teva inclinació per l’art? Hi ha alguna explicació racional?

Em sembla que no n’hi ha cap, de racional. Tot va començar de manera molt espontània i va anar creixent sense cap mena d’explicació. Jo, de petit, era bastant negat pel futbol, per exemple, o per l’esport. M’agradava més dibuixar. El meu besavi pintava, l’avi pintor de Cal Segarreta, i el meu pare també, sobretot treballant amb els pessebres. Jo més aviat embrutava papers i començava a dibuixar, als set o als vuit anys. Més tard ja gaudia més pintant, als dotze o tretze anys. Però no en sóc del tot conscient. Era bàsicament una manera de sentir-me bé i de mirar de trobar la meva personalitat.

Que és el que valores més de la teva particular trajectòria artística, i professional?

Jo vinc d’un món familiar de pagès, que em va durar fins als divuit anys, més o menys. Vivíem del camp, i això a vegades m’emprenyava una mica, de jove. Anava a vendre a Barcelona. He llaurat la terra, amb els cavalls de casa. Després vaig treballar al tèxtil, a Ca N’Iborra, als estampats. Eren robes que es pintaven, amb una tècnica molt semblant a la serigrafia. La nostra feina era separar els colors, una planxa per a cada color, com un clixé. Primer ho feiem amb ploma i després ho pintavem separadament,  per cada tinta. Allà ja hi havia una certa part artística i també tècnica. Després vaig treballar bastants anys a una impremta de L’Hospitalet, a la part del dibuix comercial. Treballavem molt per la Nissan, que llavors era Motor Ibèrica. Dibuixavem els manuals. Això va durar bastants anys, fins que ja em vaig presentar com a candidat a l’alcaldia, després de l’Antònia Castellana. El que més valoro de la meva part artística és que he disfrutat molt. Vaig viure uns anys entre el disseny i la pintura, i el cartellisme, i després a la botiga de casa, on treballava en qualsevol tipus de producció gràfica.

Fins a quin punt creus que la teva obra està lligada a un determinat missatge social?

No totes les èpoques són iguals. Hi va haver un temps, de jovenet, que feia una mica de tot. Potser és ara que m’inclino més pel missatge social. Quan em dedicava a la política la part artística era com un àmbit diferent, estava molt més separat. Però encara segueixo pensant que l’expressió artística pot tenir una funció social rellevant.

Creus que ets hereu d’unes estètiques concretes, o d’uns autors o d’uns creadors que admiris?

No ho veig del tot clar. Crec que ara m’influeix més una certa part de l’obra de Picasso. A la meva pàgina web hi ha l’obra de l’Alfred, del Bofill i del Rebulà. Són registres diferents. He captat de l’Equip Crònica, del Víbora i de moltes altres coses. Totes les experiències viscudes s’incorporen, encara que sigui de manera inconscient, no immediata.

L’art ens pot canviar la vida, o tot això és només un  mite romàntic?

Jo crec que sí, però tot depen de la dedicació. Quan treballava al tèxtil vaig crear, amb els altres companys, les CCOO de Molins de Rei, i després vaig passar molts anys de regidor a l’Ajuntament. Això em prenia moltes hores, i et limita bastant. Si t’hi dediques de ple, a l’art, no pots estar gaire pels altres. Quan t’agafa la pinturera no vols estar per a ningú.

Com incorpores les noves tecnologies a la teva obra artística?

No ho faig gaire, però en el terreny del disseny o del cartellisme sí que he utilitzat les aplicacions tecnològiques. A la pintura no tant. Jo vinc de l’època del letraset, i també del collage, i ara mateix tinc un projecte en perspectiva de retornar a aquesta tècnica tan simple i tan manual i tan expressiva.

Trobes a faltar alguna cosa, en l’esperit o en la gestió de l’àmbit cultural, a Molins de Rei, o a Catalunya, en aquests moments?

En general sí. Trobo que tot és massa institucional. Els artistes alternatius ja no entren en els circuits oficials, i no els recolzen prou. Ja sabem que és molt difícil compaginar-ho tot, econòmicament. Però també podem gastar molt menys. Els espais públics s’haurien de facilitar més. Una mica més de llibertat d’expressió. Hem de trobar la manera d’armonitzar la dinàmica administrativa i la creació artística. Falta un esperit més underground, el dels anys setanta. La bonança econòmica ens ha perjudicat, i després la crisi,  i ens ha anat minvant l’esperit. Però sempre hi haurà personalitats individuals molt creatives.

Què li diries, amb la perspectiva dels anys, a un artista jove, o a un estudiant de belles arts, que encara té tota una vida per emocionar-se, i per descobrir, i per articular la seva pròpia personalitat?

Sobretot que s’hi llenci, amb tota la força. Que no estigui preocupat per quin estil o per quina tendència és la predominant. Que treballi, amb tota la passió. Justament fa poc he conegut a un artista molt jove, que fa còmics i dibuixos molt bons, i tenim la proposta d’una experiència i d’una exposició conjunta, en relació al tema de la tragèdia del Mediterrani. Cadascú farà la seva obra, és clar, però combinada. I el més important de tot, però, és que s’hi fotin de ple, artísticament, i sense condicionants. Mai hem de voler agradar a tothom. El que cal és treballar una mica cada dia, però amb la màxima llibertat.