Ricard Velamazan és artista plàstic i president de l’associació Aiguafort, ubicada al carrer de Jacint Verdaguer 3, i creada el 2011, que s’orienta principalment a la formació en pintura i dibuix, restauració de mobles i reciclatge creatiu.
Pots explicar l’origen d’Aiguafort, i el seu objectiu primordial?
Totes les coses provenen d’una premisa personal. Aquest espai que ara és Aiguafort abans era el meu taller. Motivat per la insistència d’algunes persones vaig iniciar els tràmits per articular una forma legal d’entitat, i a partir d’aquí va néixer l’associació. L’objectiu és molt eclèctic, ja que considero que el tema creatiu és molt ampli i la interacció entre les diferents disciplines també és molt important. Però el nexe principal és sempre l’esperit i això s’aplica a qualsevol tipus de materials i de formes. Els que formem part d’Aiguafort representem inquietuds diferents i la meva funció és intentar endreçar i gestionar les diferents propostes. Treballem molt amb materials antics i no hi ha una línia estètica estrictament definida.
Quin seria el balanç d’aquests cinc anys de trajectòria?
El balanç és que a partir d’un esforç considerable la idea inicial s’ha anat consolidant. Ara som més o menys vint-i-vuit associats, que imparteixen tallers en grups de sis o set persones. El problema que tenim és més aviat d’espai. Són tallers autònoms, que s’autogestionen. També hem obert altres línies d’acció, per exemple, ens encarreguem de custodiar i de restaurar mobles de cases antigues. A la persona que cursa el taller li serveix d’aprenentatge, i és un benefici mutu per ambdues parts. I participem, com a entitat, en diverses fires, com la fira de nadal o la Candelera. També tenim prevista una propera mostra d’exposició d’algunes de les nostres obres.
Pel que fa a la teva obra pictòrica, des dels teus inicis, quina valoració en fas?
La inquietud creativa neix als primers anys de joventut. De fet, vaig començar amb l’escriptura però més tard em va semblar que necessitava més recursos i em vaig endinsar en l’obra pictòrica, però també vaig percebre alguns límits. Ara, a través dels anys, treballo a partir d’un moble o d’un material que expressa un esperit i la meva voluntat creativa és elaborar-lo. No estableixo una diferència essencial entre la producció d’una obra pictòrica o la creació d’art a partir del reciclatge creatiu. És una experiència integradora. Mai he treballat a partir d’una tela en blanc, sempre hi he afegit altres materials i suports.
Creus que sempre és compatible l’àmbit de la creació artística amb el de la pedagogia, és a dir, la formació a través dels cursos i dels tallers?
No és una condició del tot indispensable però la pràctica pedagògica és molt gratificant. A mi m’agrada impartir amb l’exemple. Veig el procés pedagògic d’una altra persona i els elements que utilitza. És un bon intercanvi, si et situes humanament al seu costat. A Aiguafort no creiem en una visió jerarquitzada entre el mestre i els alumnes, la relació és molt més horitzontal i interactiva.
El sistema d’ensenyament públic facilita prou la sensibilització per a qualsevol forma de pràctica artística?
El sistema d’ensenyament és una maquinària administrativa enorme. Endreçar això és molt difícil. Es tendeix per sobre de tot al pragmatisme, a l’excés de normativa, a una mena de fals equilibri entre el tot i el no-res, i es perden moltes coses pel camí. Tot està molt compartimentat i en aquesta dinàmica desapareixen els matisos humans, com en tants altres àmbits de la nostra vida social o cultural. No és un paradigma gaire estimulant.
Tots els objectes poden transformar-se, a partir del reciclatge ?
Sí, tots, però respectant-ne la seva essència. Una cosa es la simple transformació, mantenint la utilitat original de l’objecte. Altra cosa és convertir el vell en nou i el nou en vell, i sempre mirant de no exercir una violència excessiva sobre els materials. Elaborar qualsevol peça vol dir donar una altra vida a l’objecte.
Com valores la tendència estètica del vintage, cada cop més present?
Hi veig aspectes bons i dolents. És veritat que en part serveix per a valorar més les coses més senzilles. El terme vintage, però, el considero molt oportunista i passatger. És una moda, o una etiqueta, i a vegades al darrere només hi ha una estricta elaboració industrial. Hi ha certes semblances de concepte amb el reciclatge creatiu però no és el mateix. És una tendència que passarà. De fet la nostra proposta significa molt més categòricament el fet de recuperar un esperit antic, el dels nostres avis. Tots veiem prou clarament que els antics oficis ja s’han perdut i això representa tot un patrimoni humà i espiritual. L’objectiu d’Aiguafort no és pas cap descobriment, és més aviat un retorn, o un redescobriment, i una admiració.
