Glòria Massana és una apassionada promotora de la literatura i de les belles arts en general, sobretot del cinema, la música o el teatre. És llicenciada en Humanitats i Biblioteconomia, màster en Gestió Cultural i bibliotecària de la Biblioteca Pau Vila de Molins de Rei.
S’acostuma a interpretar l’acció de llegir, o d’escriure, com una activitat merament intel·lectual, contraposada a la passió, o a la vida ordinària. Com valores aquest aparent dilema?
La literatura no està gens separada de la vida, són el mateix, i hi ha tantes maneres de llegir com de viure. Per exemple, si parlem de clàssics, com ara Tolstoi, veiem que a cada persona li aporta valors diferents. Les grans obres tenen un poder al·legòric, és la seva força primordial. Al costat d’això ens trobem allò que en podríem dir llibres utilitaris, o pràctics, o també políticament correctes. La passió de llegir és un itinerari subjectiu, i molt diferent per a cada persona. A la vida de cadascú de nosaltres sempre hi ha un primer llibre, que és el que ens incita i ens transmet, de debò, el virus de la lectura. Aquesta obra inicial, plaent, el que et comunica sobretot és la constatació de que no estàs sol, al món. Després sempre arriba alguna lectura que representa un sotrac emocional, i en el meu cas, va ser «La plaça del Diamant», de Mercè Rodoreda. Als dotze anys, normalment, encara no tens experiències directes relacionades amb el dolor o amb la injustícia humana. A mi em va comportar un gran trasbals, i crec que encara significa una forta empremta simbòlica, en relació a les experiències dramàtiques, personals o socials, que he viscut posteriorment. A la vida hi ha dolor, i els bons llibres ens ho mostren clarament.
En el teu cas, quins creus que són els antecedents vitals del teu decantament per la literatura?
Estic ben convençuda que el principal detonant va ser la influència de la meva àvia Teresina, filla de Benifallet. És molt estrany decantar-se per la lectura si no tens al teu costat a una persona que llegeix, no hi ha cap altre misteri. És un fet determinant. Ella era una gran lectora, i em va ensenyar a llegir, i nogensmenys a estimar les persones i les Terres de l’Ebre.
Consideres vàlida la distinció tradicional entre literatura de ficció i de no-ficció?
Aquesta divisió ha anat canviant una mica, ja que, per exemple, en la no-ficció ara també hi entra el que es considera el llibre pràctic, l’autoajuda, el bricolatge, la guia de viatges, és a dir, qualsevol tipus de manual. I és curiós que la filosofia també figuri actualment en aquesta categoria convencional, encara que tots sabem que en els seus orígens era més aviat una poètica. De la mateixa manera ens trobem obres classificades com a narrativa però que, en realitat, es corresponen més a una certa forma de crònica o de descripció de fets. També contemplem la categoria, més o menys discutible, de literatura mediàtica. Però, de fet, els grans autors del segle XIX eren autors mediàtics, eren autors de fama, com ara Gustave Flaubert. En el cas de James Joyce o de Marcel Proust, el més determinant és l’obra, que ha esdevingut clàssica i universal. Per tant, no sempre s’ha viscut aquesta mena d’adoració que ara veiem per l’entorn individual o social de l’autor, algunes vegades fins i tot més potent que la lectura de la seva obra.
A les biblioteques, al carrer o a casa? Hi ha un espai del tot idoni per llegir?
Cadascú ha de trobar el seu espai. La lectura demana solitud i silenci, bàsicament. El lloc físic no és massa rellevant. En canvi em sembla més determinant el fet que l’acció de llegir a la vegada que ens descobreix, en el millor dels casos, la nostra ànima més íntima, també ens ajuda moltíssim a relacionar-nos amb les persones, ja que ens dota d’un bagatge més intens i comprensiu. És a dir, l’important no és mai el lloc, sinó el què i el com.
Com valores les escoles o els tallers d’escriptura, i les tertúlies al voltant d’un autor o d’una obra?
Tinc els meus dubtes, però principalment ho considero una activitat social, una manera d’entrar en contacte amb altres persones, i de fomentar l’activitat lectora. Tot i així em sembla que per mirar d’aconseguir un bon nivell d’escriptura el més important és llegir molt. Observem en bastants autors, clàssics o no, que la seva millor obra es correspon a l’etapa més madura de la vida. Un exemple clar és El Quixot. Jo sento moltíssim respecte per la capacitat i pel fet d’escriure, i crec que mai és senzill, i que moltes vegades fins i tot és un procés dolorós, però segurament és molt més dolorós intentar evitar aquest procés.
Creus que llegir en català, en castellà o en qualsevol altra llengua és un fet determinant en la percepció de la lectura?
Sembla prou clar que l’ideal seria poder llegir sempre en la versió original de l’obra, ja que qualsevol llengua ens conforma un entorn humà i un esperit propi, a vegades força difícil de transcriure. Sabem, per exemple, que els esquimals, o inuit, anomenen el color blanc amb moltíssimes més expressions que nosaltres, en funció dels matissos que ells perceben de la naturalesa tan particular que els envolta. A la pràctica, però, hem de reconèixer que aquest propòsit és bastant impossible, ja que resulta molt infreqüent dominar més de set o vuit idiomes. Això vol dir que necessitem molts bons traductors. D’altra banda, la llengua és fonamentalment una eina de creació i de comunicació. Podem llegir en català, en castellà, en anglès o en l’idioma de qualsevol àmbit geocultural, com més millor, però sense obviar el fet primordial que el llenguatge és un instrument comunicatiu i relacional.
Quina és la teva impressió particular en relació a la propera obertura de la nova biblioteca i equipament multifuncional a l’antiga fàbrica del Molí?
La meva impressió inicial és positiva, naturalment. Es tracta d’una important inversió pública, per tal de millorar substancialment un servei imprescindible per a la societat. Considero que hi ha tres serveis bàsics en l’estructura de convivència de qualsevol comunitat: els serveis de salut, els centres d’ensenyament i els centres de lectura, és a dir, les biblioteques. A vegades no es té prou en compte que les biblioteques són els equipaments que permeten la formació permanent de les persones, més enllà de l’educació formal. Aquesta funció és molt rellevant, i crec que expressa la seva grandesa. Jo no puc ni vull considerar l’àmbit de la rehabilitació arquitectònica de l’edifici, ja que no em correspon. Allò que de debò m’interessa no és exactament l’estructura de l’espai físic, sinó el seu bon ús, en benefici de totes les persones. Això no ho podré constatar fins després de la seva obertura. És a dir, l’objectiu de fons d’aquest nou equipament cultural crec que és el fet de que cada persona hi trobi allò que realment necessita.
