Estima la vila. Observa el civisme i deixa de banda les actituds indecoroses . Contribueix activament a projectar la imatge d’una societat moderna, avançada i compromesa amb els valors de la llibertat. Amb l’objectiu de materialitzar aquesta particular sacsejada de consciència –un xic paternalista, si em permeteu-, i en forma d’innocent calendari parcialment il·lustrat, l’equip de govern, el tripartit patriòtic, ens proposa un recorregut expiador –una autèntica gimcana de la bonhomia- al llarg d’un seguit de causes nobles que transformaran, sense cap mena de dubte, el nostre municipi en un lloc millor, més endreçat i saludable, més cívic i respectuós amb la convivència. Dit d’una altra manera, l’objectiu és aconseguir l’aparador més bufó possible, llampant i cridaner fins al punt d’estimular prou… El consum, òbviament.
El problema
De forma recurrent, la ingenuïtat. La meva, en primer lloc. En conseqüència, ràpidament em pregunto: com és possible? Tot seguit, una potent descàrrega d’indignació i la constatació d’una impossibilitat, d’una errada, d’una desviació, en definitiva. Després, la pausa, el silenci i la introspecció sempre necessàries i, com a resultat d’aquestes, una nova pregunta. Aquest cop més temperat, amb desconfiança. Es podia esperar quelcom diferent? No, per desgràcia. No només constitueix la publicitació d’una sèrie de queixes o denúncies sinó que –i això és el més greu amb diferència- preforma una determinada realitat imaginada, una sèrie d’actituds reprovables que no haurien d’existir, que no formen part del nosaltres. D’altra banda, queda perfectament palès, el que algunes persones han de considerar com a una vila desitjable, amb valor afegit, per tant, mereixedora dels preus desorbitats que presenta el seu parc d’habitatge i receptora de qui –en harmonia amb el relat oficial- es troba en condicions de satisfer-los de forma entusiasta. Militants del civisme. Neteja participada de la brutícia social, d’allò que destorba el normal funcionament del comerç i l’activitat econòmica en general. És a dir, capitalisme sense adjectius. Desigualtat, pobresa i misèria. Urbanisme asèptic i connexió a Internet gratuïta (només a canvi que estudiïn el nostre comportament) per lubricar degudament tot plegat. La ciutat de Barcelona esdevingué banc de proves anys enrere i ara, qui projecta –com Plató- la sublimació democràtica en forma de república, ho perfecciona de forma impune amb el concurs de sensibilitats polítiques que s’auto ubiquen en el marc de la tradició socialdemòcrata (tot i que, a vegades, sota d’altres denominacions un xic més voluntaristes).
Les conseqüències
El calendari com a símptoma. Una autèntica barbaritat i, a la vegada, paradoxalment coherent i revelador. No cal anar per ordre, comencem pel juliol: essencialisme identitari. Sona fort, certament, però m’haureu de disculpar per no trobar un terme més digerible des del punt de vista de la correcció política. Malgrat que el terme no està inclòs al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, al llarg dels últims anys, alguns mitjans de comunicació generalistes han tractat –sovint des d’òptiques antagòniques- el fenomen del consum massiu, per part del jovent, generalment, d’alcohol a l’espai públic. A través d’una cerca ràpida per la xarxa, trobem un bon nombre d’informacions relacionades amb aquestes pràctiques i en la redacció de les quals s’ha utilitzat el terme botellot. Inclús, a les Illes Balears, concretament en el cas de Palma, s’hi han referit, també, com a botellada. Així i tot, segons sembla, en el cas del calendari, s’ha preferit utilitzar la denominació en castellà –degudament editada en lletra cursiva- per allò d’arribar ‘a tothom’, cal suposar. No obstant això, el missatge és clar, ja sabem qui fa aquest tipus de coses. Nosaltres no, en qualsevol cas. Lligat amb això –tangencialment?- és curiós com comença el redactat corresponent al tema en qüestió: ‘Grups de joves es troben […], beuen, escolten música i consumeixen alcohol.’ Suposo que s’ha esbrinat fruit d’una recerca complexa i exhaustiva sobre els hàbits dels joves contemporanis. Ignominiós. I sobta d’altra banda, de forma més punyent, si escau, venint d’un consistori que patrocina activament esdeveniments culturals que pivoten de forma gairebé exclusiva al voltant del consum de drogues legals, com les begudes alcohòliques i el tipus d’oci consumista que porta associat. Ah! Em passava per alt un petit detall. El vostre espai, el dels joves, és una carpa amb tanca metàl·lica perimetral. I no oblideu mai les multes, podeu evitar-les comportant-vos correctament, o sigui, consumint als llocs adients per bé del comerç municipal que s’hi dedica a l’oci nocturn. Multes, sancions, pedagogia repressiva.
Caldrà, però, esperar pacientment al novembre, per esbrinar que, segons el criteri de l’equip de govern municipal, com a mínim una part de l’art urbà, pintades i grafits (tot i que alguns tags, referits al document com a guixades, són certament expressius i fan goig de contemplar), constitueix un greu problema de vandalisme. Torno a la pàgina principal per, un cop més, assegurar-me sobre dues coses: el calendari correspon a 2018 i porta, efectivament, el preceptiu segell de l’ajuntament. No hi ha dubte de la seva oficialitat. Davant d’això, encara atònit, i solidàriament amb els artistes urbans, em reconec amant dels actes vandàlics que combaten l’avorriment dels nostres carrers- avui, cada cop més, simples vies de circulació de mercaderies i consumidors-; formes, colors i missatges compromesos amb la lluita contra els patiments i les nocivitats inherents a una existència administrada sota el capitalisme, un benestar trampós estretament vinculat als diners i l’aparença. ‘Si t’agrada l’art, paga’t una acadèmia’. Sublim. La indignació -la innocència política de qui creu que simplement s’ha fos una bombeta- portaria a demanar la dimissió del regidor competent (dubte: cultura o seguretat ciutadana?, curiós dilema), però convindreu amb mi que, a més de resultar absolutament inútil, recanvi i canvi –en política- són dos mots substancialment diferents.
Finalment, gener sembla en bona part relacionat amb novembre, però si aquest últim resulta certament dramàtic, preocupant, el primer és propi d’una tragicomèdia. Cartells on no toca? Efectivament, ha calgut la formació d’un govern sobiranista per canviar-ho tot, absolutament tot, un lustre després. L’any que ve tornarà a haver-hi eleccions. Estaria bé conservar el calendari fins al maig de 2019 i sortir a fer una volta pels carrers en plena campanya.
La solució
La ciutadania monitoritzada, conduïda primer a la producció (al treball assalariat, forçat) i després al consum (ara ininterromput gràcies a la colonització tecnològica) fruit de l’aplicació d’ordenances cíviques com la que s’exposa al calendari, és la millor garantia que res canviï en profunditat, radicalment, com perquè les necessitats de les persones més vulnerables siguin satisfetes en clau emancipatòria. Les seves solucions, doncs, necessiten el nostre silenci i la nostra submissió, en resum, la nostra servitud voluntària. Per la nostra part, potser cal que ens comencem a preguntar a què es refereixen quan, els mateixos actors, ens criden a sortir al carrer, a fer vaga, a desobeir, per defensar la llibertat i la democràcia. Quines?
Isaac Arriaza és veí de la Riera Bonet i autor del bloc Hic Rhodus, Hic Salta! Bitàcola de pensament antagonista i crítica de la cultura
