
Genoveva Català ha combinat, al llarg de la seva vida, una intensa trajectòria política i militant, des dels seus inicis a Bandera Roja fins al seu pas pel PSUC i per Iniciativa i Esquerra per Molins de Rei i, més tard, a l’administració local i a la Generalitat de Catalunya.
Vas començar la teva politització o el teu activisme a l’Institut Lluís de Requesens. Com recordes aquells anys?
L’any 1970 em vaig incorporar al món laboral, i també vaig iniciar els meus estudis de batxillerat nocturn a l’Institut Lluís de Requesens, en el curs de la seva obertura. En certa forma jo provenia, indirectament, d’alguns dels moviments socials vinculats als corrents més progressistes de l’església, que a Molins de Rei liderava Francesc Orenes. També recordo una obra de teatre que va dirigir Ramon Puiggròs a la Peni, “Què és viure amb veritat”, amb textos de diferents autors, entre altres Bertolt Brecht. Crec que em va influir bastant. A l’institut es vivia un esperit convuls i reivindicatiu, sobretot per les deficiències constructives que es van detectar immediatament, a causa de la pèssima fomentació de l’edifici, que va obligar a traslladar algunes classes a l’antiga escola pública Alfons XIII. I també lluitàvem o ens manifestàvem contra la llei d’educació, obra del ministre Villar Palasí, i de tot el seu marc pedagògic o ideològic.
Més tard vas militar a Bandera Roja, i després al PSUC. Pots explicar quines línies ideològiques et motivaven?
No penso que la meva militància fos una conseqüència directa d’un acte de voluntat massa explícit. Més aviat hi van conjugar diferents factors, com ara el Consell de Guerra de Burgos, o un cert esperit cultural d’aquella època. A la Joventut Catòlica vaig conèixer gent una mica més gran que jo que pretenia transformar el món. Estic parlant de temps de clandestinitat i de proselitisme. I la comarca del Baix Llobregat ens representava un cert paradigma de la conjunció de diferents moviments obrers, és a dir, proletaris, i dels seus combats. Tot això en paral·lel a les accions de les Comissions de Barris i Fàbriques i a les vagues que vam impulsar. Tot plegat em va portar a incorporar a la meva consciència el concepte de classe, i de lluita de classes, al costat de la reivindicació bàsica a favor de la dignitat humana i de l’accés democràtic i lliure a la cultura, en totes les seves expressions.
Com vas viure la transició democràtica a Molins de Rei?
En el context de la Comissió de Forces Polítiques de Catalunya i de l’Assemblea Democràtica de Molins de Rei, que integrava les diverses opcions ideològiques i socials d’aquelles èpoques. El Congrés de Cultura Catalana va representar també un fort impacte, per a molts de nosaltres. Jo ja em vaig incorporar al PSUC, que, de fet, exercia de pal de paller del conjunt dels moviments socials, d’una manera bastant hegemònica. D’aquells dies recordo sobretot l’esforç constant i la il·lusió permanent per transformar la societat. I potser, encara amb més força, el vincle i la complicitat íntima amb moltes persones, amb qui vaig forjar amistats permanents. Actualment, no considero pas que m’hagi allunyat de la política. El compromís polític no té data de caducitat.
El teu pas pel consistori municipal, del 1991 al 2003, el podries sintetitzar o argumentar, en els seus aspectes més rellevants?
Em vaig presentar a la candidatura municipal d’Iniciativa i Esquerra per Molins de Rei, amb Josep Janés, Antònia Castellana, Manel Hernández, Carles Martínez, Joan Sàbat i Nùria Garriga, al 1991. En realitat érem personalitats i perfils bastant diferenciats, per la nostra trajectòria particular, però vam intentar generar un esperit de treball en equip, salvant les discrepàncies temperamentals. Crec que l’esforç més decisiu es va orientar a professionalitzar al màxim els serveis de la gestió municipal, a través de destacar els objectius globals, i a partir del Pla Estratègic 1995/1999. Em sento força satisfeta d’aquesta tasca, ja que suposava actualitzar alguns estereotips en relació a l’administració local, i al seu grau d’eficiència. Vam comptar amb el suport imprescindible dels treballadors i les treballadores de l’ajuntament. Jo tampoc m’atreveixo massa a intentar fer un balanç més o menys objectiu d’aquell període. Em sembla que aquesta funció correspon a altres especialistes o analistes, i a la perspectiva dels anys.

I de la teva etapa al Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya, al costat del conseller Salvador Milà?
L’any 2003 es va formalitzar el pacte municipal entre ERC i IiE, que va atorgar l’alcaldia a Víctor Puntas. Al desembre d’aquest any vaig presentar la meva renúncia, per tal d’incorporar-me a la Secretaria General del Departament de Medi Ambient i Habitatge, al govern que presidia Pasqual Maragall, i amb Salvador Milà de conseller. Va significar un canvi molt determinant i intens. Una experiència personal i política extraordinària, després del llarg cicle dels vint-i-tres anys de pujolisme. És una etapa molt difícil de sintetitzar, però en destacaria la gestió relacionada amb les alternatives al Plan Hidrológico Nacional, i també l’elaboració de la Llei d’Habitatge, que es va acabar aprovant amb el conseller Francesc Baltasar. Més tard vaig passar a la direcció de l’Agència Catalana de Residus, que també considero un gran repte professional, en tots els seus àmbits, dificultats i derivacions.
Com valores l’actual situació política i social a Catalunya?
L’any 2016 i 2017 vaig participar al Pacte Nacional pel Referèndum, amb la funció de coordinar les accions de la taula comarcal, en representació del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. Penso que la sentència del Tribunal Constitucional en relació a l’Estatut de Catalunya que s’havia aprovat al Parlament, va suposar l’inici del deteriorament posterior de les relacions amb l’estat, i sobretot amb els governs del PP. La crisi econòmica i financera que va esclatar el 2008 suposa també un factor fonamental en la generació d’un fortíssim esperit social de precarietat, desconfiança, patiment i ràbia. El moviment del 15M també representa una expressió contundent d’aquesta crisi generalitzada. Em sento força trista pel trencament de la via del Pacte pel Referèndum. Aquesta circumstància ens ha conduït a tots nosaltres a una quotidianitat circular i monotemàtica. Naturalment em dol la situació personal dels nostres polítics presos, que considero injusta. Hi haurà judici i haurà sentència, per tant trobo que la demanda o la pancarta més adequada serà la d’amnistia. Però igualment m’entristeix la manca d’anàlisi i de reflexió global al voltant de la gestió real de la nostra societat, en tot el seu conjunt. Penso que tothom té dret a expressar qualsevol forma de vindicació, però també em sembla que no és del tot bona la simple exaltació emocional de determinades expectatives, ja que poden arribar a generar una forta frustració, que lesiona de maneres diverses la cohesió social.
Què creus que ha canviat, en relació a temps més antics, de l’impuls que porta a qualsevol persona a militar en alguna causa concreta, de qualsevol tipus?
L’eclosió més important en els darrers anys segurament és la del feminisme, i de la visibilitat de les dones. La pulsió elemental de la lluita per la justícia social és la mateixa de sempre. El combat per la igualtat i pels drets de les dones és una causa transversal, que significa també una possibilitat d’alliberament i de transformació del rol masculí, tant en l’àmbit privat com en el públic. D’altra banda constato que cal seguir treballant per fer possible polítiques públiques a favor del dret a un habitatge digne, com a condició mínima de benestar social, i les relacionades amb recursos com l’aigua, l’energia i el canvi climàtic. Però ens trobem una mica desfasades, ja que apliquem fórmules ideològiques més pròpies del segle dinou que del segle vint-i-u, i això resulta bastant contradictori. No hi ha un internacionalisme que faci front a la globalització. Vull creure que unes condicions més democratitzades d’accés a l’educació i a la cultura poden fer més viable aquesta transformació.
I, ara mateix, quines lluites o activismes t’impliquen més?
Doncs bàsicament són les que ja he explicat. Participo dels objectius del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, que és una forma de voluntariat actiu i sobretot una eina per juntar persones, experiències, coneixement i propostes. No busquem tancar-nos en cap àrea específica, sinó més aviat compartir tots els registres que integren a una societat tan complexa i tan diversa com la nostra.