Pere Royo Fernández, la protecció del patrimoni forestal

Pere Royo és expert en la defensa del nostre patrimoni forestal, i és responsable de l’ADF 249 Puigmadrona-Olorda. 

Quin motiu et va impulsar a dedicar-te a protegir el medi natural?

Em sembla que no hi ha cap motiu concret. Més aviat és el resultat de la convivència i de l’experiència diària en l’entorn familiar. Jo vinc de família de pagès, el meu pare de l’Aragó i la meva mare de Cantàbria. Jo vaig néixer a Molins de Rei. El meu pare sempre va estar vinculat al camp i al bosc. Això vol dir treballar a la natura, en diferents funcions. Calia fer feixos, gavelles i llenya per a les aserradores. Aquesta dinàmica funcional ja no existeix. Els pagesos protegien el bosc, ara ja no és possible. Fins als 22 anys vaig conviure amb aquesta activitat natural.

Fins a quin punt creus que és compatible la convivència entre el bosc i la ciutat, en qualsevol entorn metropolità?

Sempre ha existit aquesta compatibilitat, des de temps remots. El que ha canviat són les formes. El problema bàsic, ara, és la massificació. Tothom té accés a tot arreu. El més important és com controlar i com gestionar aquesta utilització del territori. Hi ha una normativa molt clara i molt específica, però no sempre es compleix. També hi ha l’àmbit pedagògic, molt important. En el cas del Parc de Collserola parlem de nou municipis implicats: Barcelona, Cerdanyola del Vallès, Esplugues, Sant Cugat del Vallès, Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat, Sant Just Desvern, El Papiol i Montcada i Rexac, i d’un impacte de quatre milions de persones. 

Com valores els efectes de la urbanització descontrolada al nostre territori, amb el pas dels anys ?

Això prové del boom urbanístic d’abans dels anys 70. S’han fet molts estudis d’aquesta disseminació incontrolada d’edificacions arreu del territori. A Catalunya hi ha unes 1.500 urbanitzacions, que representen unes 40.000 hectàrees, i unes 300.000 parcel·les, amb diferents dèficits. Nosaltres encara depenem del Pla General Metropolità del 1975. Això representa moltes dificultats. Resoldre aquesta situació és complicat, però sobretot caldria un consens entre les administracions i els propietaris. No cal crear més edificacions, només aquelles que tinguin els drets reconeguts. Cal administrar i racionalitzar el territori, sobretot. I, més que res, molta voluntat i esforç.

Quina és o quina hauria de ser la funció bàsica de l’administració?

Bàsicament actuar com a gestors responsables i aplicar la normativa existent. A vegades això pot semblar políticament incorrecte, però és del tot necessari. La normativa del 2015 en relació a les franges de seguretat al bosc no es compleix. Cal també gestionar bé els recursos. Els propietaris rurals abonen els seus impostos administratius, i els residents també, tot i que no sempre reben els mínims serveis de ciutadania. Però, de fet, són els nostres veïns, i igualment tots gaudim d’aquest entorn natural. 

Com defineixes el paper de les ADF, o del voluntariat en general?

Amb molta satisfacció. En realitat prové d’un sentiment d’amor per la terra i per l’entorn, a tot Catalunya. Significa que hi ha unes persones amb capacitat i formació de voluntariat, amb el recolzament de l’administració. Però no només atenem les emergències, també fem tasques de prevenció i d’educació, a les escoles i als instituts, i col·laborem amb el Departament de Justícia. Les ADF es van implantar el 1986, després dels grans incendis del Bages. Hi conflueixen els propietaris forestals, els ajuntaments i la Generalitat de Catalunya, en una forma jurídica del tot establerta. També formem part del Pla Infocat. Aquest model de gestió forestal ha interessat a molts països europeus, per la seva especificitat

En el cas de Molins de Rei, quina perspectiva tens de la gestió social i urbanística dels barris de muntanya?

És força complicat. Són molts anys d’espera, potser 45 anys. Els barris de muntanya són també barris de Molins de Rei. Cal sobretot voluntat i consens. Hi ha molt poca inversió. Crec que és un deute històric, ja que Molins de Rei prové d’Olorda, en bona part, i de les masies del seu voltant. Jo visc al grup de cases antigues dels treballadors de les masies, on hi va haver la primera escola rural. A La Rierada hi havia un alcalde de barri, tres botigues i una església. Ni volem ni podem tornar al passat, només volem una bona gestió, i un respecte per a totes les persones que sempre hem viscut als barris de muntanya.

Què et sembla l’impacte de l’ecologisme en l’àmbit de la protecció de la natura?

De fet, els boscos els han conservat els propietaris, amb més o menys dificultats i encerts, i actualment ja no són rendibles. La natura és una dinàmica de permanent evolució que no sabem on ens portarà. L’ecologisme és una tendència ideològica molt contemporània i molt raonable, però també presenta alguns punts de despotisme. Cal una visió més àmplia, ja que la natura viu en una transformació constant. Allò que ara són boscos frondosos abans eren vinyes i camps de conreu.

Quines mesures concretes veus més prioritàries per a la defensa del patrimoni forestal?

Crec que el més important és mirar de persistir en una bona gestió forestal i urbanística. La normativa s’ha de consensuar i s’ha de fer complir. És la funció primordial de qualsevol administració. Si fem més prevenció tindrem molts menys riscos. El Parc de Collserola es podria cremar en sis hores, segons un estudi de simulació elaborat pel GRAF. Si això arribés a passar seria una tragèdia per a totes les persones que vivim o gaudim de Collserola. Ens cal més consciència, voluntat i consens, entre totes les parts. És el que tots esperem.