Cristina Pla: “Sense els Pastorets no seríem el mateix poble”

Cristina Pla és una veterana dels Pastorets. Durant més de 20 anys s’ha dedicat a coordinar l’obra entre bambolines. Ja de ben petita va començar a fer-hi d’angelet i, quan els Pastorets es van recuperar, hi va fer de responsable de danses i de coordinadora d’assajos. Amb ella conversem sobre aquesta tradició que l’emociona, li recorda a la seva infantesa i la fa “sentir jove”. Ho fem a La Peni, un dels espais que més ha trepitjat en les dues últimes dècades. Hi torna després d’haver deixat els Pastorets fa uns quatre anys.

T’has passat mitja vida als Pastorets, controlant assajos i detalls entre bambolines. Quin va ser el teu primer contacte amb aquest món?

Han passat molts anys, però recordo que quan era petita hi vaig fer d’angelet durant un temps. Després els Pastorets es van deixar de fer i quan es van recuperar m’hi vaig tornar a posar, cap als volts del 1995. Llavors ja era gran i vaig començar a ser responsable de danses i més tard coordinadora d’assajos. I mira, qui m’ho anava a dir.

Ja ho veig, ets tota una veterana. M’has dit que sempre has estat darrere els focus. Com has viscut la tradició des del “backstage”?

Amb molta il·lusió. Al darrere de l’escenari hi ha tota una maquinària amb gent fantàstica. Són una quinzena de persones entre tramoies, gent de vestuari, il·luminació, regidoria i direcció. És un ambient molt entranyable i familiar en què també hi ha molts nervis perquè tot surti bé. A vegades hi ha errors com algun teló que queda enganxat o algun decorat que no s’acaba de posar bé, però tot sempre ha quedat en família.

I la feina de coordinació, com l’has viscuda durant tots aquests anys?

No ha estat fàcil. Has de mirar que tothom se senti còmode i que tot surti bé. La veritat és que sempre he intentat que hi hagués caliu al grup de Pastorets i que tot tirés endavant. Encara recordo quan a mitjans d’octubre em tancava a la cuina i començava a trucar a tothom per coordinar les dates dels assajos. La factura del telèfon pujava que no vegis (riu).

És clar, abans no hi havia WhatsApp…

Ni tampoc correu electrònic. Per comunicar-nos ens havíem de trucar. A casa tenia un llistat de telèfons amb els números de cadascú i em posava a la cuina a fer cadenes telefòniques per avisar tothom per als assajos. Era una bogeria. Encara guardo tots els llistats telefònics, programes antics i el text de l’obra amb totes les anotacions. Tot això ja forma part de la meva biblioteca personal.

Parles dels Pastorets amb una emoció que s’encomana.

Sí, sempre m’han emocionat molt. Ho associo a la meva infantesa i a la meva família. El meu pare hi va fer de Garrofa durant molts anys i la meva mare es va encarregar de temes de vestuari. Més tard també ens hi vam afegir els fills. Formar part  dels Pastorets ha estat molt gratificant, sobretot com a coordinadora. Fer aquesta tasca m’ha fet sentir jove.

Com és això?

Vaig ser una de les persones més grans que va seguir a l’equip després del relleu generacional que hi va haver a partir de l’any 2000 i, és clar, es va formar un grup d’edats molt diferents i jo era de les que tenia més anys. Però, sempre em vaig sentir molt còmoda entre el jovent. Em feien riure molt. Per exemple, quan assajàvem sempre sortia una part molt còmica i contínuament estaven de la broma. Guardo molts bons records d’aquesta època i un bon grapat d’anècdotes.

Quines anècdotes recordes?

Un Sant Esteve, després de la funció, vam decidir anar a sopar a casa meva. Teníem molta gana i els vaig dir que a casa hi tenia un pernil. Llavors, vam dir d’anar a comprar pa i sopar plegats. L’endemà, per agrair-m’ho, l’equip em va dedicar un dels coplets de l’obra i em va fer molta il·lusió. També el guardo. De fet, sopar a casa meva el dia de Sant Esteve va ser una tradició durant molts anys.

Podríem dir que has fet una mica de “mare” dins del grup de Pastorets, no?

Ostres, potser és exagerat dir-ho. Sí que durant uns anys vaig fer de pont entre diverses generacions. Ja et dic, van ser uns anys molt macos i que recordo amb molta estima.

Hi tornaries?

Han estat uns anys preciosos, però no hi tornaria. Cada cosa té el seu moment i ara ja m’ha passat l’arròs que diríem. Però, la família Pla segur que hi seguirà vinculada: tinc una neta i no dubtis que quan tingui l’edat anirà a fer-hi d’angelet. (riu)

Parlem del present. Ara que ja no hi ets i et mires les funcions des de fora, com les veus? Canviaries alguna cosa?

Doncs no gaires. Els Pastorets de Molins de Rei són molt dignes. A més, amb els anys trobo que s’ha treballat molt la interpretació dels personatges. És a dir, ara els papers estan més treballats i es nota la feina de direcció que hi al darrere. També s’ha avançat en escenografia. Per exemple, es fan ombres xineses i hi ha projeccions, cosa que fa que les funcions siguin molt més dinàmiques i espectaculars que fa uns anys.

I si haguessis de millorar-ne alguna cosa?

Potser la interpretació musical del poble. S’ha intentat, però sempre ha costat molt. Has de pensar que és molt complicat fer assajar les cançons a tanta gent, sobretot als infants. Crec que s’hauria d’insistir més. Però, ja et dic, els Pastorets són molt dignes.

Noto que domines molt. T’hauria agradat ser directora de l’obra?

Ai no. Per ser-ho has de conèixer tècniques interpretatives i jo no m’he format en aquest àmbit. A mi ser al darrere ja m’agradava. Pensa que soc molt tímida. De fet, per això mai em vaig posar davant l’escenari. A casa recitava tot el text de memòria, però davant dels focus no m’hi veies mai.

Però, si et toqués escollir un paper, amb quin et quedaries?

Doncs potser amb Sant Miquel. És un personatge que em sembla poderós i que de petita sempre m’havia impressionat molt quan el veia amb l’espasa. Sí, crec que em quedaria amb ell.

Ja fa molts anys que la tradició es va recuperar, però sempre preocupa que pugui tornar a desaparèixer. Creus que els Pastorets perillen?

Gens ni mica. Crec que es troben en un moment molt dolç. Sí que és veritat que hem passat per anys molt durs i que hi va haver un punt en què la tradició perillava, però des del relleu generacional de l’any 2000 l’equip cada vegada s’ha enfortit més. I això també es reflecteix en l’assistència de públic. Pensa que cada any els Pastorets omplen La Peni. A més, ara ja hi comença a haver els fills dels que feien d’actors quan jo hi era. Per tant, els Pastorets tenen recorregut per anys. Sempre dic que mentre hi actuïn infants hi haurà públic segur i que per tant se seguirà amb la tradició.

Ho dius convençuda.

Molt. És una tradició molt nostrada que no hem de perdre. Forma part del nostre patrimoni cultural, fa poble i caliu. Mig Molins de Rei ha passat pels Pastorets. Sense ells no seríem el mateix poble.