Alimentació i energia

Moltes dades estadístiques indueixen a pensar que el proveïment de l’alimentació humana comporta uns recursos i unes activitats residuals. En efecte, semblen indicar-ho les dades sobre energia aportades per l’Agència Internacional de l’Energia (IEA, International Energy Agency), sobre valor afegit del Banc Mundial (WB, World Bank) i sobre ocupació de l’Organització Internacional del Treball (ILO, International Labour Organization) per als sectors de l’agricultura, la ramaderia i la pesca.

En resum, el consum d’energia final (la destinada als usuaris) dels sectors de l’agricultura, ramaderia, pesca i silvicultura està compresa entre l’2,2 i 2,8% del total (entre els àmbits territorials analitzats Espanya i Catalunya en els primers llocs); en valor afegit és entre 1,0 i 4,1% del total (aquí Catalunya és el més baix); i, entre 1,7 i 4,4% del total del total de persones ocupades en els països desenvolupats (Catalunya també en el valor més baix) i una proporció alta en el conjunt del món (27,8%) i encara més elevada en el conjunt de països en vies de desenvolupament.

Però, si enlloc de posar el focus en els sectors primaris es pren en consideració el conjunt de la cadena que proveeix l’alimentació, les coses canvien radicalment. Les dades bàsiques sobre aquest nou punt de vista pel que fa a l’energia (el qual, probablement, es pot extrapolar al valor afegit i a l’ocupació) les aporta l’estudi encarregat per la FAO “Energy-smart” food for people and climate (2011).

Aquest treball, amb dades de 2009, posa de manifest que, a escala mundial, la cadena alimentària mundial consumia el 30% de tota l’energia. El conjunt de la cadena alimentària és dividit en tres parts: a) Producció primària, subdividida al seu torn en agricultura, ramaderia i pesca; b) Processament (sector industrial en els balanços energètics d’IEA) i distribució (sector del transport a IEA); i c) Venda a la menuda (sector de serveis públics i comerç a IEA), preparació i cocció en les llars i la restauració (sectors residencial i de serveis púbics i comerç a IEA). També fa una distinció entre els països de rendes altes (uns 1.200 milions d’habitants en aquell any; tot i que no coincideix exactament, s’aproxima als països OCDE, entre ells EU28, Espanya i Catalunya) i els països de rendes baixes (uns 5.500 milions d’habitants; aproximadament, els països no-OCDE).

Doncs bé, en base a aquests criteris, l’estudi encarregat per la FAO proporciona les següents dades:

Aquesta taula mereix alguns comentaris:

En primer lloc, constatar que els 26.390 TWh/any d’energia destinats a la cadena alimentària són el 29,8% del 88.460 TWh/any d’energia final mundial l’any 2009, descomptats els usos no energètics.

En segon lloc, posar de manifest la diferència de recursos energètics destinats a l’alimentació entre els països de rendes baixes (2.260 kWh per habitant i any) i els països de rendes altes (11.340 kWh per habitant i any).

En relació a la distribució dels recursos energètics al llarg de la cadena alimentària, cal dir:

1. Les produccions primàries consumeixen la part més petita del total de la cadena alimentària (21,9%; 6,0% del total d’energia final); aquest valor, superior al donat en la taula anterior, inclou els consums d’energia en fertilitzants, fitosanitaris i pinso pels animals (inclosos com a indústria en els balanços energètics d’IEA), i altres despeses de caràcter general incloses en el transport i altres sectors. En els països de rendes altes, aquesta part té un percentatge superior.
2. En el si de l’apartat de les produccions primàries és de destacar el diferent repartiment entre components en els països de rendes altes i baixes. Mentre els primers dediquen la major part de l’energia (13,0%) a la producció animal (ramaderia i pesquera) davant de l’agricultura (12,0%), els segons hi dediquen tan sols el 5,0% al sector primari animal davant del 14,5% de l’agricultura. En energia per càpita les diferències són encara més escandaloses: 1.410 kWh per habitant i anys a la proteïna animal en els països de rendes altes davant de 110 kWh per habitant i any en els països de rendes baixes.
3. El consum d’energia en el processament (sector indústria en els balanços d’IEA) i distribució (sector del transporta IEA) dels aliments és el component més important de la cadena alimentària (43,3%) que, en els països de rendes altes, arriba quasi a la meitat (48,0%). Els valors per càpita són encara més extrems: els països de rendes altes hi destinen 5.440 kWh per habitant i any, i els de rendes baixes, 860 kWh per habitant i any.
4. Finalment, l’energia destinada a la venda a la menuda, la preparació i la cocció dels aliments és el segon component en importància (34,9%) i, sorprenentment, és més elevat en els països de rendes baixes (42,5%). Això pot tenir com a explicació el menor pes de l’elaboració industrial i els mitjans menys eficients de cocció. En tot cas, com en els casos anteriors, el consum per càpita és més elevat en els països de renda alta (3.175 kWh per habitant i anys) que en els països de rendes baixes (960 kWh per habitant i any).

Voldria acabar amb les següents conclusions:

1. Els recursos utilitzats en la cadena alimentària (i, de forma particular, l’energia) són molt més importants del que certes estadístiques organitzades per sectors ens indueixen a pensar. L’alimentació és de ben segur la necessitat a què dediquem més recursos i energia (30%).
2. Hi ha un desequilibri molt gran entre els països de rendes altes i de rendes baixes pel que fa als recursos i l’energia destinats a l’alimentació. Això es combina amb el tema del malbaratament d’aliments (aspecte no tractat en aquest escrit) que, en els països de rendes altes, es produeix sobretot en les darreres etapes de la cadena alimentària (mercat a la menuda, congelador de la llar, el plat) quan l’aliment ja ha adquirit el seu màxim valor.
3. El coneixement de l’esforç realitzat en recursos (i, particularment, en energia) en cada classe d’aliment i per a cada etapa de la seva cadena de proveïment, combinat amb criteris sobre dietes i salut, pot donar orientacions importants sobre com plantejar l’alimentació del futur.

El parc agrari del Baix Llobregat ha estat (i encara és en bona part) un gran factor de resiliència en l’alimentació de l’àrea metropolitana barcelonina. L’orientació de les seves produccions vers el consum de km0 representa un gran estalvi energètic ja que comporta poc transport, poc emmagatzematge i poc processament. Per augmentar aquesta eficiència, convindria posar en valor agrícola nombroses parcel·les i espais intersticials (fins i tot, algunes zones verdes allunyades) avui dia no aprofitades.

Carles Riba és president del CMes i membre de Junta del CECBLL.