L’any 2018 vaig patir un contratemps greu de salut pel qual em van concedir una discapacitat del 33%. Com que visc sola i hi ha determinades tasques domèstiques que no puc realitzar, vaig sol·licitar el SAD (Servei d’Ajuda a Domicili) que depèn de l’Ajuntament.
M’agradaria explicar com funciona aquest servei, ja que les condicions per a usuaris i treballadores familiars són dignes de ser conegudes.
Les 20 hores mensuals que em corresponien es van convertir en 16 perquè l’empresa considera que hi ha mesos que tenen 5 setmanes. Millor prevenir i afegir unes setmanes més a l’any. Les 16 hores tampoc són tals, ja que es redueixen a 1.50’ dos cops per setmana, atès que la treballadora familiar ha de sortir corrents per a arribar a un altre domicili. No sense abans trucar a l’empresa perquè quedi constància de què ha complert l’horari.
Tenen la obligació de trucar al entrar i sortir, sempre des del telèfon fix del domicili perquè està prohibit que tinguin el número de l’usuari i que l’usuari disposi del d’elles. Tenen prohibit parlar sobre la seva vida privada, no consumir res més que aigua i no se ni si dir més enllà del seu nom de pila. Si algú ha llegit o vist “El conte de la criada”, suposo que tot això li sona.
No cal ni dir que cobren una misèria i que segurament són triades entre col·lectius vulnerables per aconseguir una subvenció que engreixi una mica més el que l’empresa cobra a cada usuari, i de l’Ajuntament que paguem amb els nostres impostos. Afirmo això últim perquè he tingut tracte en moltes ocasions amb persones amb problemes evidents de salut, fins i tot més seriosos que el meu, i que per tant tenien majors dificultats que jo per fer tasques domèstiques senzilles.
Malgrat tot això, vaig acceptar el servei fins al confinament. Vaig renunciar a aquest perquè en aquell moment es va reduir al mínim i no podien assegurar-me si havia de continuar pagant com si me l’estiguessin prestant amb normalitat.
L’empresa que té la concessió del SAD és la Fundació S21, que forma part del Consorci Social i de Salut. La mateixa que amb gairebé absoluta seguretat es farà càrrec de la futura residència d’avis. Així que ja podem tenir la certesa de quin tipus de servei prestarà.
En finalitzar el confinament, vaig sol·licitar de nou el servei, però amb una revisió del cost ja que el mateix s’havia calculat tenint en compte la meva declaració de la renda del 2018. L’Assistent Social em va dir que era un tràmit que calia fer amb la Generalitat i que portaria una mica de temps. Vaig anar trucant una vegada i una altra sense cap resultat. Al març del 2021 vaig parlar de nou amb ella i em va dir que m’esperés uns dies perquè hi havia canvis en el departament, que em trucaria en uns dies.
Com que la trucada no es va produir, vaig demanar cita telefònica a l’abril. Me la van donar, però mai em van trucar. Al juliol, el meu estat de salut havia empitjorat foça ii vaig tornar a demanar cita telefònica. Me la van donar, però tampoc em van trucar. Quan vaig trucar per reclamar em van dir que l’Assistent Social havia dit que tenia casos més urgents que el meu.
Això em va causar una gran indignació perquè jo estava entrant i sortint de serveis d’urgències de l’hospital i evidentment ella no podia saber quin era el meu estat de salut. Fa dues setmanes vaig tornar a demanar cita telefònica amb l’advertència de què si no em trucaven faria una reclamació.
Quina va ser la meva sorpresa quan 10 minuts més tard em convocava per una cita presencial. Però la sorpresa i la indignació van créixer quan l’Assistent Social va començar a fer voltes en cercle per responsabilitzar alternativament a la Generalitat, referent de l’Ajuntament, i tímidament demanar disculpes per no haver fet millor la seva feina. Moltes paraules per no dir res. Sembla que els nostres dirigents polítics han creat escola. En més d’un any, no s’havia fet cap tràmit.
I així funciona el nostre Ajuntament, sense ningú que es faci càrrec. El primer responsable hauria de ser el regidor de l’àrea, l’Alcalde i per descomptat tot l’equip de govern que ha estat triat per vetllar pel bé comú i el bon funcionament d’uns serveis fonamentals per als més desprotegits de la nostra comunitat.
En canvi els importa molt poc el servei que donen als seus ciutadans, i menys encara les condicions de treball de les empreses que contracten per externalitzar serveis. Mentre conservin els seus quantiosos sous sense fer res, o pitjor encara, sense haver fet una altra cosa en la vida més que créixer per a seguir com més temps millor.
Suposo que tot això no servirà de gran cosa, quan arribin les pròximes eleccions cada conciutadà votarà al seu color de torn sense pensar que està decidint el funcionament de serveis com aquest.
Gladys Mujica Lezcano és veïna de Molins de Rei.
