Després de tres anys de baixes precipitacions, Collserola es veu verda gràcies a les pluges recents, però la sequera ha deixat seqüeles profundes al bosc.
[Article publicat originalment per Imma Sierra a El Cugatenc, que com Viu Molins de Rei forma part de Catalunya Metropolitana]
Segons l’Observatori Fabra, l’única institució meteorològica dins del Parc de Collserola i ubicada al vessant barceloní, des del principi d’any i fins a l’agost s’han acumulat 384,44 mil·límetres de pluja, un poc més que els 309,5 mil·límetres registrats l’any passat. Tot i que ha augmentat, les dades queden per sota dels 723,5 mil·límetres registrats el 2020, confirmant que Collserola porta tres anys consecutius amb precipitacions mínimes. A més, l’observatori ha registrat aquest mes d’agost com el tercer més càlid dels últims 110 anys. Pel que fa a pluges, només s’han acumulat 16,2 mm, la meitat del que és habitual durant aquest període.
Els fenòmens de sequera, les altes temperatures, l’augment de risc d’incendi i l’escassetat d’aigua per la vegetació i fauna del parc estan sotmetent Collserola a un estrès hídric greu i acumulat al llarg d’aquests tres anys.
Les pluges recents (encara no hi ha disponible l’informe de setembre) han canviat l’escenari, a primer cop d’ull es pot veure el bosc molt més verd i amb menys arbres secs que fa mig any, però la realitat és que molta d’aquesta vegetació continua estant debilitada o ja morta, afectada per la sequera. “L’aspecte actual no dona la sensació del que realment és” afirma Joan Vilamú (cap de servei de Medi Natural i Territori a Collserola). El bosc s’està recuperant superficialment, ja que pel seu clima mediterrani la vegetació està acostumada a llargs períodes de sequera i millora amb condicions favorables.
Tot i això, els arbres morts i secs continuen presents, sobretot al vessant del Llobregat i Barcelona, territori que es diferencia de Sant Cugat o Cerdanyola per la seva inclinació més pronunciada, que provoca una menor insolació del sol i redueix la capacitat d’acumular aigua. Mentre que a la zona del Vallès és una regió més suau, amb moltes més carenes i planes, facilitant les retencions de l’aigua i fent que els arbres no pateixin tant.
“L’aspecte actual no dona la sensació del que realment és”
Segons Vilamú, que hi hagi arbres morts en el bosc no és un gran problema, en molts casos és beneficiós per la biodiversitat i ajuda a l’equilibri de l’ecosistema. “Es creen molts microhàbitats, hi ha fongs, hi ha insectes, hi ha ratpenats que hi poden fer el niu, tota aquesta fusta morta pot generar molta vida”, diu el cap de Medi Natural i Territori. La situació que preocupa és quan alguns insectes es converteixen en plagues o quan hi ha una gran quantitat d’arbres morts, que poden ser un perill per caure o provocar incendis. Un exemple d’actuació de tala és la zona del Baixador de Vallvidrera, prop del Centre d’Informació del Parc. Fa dos anys s’hi trobava una pineda de pi pinyoner en una superfície molt petita però fa un any s’havien assecat la majoria d’arbres. Actualment, s’han talat per ser una àrea per on circula gent (s’hi troba el Museu Vil·la Joana i l’Escola Xiprés).
El risc d’incendi ha disminuït aquest any a Collserola, ja que les condicions meteorològiques han estat més favorables i el parc ha estat majoritàriament en alerta de nivell 1, amb pocs dies de nivell 3, en contrast amb els anys anteriors. “Això no vol dir que el bosc estigui en les millors condicions ja que continua sec”, afirma Vilamú, “ha plogut i la vegetació s’ha recuperat però l’aigua que ha caigut no ha superat els 900 litres per metre quadrat que han acumulat de pèrdua”. Per tant, les pluges han ajudat però no han arribat prou profundament per restaurar completament l’ecosistema, i moltes fonts i torrents continuen sense aigua.
Aquest és el cas del pantà de Can Borrell, una de les zones humides de Collserola, que actualment només conserva una fina capa d’aigua, suficient perquè la biodiversitat aquàtica que hi habita pugui sobreviure. En canvi, la riera de Vallvidrera rep una aportació constant d’aigua neta de la depuradora de les Planes, que permet mantenir el cabal i és on realment comença el curs de la riera.
Pel que fa a fauna, l’espècie més afectada per la sequera ha estat el senglar, que ha experimentat una disminució en els últims anys. “Fa dos o tres anys que les alzines no han fet a glans”, comenta Vilamú, la qual cosa ha reduït la disponibilitat de menjar per als senglars. En canvi, es preveu un increment d’esquirols després d’unes temporades de poblacions baixes.
“Fa dos o tres anys que les alzines no han fet a glans”
L’espècie que ha patit més les conseqüències de la manca d’aigua és el pi pinyoner. Tot i ser una espècie autòctona i centenària al parc, les seves arrels són molt superficials, cosa que el fa més vulnerable. A diferència del pi blanc, que pot accedir a capes més profundes del sòl, el pi pinyoner li és més difícil accedir a l’aigua, especialment en el terra de llicorella (pissarrosos) que trobem a Collserola.
El futur de Collserola davant el canvi climàtic és incert. La tendència a llarg termini es dirigeix cap a una major irregularitat en les precipitacions en les diferents estacions de l’any. “El problema no és només la reducció de la quantitat de pluja, sinó que aquesta no cau quan i on es necessita més”, explica Vilamú.
Amb la situació actual, “l’únic que podem fer és acompanyar el canvi climàtic”, diu Vilamú, tot apostant per la resiliència. Per tant, en uns anys tindrem un escenari diferent que depèn en gran part de les mesures de gestió i preservació, com de la consciència i col·laboració de la població que viu al voltant del parc.
