Els plans de la Generalitat inclouen un impuls de la política territorial, que no hauria de veure’s frenat per les emergències. En aquest mandat s’haurien d’establir les bases per la configuració del territori català del segle XXI i la seva governança.
Vivim en un moment en el que constantment emergeixen notícies que capten l’atenció generalitzada de l’opinió pública. En alguns casos, per l’afectació permanent a la vida quotidiana, com és el cas de la crisi de l’habitatge; d’altres de manera recurrent, com les incidències a rodalies; i d’altres amb caràcter més puntual, com la recent gran apagada. En ocasions es tracta d’afectacions més indirectes o llunyanes, però amb evident força mediàtica, com els estirabots concretats en mesures controvertides de Donald Trump o l’elecció del nou Papa.
Hi ha assumptes, en canvi, poc atractius per al gran públic i que rarament generen titulars de portada. Un d’ells és la forma com s’organitza un territori, en el nostre cas Catalunya. No obstant això, es tracta d’un aspecte fonamental del funcionament del país, que té clares conseqüències en la forma com es governen els afers públics i en com es desenvolupen les vides de les persones, donat que condiciona qüestions clau com la manera d’articular les polítiques, on es realitzen determinades inversions o com es presten els serveis.
Es tracta d’una qüestió, la de l’organització territorial, que té dues derivades fonamentals: la planta administrativa i el planejament.
En termes de planta administrativa, a Catalunya comptem amb municipis i províncies, com a divisions comunes a la resta de l’estat, i amb les comarques com a divisió pròpia. Cal recordar també que l’Estatut del 2006 recull la figura territorial de les vegueries que, per intervenció del Tribunal Constitucional, es troben “a la nevera” pel que fa a la seva dotació d’entitat administrativa pròpia, ja que presenten certes incompatibilitats amb el model provincial. La creació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona per llei del Parlament de Catalunya el 2010 formaria part també d’aquest mapa administratiu creat, normalment, de dalt a baix per iniciativa de les institucions d’autogovern del país.
En l’ultima dècada, però, els grans canvis en el mapa administratiu català han vingut de processos més aviat de baix a dalt, fruit de reivindicacions canalitzades per moviments socials en determinats territoris que han aprofitat finestres d’oportunitat política per assolir els seus objectius: creació de la comarca del Moianès (2015), de la vegueria del Penedès (2017) i de la comarca del Lluçanès (2023). Pròxima parada: la possible creació d’un àmbit metropolità pel Camp de Tarragona, a partir de l’impuls de les administracions locals tarragonines.
Tenint en compte que a Catalunya les reivindicacions territorials sovintegen (el Montserratí o el Baix Montseny serien dos exemples dins de les comarques de la regió metropolitana), no estaria de més un major lideratge del Govern en la determinació d’una planta administrativa racional i que respongui a les diverses realitats que conté el país.
Pel que fa al planejament, entre 2006 i 2010 es va realitzar un important exercici a nivell català que es va plasmar fonamentalment en els plans territorials parcials (un per vegueria) que desplegaven amb força retard el Pla territorial general de Catalunya aprovat el 1996.
A partir d’aquí, l’activitat planejadora de la Generalitat no s’ha aturat, però s’ha centrat més en àmbits molt concrets, mitjançant els anomenats Plans directors urbanístics (PDU). L’excepció és el Pla Territorial Parcial del Penedès, pendent arran de la creació tardana de la vegueria i en avantprojecte des del 2023. Així mateix, el PDU corresponent a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que evidentment té una dimensió i transcendència cabdals per al conjunt de Catalunya, es troba a l’espera d’una segona aprovació inicial. En aquest cas la redacció no recau en la Generalitat (que sí que l’ha d’aprovar en última instància) ja que l’elabora la pròpia institució metropolitana.
Tant la planta administrativa com el planejament territorial, malgrat tenen una vocació de permanència en el mig i llarg termini, van evolucionant per tal d’ajustar-se als temps. Lògicament els canvis són més complicats en el primer aspecte, ja que condiciona l’estructura de govern del territori, és a dir, el repartiment del poder i dels recursos. Tot i així, aquests canvis es fan de vegades imprescindibles donat que la distribució territorial de la població pot canviar de manera més o menys ràpida, com ho fan les relacions econòmiques o socials, fent obsoletes premisses sobre les que es va elaborar el planejament vigent i/o superant els límits administratius existents.
Un dels exemples més evidents és el de la relació del municipi de Barcelona amb la resta de municipis metropolitans i, per extensió, amb la resta de Catalunya.
En aquest cas, la formulació és senzilla: a Catalunya, les dinàmiques demogràfiques i econòmiques, modulades pels diversos plans territorials, urbanístics i d’infraestructures que s’han anat executant, ens han portat a la configuració d’un conglomerat de més d’un centenar de municipis amb uns vincles que conformen l’espai vital quotidià per a uns cinc milions de persones. També s’han creat altres espais metropolitans de menor dimensió al voltant de les principals ciutats i àrees funcionals de diversos municipis amb centre a capitals de comarca, mentre que, per contra, una part substancial del país ha anat perdent població i activitat.
Per una entitat com la que dirigeixo, el Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB), l’articulació de la realitat metropolitana és lògicament una qüestió central de la nostra feina i per això mirem d’aprofitar els espais que mitjans com Catalunya Metropolitana i Catalunya Plural ens ofereixen per fer una mica de pedagogia al respecte.
La pregunta és, en aquests moments, què és el que planteja l’actual Govern de Catalunya, responsable competencialment del gruix tant del planejament com de l’organització territorial, per avançar en una articulació del país més ajustada a la realitat actual?
Si acudim, per exemple, als recentment publicats plans d’acció dels diferents departaments de la Generalitat i ens fixem, en particular, en el del Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, hi trobem els compromisos adquirits per al present mandat (2024-2028).
Un d’ells diu “Elaborar el Pla territorial general de Catalunya amb la finalitat d’adaptar el model territorial als efectes del canvi climàtic, de facilitar l’atracció de projectes estratègics d’inversió i de potenciar els actius dels territoris i la cohesió social, amb l’horitzó de 2050”. Una posada al dia imprescindible del model territorial, afegiríem, davant també del repte demogràfic.
El gran dubte al respecte és, més enllà del temps que es pugui trigar en fer aquesta revisió, vistos els precedents històrics, si els resultats que s’obtinguin tindran alguna repercussió en termes de com es governa el territori, encara que sigui activant les vegueries. Un moviment que, segons un ampli consens acadèmic, polític i també social, només tindria sentit si això servís per substituir altres estructures administratives menys adequades, no pas per solapar-ne una de nova més.
Estem parlant, ni més ni menys, de conceptualitzar el model territorial, traslladar-lo al planejament i dotar-lo de les figures de govern adients. La feina a fer és ingent i la seva importància innegable. Les portades, però, només arribaran en el millor dels casos al final del camí.
És clar que si parlem d’eines que necessitem per completar aquest procés que va del dibuix del model a l’exercici del govern, no és gens menor l’anomenada Llei de territori, també en avantprojecte des de fa molt de temps. És una llei molt important amb relació amb tot l’explicat anteriorment donat que té com a finalitat “configurar un marc normatiu integral, coherent i estable en matèria d’ordenació del territori, urbanisme, paisatge, i urbanitzacions amb dèficit.”
En aquest cas, el pla departamental indica senzillament com a objectiu “Impulsar el projecte de Llei de territori”. Falta per saber si hi haurà temps i energia en aquest mandat perquè l’impuls acabi en aprovació.
Hi ha altres instruments, potser menors, però que també han de sumar en la construcció del país del segle XXI. Des del 2022, per exemple, comptem amb una Agenda Rural de Catalunya i des del 2023 amb una Agenda dels Pobles i les Ciutats de Catalunya 2050, entre d’altres documents fruit de processos amb diversos nivells de participació. D’aquestes dues, només s’ha treballat en el desplegament de la primera.
Els plans del govern es comprometen a “Desplegar l’Agenda Rural per evitar el despoblament, garantir uns serveis públics dignes i diversificar l’activitat econòmica en entorns rurals i zones de muntanya” (departament d’Agricultura) i a “Elaborar el Pla d’acció de l’Agenda Urbana de Pobles i Ciutats de Catalunya 2030 (sic)” (departament de Territori). Caldria, a més, construir un marc de coordinació entre ambdues agendes. Des del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona, per exemple, advoquem per un Pacte Urbà-Rural que estableixi unes bases justes i equilibrades de beneficis i costos en aspectes com ara la transició energètica, la gestió de l’aigua, la sobirania alimentària o la distribució de l’activitat econòmica i del talent entre àmbits territorials.
Davant del panorama descrit en els paràgrafs anteriors, no és estrany que resulti difícil captar l’atenció del gran públic. Però, recordem de nou, de tot plegat n’hauria de sortir un model de país clar i que orienti decisions fonamentals en matèria d’inversions, i no només del sector públic. Sembla, en tot cas, que des de la Generalitat hi ha el propòsit de fer alguns dels deures pendents de fa anys.
Pel que fa a l’atzucac metropolità, tant de bo un nou Pla territorial general contribueixi a clarificar com s’ha d’articular aquesta realitat territorial internament i com ho ha de fer amb el conjunt de Catalunya, i que el Pla d’acció de l’Agenda Urbana estableixi mecanismes de treball compartit entre els municipis que ja conformen avui en dia la ciutat dels cinc milions, fins que es consideri convenient fer front a la institucionalització de les vegueries o de qualsevol altra nova formula d’articulació administrativa del territori.
Una articulació que també guarda relació, per cert, amb una de les mesures contingudes al Pla d’acció departamental de Justícia i Qualitat Democràtica: “Suport a la tasca parlamentària d’impuls d’una Llei electoral de Catalunya”. Sense aquesta llei, no serà possible canviar significativament el sistema de representació democràtica del país i dels territoris que el conformen.
Mentrestant, des del PEMB seguirem treballant en el marc del Compromís Metropolità 2030 per millorar les capacitats de governança metropolitana a partir de la col·laboració entre els diversos actors que incideixen en la ciutat dels cinc milions i ens oferim a la Generalitat de Catalunya com un espai per experimentar en la cerca de noves fórmules per impulsar polítiques i projectes en aquesta escala.
Oriol Estela Barnet. Coordinador general del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona
Article publicat originalment a Catalunya Metropolitana
