Parlar de la Federació Obrera com un element bàsic del patrimoni de la nostra vila és una mica paradoxal tenint en compte la destrucció que s’ha fet de l’edifici. Encara que s’hagi parlat d’una rehabilitació per a la creació d’un nou centre cívic i cultural, el cert és que es tracta d’un buidatge total de l’edifici mantenint-ne només la façana principal i l’escala d’accés a la planta primera. De la resta de l’edifici ja no en resta res en peu. Bé, s’han mantingut també les parets del contorn de l’edifici que sembla més aviat que s’hagin conservat per justificar el volum existent que no pas per la seva vàlua artística o estructural, ja que el seu mal estat i la seva degradació haurien aconsellat l’enderroc total un cop desapareguts tots els elements de l’interior.
I la llàstima de tot això és que el teatre de la Federació estava intacte, igual que quan es va construir, amb materials senzills però molt lligats amb la gent que es va sacrificar per a construir-lo, i que més tard van lluitar per a recuperar-la després dels llargs anys que va estar confiscada pels representants del règim anterior.
Interiorment es diferenciaven tres espais: d’una banda l’escala principal, que sí que s’ha conservat, i que donava accés al teatre que se situava en el primer pis, d’altra banda la sala del bar i els espais annexos que se situaven a la planta baixa sota el teatre, i el tercer espai era el propi teatre.
Més avall faig una descripció del teatre que voldria que servís com a recordatori d’allò que era la sala de la Federació i que ja ha desaparegut. De la resta de l’edifici, és a dir la façana principal que dóna al carrer Verdaguer i l’escala, sortosament encara la podrem seguir contemplant integrada dins del nou edifici que serà l’orgull del nostre Ajuntament.
Però arribats a aquest punt en què la Federació Obrera s’ha perdut per sempre caldria fer una recapitulació i veure per què ha estat possible un pèrdua del nostre patrimoni arquitectònic tan important com aquesta. Amb anterioritat a les obres i al projecte es van fer uns estudis previs sobre la història de l’edifici que van ser encarregats a la Diputació de Barcelona i realitzats per Raquel Lacuesta i Imma Vilamala. En aquest estudi, publicat al núm. 12 de la Revista de Recerca i Divulgació L’Espai, s’explicaven detalls molt interessants sobre la història i evolució de l’edifici, així com una descripció artística i definien la Federació com “un element d’alt valor patrimonial no solament per la seva implantació en el paisatge urbà sinó també per la magnificència i la distribució dels seus espais”.
Posteriorment, l’Ajuntament, a través de l’AADIPA (Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic), depenent del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, va encarregar un Informe sobre els valors patrimonials de la Federació Obrera, que vaig tenir ocasió de realitzar personalment, i en aquest informe es deia textualment que “caldria partir de la consideració que el teatre, incloent-hi la sala, amb els seus amfiteatres, les llotges de prosceni, la boca de l’escenari, i també la zona del vestíbul, tant a la planta baixa com a la planta pis, haurien de ser mantinguts i recuperats en la seva totalitat mantenint l’aspecte original de l’edifici, que en gran mesura és el mateix que avui podem contemplar”.
El cas és que, emparant-se en una manca d’espais per a ús cívic i cultural i per una manca de voluntat de mantenir l’edifici tal i com va ser dissenyat per l’arquitecte Cèsar Martinell l’any 1921, es va decidir la substitució d’aquest teatre per un edifici on albergar-hi totes aquelles activitats que van sorgir a la consulta popular i, a l’igual que en el cas de la Plaça del Mercat, es van fer mans i mànigues per acontentar les peticions ciutadanes.
Després d’un concurs restringit on l’únic requisit que es demanava era que se’n conservés la façana, es va encarregar a un arquitecte de renom la rehabilitació de l’edifici i ara tindrem un edifici singular que res tindrà a veure amb aquella emblemàtica Federació Obrera.
Malauradament el temps farà entendre que el que s’ha fet amb la Federació s’hauria d’haver evitat. Igual que es va fer amb el Molí, quan una plataforma cívica va vetllar per la seva conservació, hauríem d’haver-nos fet sentir més perquè la Federació no desaparegués, però ara ja hem fet tard per lamentar-nos perquè de l’edifici original ja en resta ben poc.
Un teatre singular
La sala del teatre era una de les poques mostres que quedaven d’una generació de teatres fets amb materials senzills, a partir del treball dels propis obrers. Tenia una estructura tradicional amb un pati de butaques a la platea envoltat per un amfiteatre quasi a nivell de la planta baixa i un altre amfiteatre situat al primer pis. El sostre de la sala era a base de quatre encavallades metàl·liques recolzades a les pilastres que sobresortien de les façanes laterals, i sobre les que hi havia la coberta descrita anteriorment. Des de l’interior de la sala el sostre que es veia era de forma d’arc molt rebaixat i era de canyís i guix, tot realitzant unes decoracions que combinaven cassetons motllurats amb una simulació d’estructura d’arcs transversals lligats amb bigues en sentit longitudinal.
L’amfiteatre del primer pis era un forjat de bigues metàl·liques i revoltons de maó de pla suportat per vuit pilarets de fossa, amb capitells decorats amb quatre volutes d’acant i collarí, i sobre aquest hi havia una graderia sobre envanets que reproduïen la forma ovalada del balcó a excepció del galliner en que la graderia era recta. Els dos amfiteatres presentaven una barana de ferro pintada amb passamà de fusta envernissada que donava tota la volta.
L’accés a l’amfiteatre del primer pis es produïa a través de les dues escales que apareixen als dos costats del vestíbul del primer pis, i també es podia comunicar amb l’amfiteatre de la planta baixa amb dues escales situades al costat de les llotges de prosceni.
El paviment de la sala era encimentat i lliscat mentre que els amfiteatres eren a base de rajola comuna col·locada en espiga. Pel que fa al mobiliari cal dir que es conservaven diversos bancs de cadires de fusta i fullola que podrien pertànyer al mobiliari original de la sala.
Al costat de l’escenari hi havia les llotges de prosceni que se situaven diferenciades de la resta de l’amfiteatre i estaven emmarcades per la paret de tancament tot deixant a la llotja de baix una boca en forma d’arc deprimit convex mentre que la del primer pis era en forma d’arc el·líptic amb motllura perimetral i elements decoratius a base de volutes a la clau i de capitell de tipus jònic a les impostes.
La boca de l’escenari estava formada per un arc rebaixat decorat amb motllures i botons, i a la clau hi apareixia una orla amb les inicials FO (Federació Obrera). L’escenari tenia forma rectangular i les parets laterals i del fons eren de totxo massís sense cap tipus de revestiment. A la coberta hi havia una encavallada de ferro i tenia una alçada major que la resta de la coberta de la sala. Als laterals hi apareixien els ponts i el teler que configuraven la tramoia manual per a efectuar els canvis de decorats. A la paret del fons hi havia tres finestres de dos fulls que donaven al pati posterior de l’edifici. Per una escala de fusta situada en un extrem de l’escenari es podia accedir als camerinos, que se situaven en una sala sota l’entarimat de fusta de l’escenari.
Adaptació de l’article publicat al núm 1 de la revista de l’Agrupació de la Construcció de Molins de Rei
Recull d’imatges de l’interior de l’antiga Federació Obrera proporcionades per l’autor de l’article:
Certament… La plaça del mercat i la nova Federació Obrera són exemples de processos de participació ciutadana mal dirigits. Excusa perfecta per aquells que són contraris als processos participatius i un clar exponent del pobre nivell intel·lectual, poc capteniment i absència de sentit comú dels polítics de la vila.
Me n'oblidava de les plaques solars… quina vergonya de polítics!!!!!!
Hola, jo vaig participar en el procès de participació i tot i que tot es millorable no estic d'acord en que s'hagi destruït la Federació.
Segons ens van comunicar en aquell procès de participació el teatre tal i com estava era inservible (no complia les normatives de sales d'espectacles i per tant, no s'hi podia fer res allà).
Crec que la reforma interior és molt bona, segurament perquè m'implica un benefici personal (soc membre dels Matossers), però també perquè les estructures s'han de millorar, s'han d'actualitzar i no quedant-se en un edifici que es podria convertir en un altre Molí (desallotjat i esperant que caigui per si sol).
Els processos de participació ciutadana per a la remodelació d'espais públics són una manera de legitimar allò que l'Ajuntament vol realitzar amb el seu patrimoni. Les premisses amb què es parteix i s'informa als ciutadans són clarament subjectives i dirigides. Això sí, l'Ajuntament sempre té el recurs de dir que allò que s'ha fet en el patrimoni municipal ha estat demanat per la ciutadania.
Jo també vaig formar part de la comissió de seguiment del procés participatiu de la Plaça del Mercat i certament no em va agradar gens la manera de conduir el tema, i a la prova està amb el resultat de la Plaça que a molt poca gent agrada (potser sí als que en aquell moment manaven, no ho sé), però va ser un nyap amb tota regla, tant el procés participatiu com en el resultat. I en aquell cas s'hi va fer una inversió milionària per conservar les quatre parets de tancament de l'edifici, amb una despesa elevadíssima, i que ha permès conservar l'essència del mercat antic amb un mercat totalment nou al seu interior. Aquesta reforma, encara que sigui un model estandaritzat a diversos mercats rehabilitats, crec que ha estat un exemple de compatibilització d'un espai emblemàtic existent amb les necessitats actuals.
Em sembla molt bé que es pugui pensar que la reforma interior sigui molt bona perquè el destí pel que ara s'utilitza beneficia a un sector de la població, en aquest cas els Matossers, però cal tenir en compte que no ha estat una reforma interior ja que s'ha destruït l'essència per la qual fou bastit aquest singular edifici.
L'Ajuntament de Molins de Rei ja sabia abans de realitzar el procés de participació ciutadana que no es volia mantenir l'interior de l'edifici, i per això es va insistir en que l'edifici tal i com estava era inservible, i per això es va demanar un infome de patologies per tenir arguments, que no eren de cap manera suficients, per poder enderrocar l'interior de l'edifici, i també va encarregar el projecte a un prestigiós arquitecte forani que s'ha caracteritzat en tota la seva obra per fer unes rehabilitacions més destructives que no pas conservadores del patrimoni.
Només està servint per a actes d'autobombo del nostre alcalde massatgista. Com els dels premis a l'excel.lència on l'únic que no sabia que era l'esforç i el treball era ell, patètic. Lliurant quatre paperets com a diplomes i pins, a qui es pensa que enganya?
Realment llastimós el tema de la Federació Obrera…
Però ja s'ho han carregat i no té remei.