Francesc Permanyer Sabaté va rebre el passat 12 desembre del 2012 un guardó en reconeixement a la seva contribució al foment de l’esport de Molins de Rei. Va ser en el marc de la primera edició dels Premis de l’Esport, organitzats per l’Ajuntament i atorgats per un jurat independent format per periodistes i esportistes locals. Josep Permanyer està casat amb Maria Teresa Quintana Ferrer, amb qui té una filla i dos néts. El quinze d’agost farà 85 anys.
Per Àngel Beumala
Si em pregunten què em ve al cap quan em parlen d’en Josep Permanyer, diré que la petanca i el record d’infantesa d’una botiga de roba que hi havia a la plaça de la Creu a l’aparador de la qual hi tenien boines!
(Riu) L’esport de la petanca el vaig començar a practicar quan m’acostava als 50 anys, que és una edat en què convé fer exercici físic, però sense fer un esforç gaire continuat. El vam importar de França, juntament amb el senyor Tort. Jo estiuejava a Roses i amics francesos m’hi van ensenyar a jugar. El senyor Tort també el coneixia de veure-hi jugar francesos al lloc on estiuejava, Caldes de Boí, al Pirineu. Ell va ser qui va cedir el terreny per construir les pistes del nou Club Petanca Molins de Rei. El terreny era un abocador i el vam arreglar amb un parell de camionades de ciment que ens va regalar la cimentera Sanson. Pel que fa a la botiga de roba de la plaça de la Creu, això és una altra història.
Me l’expliqueu?
[pullquote]Es coneixen pocs molinencs tant poliesportius com Francesc Permanyer[/pullquote]
Amb la guerra vaig quedar orfe de pare i amb la mare vam haver d’anar a viure a casa dels avis materns. Als 10 anys ja vaig haver de treballar: primer, amb el Pepitu carmeleru, que tenia una pastisseria al carrer Major, i, després, amb l’àvia, que va començar a vendre roba de forma ambulant pels pobles. Me’n recordo com si fos ara. Sortíem a les 6 del matí a peu fins als Quatre Camins, allà agafàvem un autobús que ens portava a la Beguda i llavors tornàvem a caminar per vendre a la Beguda Alta, a la Beguda Baixa i a Masquefa. Aquí agafàvem el tren a la tarda i al vespre arribàvem a casa. Aquest era el recorregut dels dilluns. Els dimarts anàvem a Castellbisbal, per descomptat, carregats i a peu des de l’estació fins al poble, que hi ha una bona pujada. Els dimecres tocava anar a Torrelles de Llobregat; els dijous, a Corbera; els divendres veníem al mercat de Molins de Rei i els dissabtes anàvem a vendre a Martorell. Al cap de poc ja vaig poder comprar-me una bicicleta i l’àvia, que ja era molt gran, va deixar de venir. Paral·lelament, l’any 1949, la meva mare va poder obrir la botiga de la plaça de la Creu, però jo encara vaig anar venent pels pobles fent el mateix itinerari. Després de la bicicleta va venir una moto Guzzi i, després, un cotxe propi. La roba que veníem l’anava a comprar jo a Barcelona, a les tardes, tres cops per setmana, al carrer Alt de Sant Pere. Tot això ho vaig fer uns 30 anys, i els dissabtes i els diumenges jugava a tots els deports que podia. Eren el meu escape!
Quins eren aquests esports?
Tenia quinze anys quan vaig crear el primer club i equip de bàsquet de Molins de Rei. Es deia Baloncesto Molins de Rey. Jugàvem a la pista dels “col·legis” –actual Escola Alfons XIII–, fins que la Direcció va decidir que les instal·lacions només podien ser per a les activitats de l’escola i ens va fer fora. L’Ajuntament de l’època no ens va ajudar. Llavors vam crear un equip de balonmano; després, un d’hoquei sobre patins, vam començar el tennis taula… i tot compaginat amb el futbol i el ciclisme. En aquella època podia passar perfectament que el dissabte juguessis un partit d’un esport i el diumenge d’un altre. No hi havia una dedicació exclusiva a un únic esport federatiu, com es fa ara.
En una notícia que he trobat de l’any 1968, publicada a la revista local Llobregat, es parla de “matinales memorables del Baloncesto Molins de Rey de los Permanyer, Medina, Homet, Bolaño, Figueras, etc, y sus luchas fraticidas con el Samaranch de los Artés, Colomer, Solé, Obradors, Ginesta, etc”…
Quan el Baloncesto Molins de Rey vam haver de plegar, el bàsquet molinenc va quedar representat pel Club Samaranch, fundat anys més tard, que es va dissoldre precisament l’any 1968. Tots dos clubs jugàvem a la lliga provincial, participàvem en els principals tornejos de l’època… Però era molt diferent d’ara. Només et diré que en molts desplaçaments no hi havia pista i jugàvem en camps de terra, on el primer que havíem de fer era dibuixar el camp amb guix!
Estem parlant d’esports d’equip, on hi havia moltes més persones. Com és que se us coneix com l’iniciador? I els altres?
Per què he quedat jo com l’impulsor? Et diré la veritat: els altres volien jugar, però no volien feina. Calia inscriure els equips a les respectives federacions esportives, fer les actes dels partits, portar-les cada setmana a Barcelona, assistir a reunions on es confeccionaven els calendaris de les lligues… I els altres, sí, volien jugar, però deien “tot això, ja ho faràs tu” i es posaven en plan comodu. Aquests esports els coneixíem de la ràdio i els diaris, ens engrescàvem a practicar-los, però jo era el que, per exemple, havia d’anar a Barcelona a comprar els pals i els patins en el cas de l’hoquei. No és que jo fos més espavilat; l’explicació està en el fet que, en aquella època, no s’anava a Barcelona gaire sovint i a molts se’ls feia una muntanya. En canvi, jo, per la feina que t’he explicat abans, tota la vida m’he mogut per Barcelona com si fos Molins de Rei! Fins i tot, encara ara, vaig expressament a Barcelona per comprar el peix acabat de pescar!
També he trobat, aquest cop a l’hemeroteca de La Vanguardia, que l’any 1973 vau ser escollit “concejal por el tercio familiar” a l’Ajuntament de Molins de Rei.
Sí, juntament amb el Francesc Artés Mas. En temps del Franco, els regidors dels ajuntaments venien de tres llocs diferents: uns eren designats pel governador civil, uns altres eren designats per la Falange i un terç eren escollits pel poble en unes eleccions on només podien votar homes i caps de família. L’alcalde Puiggarí em va animar a presentar-me. Jo era molt conegut i em deia: “Si no ho fem els fills del poble de ser dintre l’Ajuntament, qui ho farà?”. Els anys que vaig ser regidor vaig fer tot el que vaig poder per l’esport de Molins de Rei.
A part del guardó de l’altre dia, ja l’any 1993 vau ser Premi Esport a la Nit dels Premis de Ràdio Molins de Rei. Heu rebut més distincions que no coneguem?
La Federació Catalana de Petanca em va lliurar un diploma l’any 2001 per ser el president d’un club de petanca que porta més anys en actiu, i l’any 2003, el secretari general de l’Esport de la Generalitat, Josep Maldonado i Gil, em va lliurar un trofeu que literalment diu: “A Francesc Permanyer Sabaté, per la seva dedicació continuada a l’activitat física i la seva aportació a l’esport català”. Però això són coses que m’he trobat, mai les he buscades.
Sé que teniu una altra afició a la qual fa anys que us dediqueu en cos i ànima.
Certament, sóc col·leccionista de monedes. La numismàtica és la meva altra gran passió. Per l’edat que tinc, l’esport ja em queda molt lluny i el col·leccionisme és ara la meva feina! Jo tenia costum de reunir monedes, però l’afició de veritat va començar quan un capellà cosí del pare de la Maria Teresa, mossèn Eduardo Puig Quintana, que vivia a Cuba, em va regalar una bosseta de monedes de tots els països on havia estat. En aquells anys hi havia molta gent que feia aquest tipus de col·leccions, hi vaig entrar en contacte, vaig anar estudiant la raresa de cada moneda… L’impuls final va venir quan em vaig decidir a adquirir un lot de monedes del regnat d’Isabel II (1833-1868), precisament la reina que va concedir la Fira de la Candelera a Molins de Rei. Així va ser com em vaig especialitzar en les monedes d’aquesta època, perquè del regnat de l’Alfons XIII ja hi havia molta gent que s’hi dedicava. Dins dels cercles de la numismàtica se sap que jo conec molt bé totes les monedes d’aquest període i he ajudat molta gent a determinar-ne el valor. Jo en tinc la col·lecció pràcticament completa i de les que tinc, moltes peces són l’únic exemplar que se’n coneix. Per completar la col·lecció només em manquen dues monedes i hi vaig molt al darrere. Però costa molt: o han estat foses o s’han perdut. En una subhasta, una de les que em faltava va sortir a 10.000 euros; jo vaig pujar fins a 14.000, però qui se la va endur va acabar pagant 36.000 euros! Hi ha una autèntica bogeria per les col·leccions de monedes.
Déu n’hi do!
D’aquí poc publicaran un catàleg amb les 888 monedes diferents que tinc del regnat d’Isabel II. Em consta que és un catàleg molt esperat per especialistes i museus del ram. No és la primera vegada que em publiquen un treball: l’any 1971 vaig escriure per a la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics un mètode per descobrir els falsos duros sevillans de plata.
És veritat! Es titula Identificación de los duros sevillanos coincidentes. Si poses al Google les paraules “Permanyer” i “numismàtica”, la referència surt a la primera pàgina de resultats!
Més comentat 1