Personalitats destacades de la nostra comunitat científica (com el Doctor Narcís Prat, Catedràtic d’Ecologia de la Universitat de Barcelona, que ha dirigit treballs d’investigació sobre els cursos fluvials de Collserola) manifestaven la seva sorpresa pel fet que es volguessin construir noves cases al Parc de Collserola a tocar de zones tant sensibles com la riera de Vallvidrera.
Estem davant d’un conflicte clar entre la legalitat i el respecte a la natura. Abans de res, uns antecedents: l’any 2015 es va aprovar el Pla d’Urbanització dels sectors La Rierada i Vallpineda.
A principis del 2017 s’ha aprovat el de Reparcel·lació. Aquest és rebutjat per un percentatge molt elevat de propietaris, mitjançant la presentació d’al·legacions al mateix a l’Ajuntament. Els veïns demanen la seva retirada per moltes causes. Les principals, un injust repartiment de càrregues i beneficis i una total manca de viabilitat econòmica del projecte.
Plans urbanístics, drets d’especulació, propietat de terrenys, garanties legals, bombolla immobiliària… Tot va en contra de la conservació del Parc i un concepte sostenible d’urbanisme.
Tenim un Parc de Collserola amb uns límits exteriors definits, però amb uns “formatges” al seu interior que no es consideren Parc Natural, sinó zones urbanes malgrat que Collserola fou declarat Parc Natural l’any 2010 i forma part de la Xarxa europea d’espais naturals protegits “Natura 2000” des del 2006.
Estudis ambientals a dojo demostren, indiquen, denuncien a bastament que, tot i mantenint els límits actuals, el Parc de Collserola està amenaçat i assetjat per l’urbanisme interior i a la zona de contacte amb la ciutat.
És evident que el Parc necessita més protecció. Hauríem -els governs, les institucions i administracions, però també la societat- de tenir-ne més cura, de garantir que creixi en lloc de reduir-se, i de donar-li aire i espai, en lloc d’asfixiar-lo.
No oblidem que Collserola és el principal pulmó de Barcelona i la seva àrea metropolitana a l’hora de preservar la qualitat de l’aire i això el fa imprescindible per afavorir un entorn saludable per tots els habitants.
Però també és una reserva important del bosc mediterrani i l’hàbitat natural de moltes espècies a les seves rieres i espais agroforestals. La Rierada, concretament, té un patrimoni únic a la serra de Collserola: el Bosc de Ribera, especialment sensible a l’antropització, amb un ambient degradat on hi ha espècies protegides com el ratpenat de cova, el barb de cua roja, i un CITES (Convención sobre el Comercio Internacional de Especies Amenazadas de Fauna y Flora Silvestres): el Rossinyol del Japó. A nivell ornitològic, es fan estudis a tocar de la Font de l’Espinagar que depenen de l’Institut Català d’Ornitologia, que perillarien amb l’execució del Pla. Sense la preservació del Parc, no podrien sobreviure.
Per altra banda, l’experiència viscuda amb la bombolla immobiliària que ens va portar a la crisi d’habitatge, més la certesa del canvi climàtic i de la necessitat de modificar la nostra organització urbana i de mobilitat, ens obliguen també a canvis en el concepte social de l’urbanisme.
Aquest ha canviat: ara som ben conscients, com a societat, que el futur de l’urbanisme passa pel reconeixement de les males pràctiques realitzades fins ara, que han afavorit bombolles immobiliàries, enriquiments desproporcionats d’alguns i endeutaments desproporcionats d’altres. Mentrestant, el territori, el paisatge, els hàbitats i els corredors naturals patien aquests desequilibris. Ara sabem que “el model d’urbanització realitzat fins ara porta associades greus conseqüències que afecten directament la qualitat de vida dels ciutadans, en dificulten l’accés a l’habitatge, n’augmenta la mobilitat o els costos dels serveis i provoquen, al mateix temps, greus desequilibris per al sistema econòmic i importants impactes ambientals” (Manifest per una nova cultura del territori, 2006, Societat Catalana d’Ordenació del Territori).
Però, ai! Les lleis… En extrema contradicció amb tot això, tenim plans generals d’ordenació urbana, en aquest cas el Pla General Metropolità “tardofranquista” de l’any 1976, que declara zones urbanes i urbanitzables espais situats al bell mig del Parc!
Per tant… Ens podem permetre com a societat la prevalença d’una normativa antiquada, que no s’ajustaria al que ara considerem adequat? Ens podem permetre passar per damunt de necessitats de les que ara en som ben conscients?
Les coses han canviat molt, des del 76. Recordem que ens vam passar encara més d’una dècada llarga seguint contaminant rius, aire, sòls… per a després haver d’estar dues dècades “intentant” recuperar-los i que no es repeteixi aquest desori.
En aquest sentit, és obvi que no podem continuar vivint d’esquenes al Parc, que hem de prendre decisions, que hem de qüestionar les lleis que ens imposen models que no volem.
Obrim el debat sobre què en volem del Parc i que volem al Parc! Valorem quines són les urbanitzacions que tenen un impacte en el seu espai, i decidim quins mecanismes hem d’aplicar per integrar-les de forma natural.
I sobretot, tinguem clar que el que menys necessita el Parc, és evident, és l’impacte produït per noves urbanitzacions.
Per damunt de drets –i interessos!- particulars, tenim dret a no voler-les. El Parc és de totes les persones que vivim sota el seu aixopluc i gaudim de la seva bellesa i riquesa natural. El Parc és i ha de ser perquè ens dóna vida!
Els que ja hi viuen han de ser més conscients que són uns privilegiats, doncs gaudeixen d’un lloc que és un Parc protegit, un hàbitat natural que necessita ser cuidat (tenint ells mateixos present que la millor protecció seria l’absència d’influència antropogènica). Vol dir ser conscients que cal aplicar algunes restriccions respecte al nivell de serveis que els que viuen a les ciutats o pobles. Aspectes com els subministraments d’aigua i elèctric, el clavegueram, la gestió dels residus, els espais lliures de parcel·les, el tractament paisatgístic dels jardins, i molts altres aspectes han de ser al màxim respectuoses i congruents amb la protecció del Parc. Han de garantir, també, la permeabilitat ecològica a l’interior del Parc.
Entenem que la conservació de l’espai natural no ha de restar subordinada a l’urbanisme. La protecció dels recursos naturals ha de prevaldre sobre els instruments d’ordenació territorial i urbanística. Dit en altres termes, la vigent Llei d’espais Naturals i el futur Pla especial de protecció de Collserola ara mateix en procés de redacció i aprovació han d’estar per damunt dels criteris de la normativa obsoleta del PGM de 1976, encara vigent!.
Així, doncs… Com interpretem els processos de urbanització previstos i aprovats a La Rierada?
Els arguments previs ens porten a fer-ho de manera radical. Tornant a la nostra entradeta, “és sorprenent que es vulguin construir noves cases al Parc de Collserola.” Efectivament, no és factible apagar el foc amb més benzina.
Per molt que ho digui el PGM 76, cal aturar el Pla d’Urbanització que comporta fer més d’un centenar de noves cases al bell mig de Collserola!
Cal entomar tots, com a societat, les despeses que això comportaria en quant a no deixar prevaldre interessos particulars, sempre comptant que és precisament a nivell social que no ens podem permetre acceptar-los, si és a costa de malmetre els nostres espais naturals.
Per això cal entendre la urbanització de La Rierada seguint una única exigència: no deixar fer més cases, no ens ho podem permetre.
Tot i així, al temps, cal exigir tant als actuals propietaris, com a l’Ajuntament de Molins de Rei, que garanteixi que no es perllongarà una situació que dóna arguments a qui demana i defensa la urbanització amb l’excusa de garantir la fi dels abocaments incontrolats de residus urbans, actualment gens compatibles amb el respecte que demana la salubritat i, doncs, la supervivència, de la Riera de Vallvidrera, pal de paller de La Rierada i del Parc de Collserola.
Josep Lluís Moner és membre de la Plataforma Cívica per a la defensa de Collserola
Laia Izquierdo és membre de Molins en Transició
