Arnau Armengol és actor professional format a l’Institut del Teatre, amb una intensa trajectòria vinculada a tota mena de registres escènics.
Creus que hi ha alguna relació entre la teva dedicació professional al teatre i els teus inicis artístics a Molins de Rei?
Em sembla que és un vincle molt vivencial, que comença a la meva infantesa, a l’Escola Estel, són records molt intensos i difícils d’oblidar. Més tard, als catorze anys, ja a l’Institut Lluís de Requesens també participava als tallers de teatre, i a vegades algunes professores m’animaven a dedicar-me al teatre. Al Cau recordo una ruta de pioners que fèiem de joglars pels carrers i anàvem passant el barret a la gent, era divertidíssim! Més endavant vaig viure l’experiència del teatre amateur d’aquella època, i per descomptat, Els Pastorets, La Passió… en fi, un bon caldo de cultiu. A banda del teatre, paral·lelament teníem un grup de rock on cantava i feia algunes cançons, els Recanvis. Recordo que a vegades era una mica reticent a fer concerts, suposo que em feia molta vergonya, i allà la veritat és que m’exposava molt, però cantar sempre m’ha ajudat a transportar-me, a anar-me’n a un altre lloc. Tot això, en part, eren remeis contra la meva timidesa natural. També vaig viure, amb el meu pare, l’experiència quotidiana de Ràdio Molins de Rei, on vaig fer una mica de tot, i on vaig aprendre la complexitat de realitzar qualsevol mena de programa radiofònic, també radioteatre. El conjunt de totes aquestes aportacions, en diferents llenguatges artístics, crec que és molt important. Això no obstant, en algun moment vaig veure o vaig sentir que aquest de la ràdio no era del tot el meu camí, encara que en conservo un record molt feliç.
Com explicaries la ferma decisió de dedicar-te professionalment al teatre?
Vaig treballar cinc anys de retocador i escanejador d’imatges a l’editorial Efadós. Era una feina convencional i estable, però que m’ocupava moltes hores. Jo en el fons no estava content, no perquè no em tractessin bé, sinó perquè no era el que m’agradava. Va arribar un moment, pels volts de Nadal, que vaig patir un accident de cotxe a l’autopista que ve del Vendrell, no em va passar res de miracle… Però allò em va fer pensar i reaccionar, va ser com l’hòstia que necessitava per fer un pas endavant. Em vaig presentar a l’Institut del Teatre, vaig fer les proves, i em van agafar. Aquesta decisió crec que ja em val per sempre, passi el que passi.
Has combinat interpretacions en diferents formats escènics. Fins a quin punt és comparable actuar en una obra al TNC o en una peça de microteatre?
La veritat és que no és molt diferent, en el fons real de la qüestió. En qualsevol format teatral sempre hi ha unes persones que actuen i unes persones que observen, o que d’alguna manera interactuen amb els intèrprets. Però la substància, o l’esperit, sempre és el mateix. No és possible cap forma d’espectacle sense el component de la il·lusió, de l’esforç, de la implicació emocional. Cal transmetre algun tipus de màgia, en qualsevol escenari, més gran o més petit. I també, naturalment, amb rigor i compromís, siguis on siguis, per a un mateix i també per als espectadors.
Al llarg de la teva trajectòria, quines obres destaques més, i perquè?
Totes tenen algun significat personal però posats a triar destaco aquestes:
‘El General Bum-Bum’, de la companyia Teatre Tot Terreny. El teatre al carrer, pel que té de viu, d’imprevist, d’exigent, d’exposició permanent, és una de les experiències més intenses que he tingut mai. El fet d’haver de posar morro i energia, més enllà de les hores d’assaig, dóna unes taules i un estat d’alerta tan alt que no s’oblida mai i serveix per tota la vida. És com anar a la guerra, no es pot assajar, i és d’una adrenalina tremenda. El Quimet Pla és un mestre de l’ofici d’actor, em va obrir les portes de la seva companyia i sempre li estaré agraït.
‘Advertència per a embarcacions petites’, de Tennessee WIlliams, direcció de Joan Castells. Em va impressionar la planificació del Joan per treballar i també la quantitat d’eines i recursos que té com a director per oferir als seus actors. És una persona que cuida els detalls i els moviments dins l’escena amb la màxima cura. Amb ell ets conscient del procés de construcció de l’espectacle, pedra per pedra, i això dóna molta seguretat. Al mateix temps, i encara més important per mi, et donava llibertat i confiança absoluta per arriscar i viatjar lluny en la creació del teu personatge. Al final sabies com actor que a cada funció, el teu personatge havia de fer un recorregut vital molt concret, tant concret com anar de Molins de Rei a Barcelona en tren.
‘Tot és just i el món hi és construït a sobre’, de Pep Tosar, a partir de El Mestre i Margarida. El Pep em va fer entendre el text i el teatre literalment com una partitura musical. Els tempos, els ritmes, el to… Tot estava executat des d’aquesta consciència, era bonic veure com transitaves per una obra igual que si escoltessis una peça de música clàssica amb els seus crescendos, pianos, i els seus moments lírics. El que més m’agradava era que els actors formàvem al mateix temps una petita banda de músics, i en un moment determinat de l’espectacle jo tocava la guitarra i cantava ‘She’s leaving home’ dels Beatles.
‘Gegants’, de Pasquale Bàvaro. Vaig conèixer al Pasquale a la meva època a l’Institut del Teatre, i conèixe’l va ser com trobar una mitja taronja, ell ja tenia una companyia formada i vaig entrar-hi al cap de poc. Amb ell tinc una afinitat especial i el privilegi que escriu personatges per a mi. Després d’un parell d’espectacles de sala petita vam voler fer un salt dins la companyia, a nivell artístic i de producció. Però l’espectacle, tot i que el text em tenia enamorat, mai va acabar d’emprendre el vol. És una experiència una mica traumàtica per a mi, però que m’ha ajudat a fer-me moltes preguntes sobre el fet teatral, i en aquest sentit m’ha fet estar més viu que mai.
‘Esquerdes Parracs Enderrocs’ de Carles Santos i Jordi Oriol, a partir de l’obra de Joan Brossa. Significa un moment culminant per a mi. Treballar al costat d’un artista com en Carles Santos i amb un altre creador de la meva generació com el Jordi Oriol ha estat una experiència que m’ha omplert completament. Amb el Santos hem partit sempre del silenci, ens hem immers en un estat d’observació i escolta finíssim com el que té ell; és un mestre que et porta al misteri i te’n fa ser partícip. El Jordi Oriol és com treballar amb un matemàtic que sempre està resolent equacions complicadíssimes, veus com li surt fum del cap, però sempre està obert al que tu puguis aportar per resoldre l’enigma, i té idees genials.
Com veus el panorama general de l’activitat teatral a Catalunya?
Molt sovint descobreixo propostes de companyies noves, molt interessants, però que no surten mai a la primera fila de la informació cultural. Hi ha molta vida artística subterrània, creadors, poetes, intèrprets, músics, autors o productors. A Catalunya venim d’una extensa tradició de teatre amateur, a la majoria de poblacions del nostre país. Hi ha molts festivals importants que són una bona projecció de moltes de les propostes de les noves generacions, molt ben formades. El panorama general és d’una intensa activitat escènica, en tots els formats, i per a tots els públics.
Què en penses de la convivència entre teatre públic, o institucional, i teatre privat?
En primer lloc cal dir que aquesta distinció no és del tot clara, ja que hi ha molts teatres en règim concertat. Això vol dir que hi sales de titularitat privada que reben subvencions, i també sales públiques que reben aportacions privades. A Catalunya disposem de bons equipaments institucionals, com ara el TNC o el Teatre Lliure o el Grec. La programació d’aquests teatres es mou, necessàriament, entre el criteri comercial i el criteri més artístic, o més avantguardista. Sense un màxim de públic aquesta premissa és molt difícil que pugui funcionar. Això afecta, finalment, a la tria de les companyies, i a la tria dels actors i les actrius.
Has considerat mai l’opció de la direcció escènica?
Sí, sempre és una opció oberta. He viscut l’experiència de la direcció d’’Els Pastorets’, a Molins de Rei, i és una molt bona experiencia, molt rica i intensa, amb tantes persones al voltant, i em sento molt agraït. En aquests moments, però, també em plantejo la creació escènica, és a dir, poder explicar alguna història com a autor, i no tant com a intèrpret. És prou evident que aquest desig es mou en una altra dinàmica, però tinc moltes ganes de projectar una poètica pròpia. És un neguit i també és una inquietud, la de voler expressar el meu món, en públic.
En el caire més íntim, i en relació a la teva experiència, què valores més del treball d’un actor o d’una actriu, en qualsevol mitjà?
Actuar dalt d’un escenari combina una part d’intimitat i una part de complicitat. La complicitat es capta immediatament, i a vegades hi és i a vegades no hi és. Allò que valoro més és l’autenticitat, en qualsevol format d’espectacle o en qualsevol experiència escènica, o humana. Cal una forta convicció, ja que el teatre, bàsicament, és un art comunitari, i en certa forma també és un acte de fe. És clar que també és un ofici, però la lliure decisió de practicar aquest ofici afecta a tota la teva vida personal. El teatre ho implica tot, i has d’estar preparat per a tot, i també per a ser un actor pobre, com és força habitual. El més important és saber el perquè ho fas, i estimar la manera de viure-ho.
