Aquest virus l’atura la pública

Ara és la sanitat i els seus treballadors els que són a la trinxera lluitant per tots nosaltres contra la imprevisible pandèmia provocada per la Covid-19. Els estarem agraïts tota la vida, però no serà suficient. En una segona fase, quan remeti la crisi sanitària, haurem de superar la crisi educativa i necessitarem que l’escola, la pública, ens doni aquest cop de mà per fer-ho, i haurà de ser amb un Pla de Xoc Educatiu i Social. I tot amb un tercer objectiu que ho engloba tot: superar la crisi econòmica que ens ve a sobre.

La sanitat pública està estirant els seus recursos tant com pot, tot i el patiment dels darrers anys. L’escola, també ha començat la lluita, adaptant-se a la realitat que li toca, amb mesures extraordinàries però moltes vegades improvisades per protegir la infància, l’adolescència i la joventut. Quan finalitzi l’estat d’alarma i anem establint la normalitat que ens cal, el sistema educatiu serà clau per tornar a la quotidianitat. Els nostres menors hauran de recuperar allò que els decrets del Govern Estatal i una visió “adulta” de la crisi els han negat, el dret a ser infants, a poder sortir de casa per un confinament forçós i fins i tot a una criminalització per ser possibles transmissors immunes del virus.

És evident que els nens i nenes ho estan passant malament, i és que el decret fa referència als drets dels animals domèstics i dels seus cuidadors abans que als drets dels infants i dels seus pares. El fet de no poder sortir, de patir situacions familiars complicades, alguns en pisos molt petits, fins i tot en situacions d’infrahabitatge, fa que els 7 milions d’infants d’Espanya siguin un dels col·lectius menys protegits d’aquesta crisi. Els pares i mares tampoc estan molt millor, tot i que potser ho dissimulen. Prou feina tenen en superar el seu estrés, estar pels petits reclosos, estar pendents d’algun familiar malalt als hospitals o residències, i a més, procuren de no traslladar la seva angoixa a la resta de membres de la família. Prou tenen amb teletreballar -qui ha tingut la sort de mantenir la feina- i telecuidar, mitjançant pantalles és clar. Prou feina tenen amb tot això com per, a més, haver de preocupar-se de si els fills assoleixen els nivells que s’han de treballar a l’escola.

Els pares i mares no són professionals de l’ensenyament però han hagut d’assumir aquest paper per decret. Els mestres i els equips docents de les escoles estan intentant fer les coses el millor que poden, donant ànims i intentant cuidar els nens en la distància i alhora ser una mica productius, però no sempre poden arribar a adaptar-se a les situacions familiars de cada alumne, perquè les desconeixen o senzillament perquè no estem preparats per una relació virtual amb els centres. Els mestres no han rebut una formació específica per aquesta funcionalitat no presencial i ara s’han d’adaptar a correcuita i sense un protocol establert. A més, com el personal sanitari, cal recordar que els professors també són persones, viuen a una casa i tenen les seves pròpies realitats i particularitats familiars.

Des del dia del confinament dels nens i nenes decretat per la Generalitat el passat 13 de març és evident que l’activitat de les escoles públiques ha cessat gairebé per complet mentre que les concertades intenten encara justificar les seves quotes per no veure’s afectades econòmicament. Les escoles, com els hospitals, no reben directrius del departament d’educació així que tiren pel dret i intenten atendre l’alumnat el millor que poden, sense ordre però amb voluntat, amb classes virtuals o enviant feines que després hauran de ser retornades, amb l’estrés que això ocasiona a famílies i professors. Cal? O hauríem de prendre aquest temps per reflexionar, ajudar i reorganitzar el que s’hagi de refer.

Ja s’ha acabat el segon trimestre. Què farem a partir de la pròxima setmana?

Després de l’allargament de l’estat d’alarma decretat pel Govern, l’inici de la tercera avaluació començarà segur en situació de confinament. De moment alguns instituts i escoles, unilateralment han enviat a les famílies qüestionaris sobre si es disposa o no de connexió a Internet i si l’alumne disposa d’ordinador o tauleta, per seguir les activitats a distància i per així poder ser avaluat. La intenció és recollir aquesta informació per valorar en quin punt es troben les famílies per actuar amb elles d’una manera o una altra.

D’altra banda, també unilateralment, el Departament d’Educació ha establert que, a partir del pròxim 13 d’abril, després de les vacances de Setmana Santa, la docència s’haurà de fer de forma virtual i el professorat haurà d’avaluar els alumnes a partir d’activitats telemàtiques no presencials. Els equips docents hauran d’enviar encara més feines de les que estan enviant a les cases i a més avaluar-les amb els condicionants que això suposa i amb les desigualtats marcades entre municipis, centres, barris i famílies.

El mateix Departament d’Educació reconeix que no pot garantir que tot l’alumnat disposi de les condicions materials adequades per fer aquestes activitats a distància, així que si no es pot garantir que tot l’alumnat accedeixi als continguts, aquest sistema incrementarà les desigualtats existents i en generarà de noves. La inacció de la Generalitat fa que les mateixes escoles i instituts proposin formules per intentar millorar la situació de les famílies, ajudar les més vulnerables i mantenir el funcionament de tot el col·lectiu educatiu. Els universitaris s’ho hauran de fer ells mateixos.

De veritat cal seguir pensant en això veien tot el que està passant?

Pel que fa al retorn a les aules de forma presencial, tot i que a hores d’ara no es pot concretar una data, es treballa amb la hipòtesi que els i les alumnes podran tornar a les aules a finals de curs i no es contempla, en cap cas, que el curs pugui allargar-se més enllà del 19 de juny. De fet algunes universitats ja han avançat que s’han acabat les classes presencials per aquest curs i també sabem que les pròximes Proves d’Accés a la Universitat (PAU) s’han reprogramat per al mes de juliol i qui vulgui i pugui les haurà de preparar des de casa.

Si un dels pilars del sector públic, el sanitari, escapçat fa anys per l’Estat i la Generalitat amb retallades infames dels diversos governs neoliberals fa tot el que pot, i encara més, durant aquestes setmanes per salvar vides, sense horaris ni vacances, potser el segon pilar essencial, l’educatiu, ha de fer un esforç extra quan toqui i es pugui. Per pal·liar aquestes tres crisis provocades pel coronavirus caldrà dissenyar i implementar un Pla de Xoc amb mesures associades a la crisi econòmica, a la crisi sanitària i a la crisi educativa i social, amb accions clares on totes les administracions públiques, i de nou tota la ciutadania, hauran de treballar de manera coordinada.

Potser aquells que han de dirigir la nau de l’educació pública han de pensar en això, en mantenir l’equilibri entre la rutina i el benestar emocional perquè això, ara per ara, ho estan fent els pares. Per què no deixem d’estressar les famílies, els mestres i els estudiants? Potser ara no necessitem vacances, i potser a l’estiu no en necessitarem tantes.

Potser hem de començar a acceptar, com ja han fet molts, que aquest curs està perdut i que no cal ni posar deures, ni avançar, ni avaluar, sinó ajudar a la reconstrucció i repensar què estem fent i cap a on anem. Potser aquesta és la solució quan puguem posar-la en marxa però no esperem al setembre, no ho deixem per demà i sobretot no deixem de comptar amb qui haurà de viure amb la solució que ara s’adopti: la infància, l’adolescència i la joventut.

Carlos García Vera és membre de Molins en Comú.