Biòlegs, urbanistes i entitats ecologistes han alertat en un acte a la Federació Obrera que la qualitat ambiental del curs fluvial empitjora des del 2017, que la biodiversitat es troba en regressió i que el planejament urbanístic vigent a la Rierada vulnera criteris de protecció del medi natural.
La Federació Obrera va acollir un acte dedicat a la protecció de la Riera de Vallvidrera, organitzat per la Plataforma Cívica per la Defensa de Collserola, el Centre d’Ecologia i Projectes Alternatius (CEPA) i Ecologistes de Catalunya. L’objectiu era posar sobre la taula el deteriorament ambiental del curs fluvial i la necessitat urgent d’actuar de manera integral. Al llarg de la sessió, diferents experts van oferir un total de quatre intervencions centrades en diversos aspectes ecològics i legals que configuren la situació actual d’aquesta riera, un espai clau dins la serralada de Collserola.
La primera ponència, conduïda per tres biòlegs de la Universitat de Barcelona (UB) va tractar sobre els valors ambientals de la riera. La biòloga de la UB Marisol Felip va obrir l’acte destacant el paper de Collserola com a zona de transició amb una biodiversitat especialment rica. Va recordar que “tot el que passa a la conca afecta directament la riera” i que els estudis mostren una pèrdua continuada de qualitat de l’aigua des del 2017. Malgrat que en alguns trams s’han fet actuacions de restauració, Felip va insistir que “no té sentit protegir zones petites: l’ecosistema és global i calen actuacions globals”, remarcant que només així la riera tindrà capacitat real per recuperar-se.
Des d’una perspectiva centrada en la fauna, el biòleg Cesc Múrria va explicar com les alteracions del cabal interrompen el cicle vital d’espècies sensibles com les libèl·lules. Segons ell, “si el cicle de dos anys no es pot completar, és un senyal clar que la qualitat ambiental empitjora”. Aquest fenomen, va dir, també afecta el bosc de ribera, que depèn d’una estabilitat hídrica que la riera cada vegada en pot oferir menys. L’estudi dels canvis en aquests organismes s’ha convertit així en un indicador directe de l’estat ecològic del curs fluvial.
La biòloga Dolors Vinyoles va tancar les intervencions centrant-se en els peixos. Va alertar que la riera “s’ha quedat pràcticament amb una sola espècie, el barb cua-roig”, un peix molt sedentari i amb poca capacitat de desplaçament. La seva densitat ha disminuït de manera preocupant i molts exemplars viuen en zones on l’aigua tot just arriba als deu centímetres de profunditat, un escenari que va qualificar «d’indicatiu del deteriorament creixent de la riera«.
La riera com a reserva natural
En la segona taula rodona, Josep Germain, membre de la Institució Catalana d’Història Natural, va alertar que la riera de Vallvidrera continua sent una assignatura pendent dins les polítiques de conservació de Collserola. Va recordar que la conca hidrogràfica representa “gairebé un 20% de la superfície del parc” i que funciona “com el sistema circulatori del cos”, de manera que qualsevol alteració en un punt repercuteix en l’equilibri general. Germain va criticar que el Pla del Parc Natural hagi passat gairebé de puntetes sobre la riera, i va insistir que no n’hi ha prou amb actuacions puntuals o estètiques: cal afrontar de manera decidida les mancances urbanístiques i restaurar els trams degradats. Segons va dir, “no es pot permetre continuar construint al voltant de la riera” si es vol garantir la seva funció ecològica.
En aquest sentit, va defensar la necessitat de reunificar la reserva natural, començant per protegir, com a mínim, les zones inundables que actuen com a espais clau per a la biodiversitat. Encara que en punts concrets, com el pont de Can Castellví, la situació sigui relativament bona, Germain va advertir que això no pot ser excusa per rebaixar l’ambició conservacionista: retirar canyes o millorar vials “està bé”, però la restauració real exigeix recuperar els processos ecològics i garantir la preservació de l’hàbitat. Va recordar que tota la zona de Collserola gaudeix de protecció europea i que, per tant, “cal evitar qualsevol nova pèrdua d’espai natural” per assegurar la continuïtat del seu patrimoni biològic.
La resposta pendent de la Generalitat
A la sessió, també es va convidar a tècnics de la Generalitat de Catalunya per explicar les accions que es duen a terme actualment a l’espai. Des de l’ens supramunicipal es va reconèixer que la riera de Vallvidrera necessita una intervenció decidida i coordinada. Josep Planas i Jordi Parpal, representants de la Subdirecció General de Biodiversitat i Medi Natural i de la Direcció General de Polítiques Ambientals, van recordar que “una bona part de la riera està dins del Parc Natural” i que, per tant, el Consorci de Collserola “hauria de preocupar-se” de manera prioritària de la seva gestió. Van anunciar que l’estiu vinent hauria d’estar enllestit un pla nacional de restauració, que establirà criteris comuns per determinar quins espais s’han de recuperar i amb quina prioritat.
Els representants del Departament van admetre que es tracta d’un entorn que “és imprescindible restaurar” i van remarcar que el procés requereix implicació directa del Consorci, que és qui ha de sol·licitar formalment les actuacions. També van situar el debat sobre les reserves naturals dins el context històric del Parc Natural de Collserola, recordant que la seva delimitació “va ser fruit de diversos anys de discussions” per definir amb precisió els límits interns i externs. Amb aquest repàs, van voler subratllar que la protecció actual no és casual, sinó resultat d’un llarg recorregut que obliga les administracions a mantenir i reforçar el compromís amb la conservació.
El debat urbanístic de la Rierada
L’advocat urbanista Eduard de Ribot va cloure l’acte abordant un dels punts més sensibles, que és el projecte d’urbanització de la Rierada, que de fet ha acabat en els tribunals. Va explicar per què les entitats ecologistes exigeixen la retirada, tot recordant que “la preservació de la riera és incompatible amb un planejament que no té en compte els seus valors ambientals”. La seva intervenció va situar el conflicte en un context legal i urbanístic ampli, assenyalant que el futur de la riera no es pot desvincular del model urbanístic que s’hi projecti.
Ribot va recordar que 39 propietaris de 29 parcel·les van sol·licitar l’any 2022 declarar nul el projecte vigent i replantejar-lo des de zero, després de detectar-hi fins a 14 punts que, segons el seu criteri, vulnerarien criteris urbanístics bàsics, especialment pel que fa a la protecció del medi natural. Va remarcar que el planejament de 2016 “no s’ha executat” i que, en conseqüència, els promotors “no han complert el deure d’urbanitzar ni de cedir equipaments i zones verdes”. Segons va argumentar, això implica que “no han guanyat el dret a edificar ni han patrimonialitzat l’edificabilitat”, i que, per tant, l’Ajuntament “no hauria de precipitar-se” afirmant que caldrà pagar indemnitzacions. En aquest escenari, va concloure, el consistori té encara la capacitat de modificar o reduir el planejament sense comprometre recursos públics i, sobretot, sense posar en risc la integritat de la riera.
