Aquesta molinenca d’adopció ha passat tota una vida dedicada a ajudar als altres. “Mai he volgut rebre res material a canvi: l’amor no entén de diners. Si fas el bé, quan te’n vas al llit i descanses estàs molt contenta”, assegura “Manolita” Álvarez en una entrevista amb Viu Molins de Rei.
Manuela Álvarez, “Manolita” (Vilariño, Galícia, 26 de setembre de 1926), és molinenca d’adopció i diu que viu la vida “fent el bé a la resta” tot i que “ningú li ha regalat res”. Les arrugues de la seva cara amaguen un seguit de vivències d’una persona involucrada en la lluita contra la drogodependència, l’alcoholisme o l’alzheimer. Mai li han agradat els protagonismes, però la seva elecció com a Molinenca d’Honor als Premis Ràdio Molins de Rei 2012 ha estat un agraïment del seu poble d’acollida a tots els anys de vida que ha dedicat als altres sense esperar mai res a canvi. Segons ella, els béns materials “no tenen importància” i recorda la seva vida amb Viu Molins de Rei afirmant que se sent “plena cada nit a l’anar al llit”.
La “senyora Manolita” rep a Viu Molins de Rei al seu pis de l’avinguda Barcelona, el mateix pis on ha viscut des que va arribar a la vila. Als seus 87 anys manté el cap ben despert, i fins i tot a l’entrevista no pot estar-se demostrar la seva estima incondicional cap als altres: mentre parlem al menjador del pis veiem com un pastís es va coent al forn, i al marxar ens n’acaba donant un tros.
No cal dir res per començar, perquè ella mateixa ja comença a parlar sense preguntar-li res. Tot i advertir que “la meva vida és tan llarga que no la sé explicar”, ella mateixa en fa un breu resum:
Vaig néixer a Galícia, vaig venir aquí molt joveneta, i tot el que tinc ho dec a Catalunya, però ningú m’ha regalat res: l’he guanyat i l’he treballat. Vaig conèixer al meu marit a Barcelona, però és de la vora del poble d’on sóc jo. Em vaig casar amb ell i vaig venir a Molins de Rei, en aquest mateix pis on estem. Aquí va morir el meu marit i vaig conèixer al Senyor.
[pullquote]Tot el que tinc ho dec a Catalunya, però ningú m’ha regalat res: l’he guanyat i l’he treballat[/pullquote]Al Senyor?
Al Senyor Jesús. És el més important que m’ha passat en la vida.
Perquè fins llavors no creia…?
Sí que creia! Era catòlica, apostòlica i romana, però no valia de res, perquè aquell marit que tant li havia demanat a Déu es va tornar al revés del que jo pensava, i va arribar un moment que no sabia on estava. Llavors em van parlar de l’Evangeli i em va anar molt bé. Ha estat la meva salvació.
Quan parla de l’Evangeli es refereix a l’Església Evangèlica. Què té de diferent de la catòlica?
A la catòlica et confesses amb els homes, i a l’evangèlica et confesses amb Déu. I tens un Déu personal, que t’ajuda en totes les coses, que saps que no et faltarà mai res perquè ell està allà, cuidant de tu. Quan vaig conèixer al Senyor vaig veure que la vida era diferent. Tenia una ràbia al meu marit tremenda, i vaig acabar estimant-lo tant com a mi mateixa.
Per què li tenia ràbia?
Jo pensava que el matrimoni eren dos estirant del carro. Recordo una vegada que sortia de la clínica amb la nena, i li vaig dir que havien dit que l’havíem de portar a Barcelona i em diu “Ah, tu misma!”, i se’n va anar a treballar. Això sí, no ha faltat mai de treballar.
[pullquote]He estimat tantíssim al meu home, que em falta ell i em falta tot[/pullquote]Quin va ser el canvi que va fer que el comencés a estimar?
Va ser meravellós. Vaig veure que hi havia homes diferents al meu, i el vaig començar a estimar. L’he estimat tantíssim que ara em falta tot. Em falta ell i em falta tot.
Com eren els altres homes que veia?
Eren més dolents. Eren diferents als homes d’ara, i les dones també. No les veies als bars com ara.
Què era, l’home al bar i la dona a casa?
Sí, sí! Anaves a Galícia i veies a la gent i li preguntaves “Que no ayudas a tu mujer?” i deien “Ah, eso es faena de mujer!”. Però la dona venia de treballar al camp igual que ell. I el meu marit portava l’arrel d’allà, i des del moment que vaig veure totes aquestes coses em van fer feliç, perquè vaig veure que no era tan dolent, que encara podia ser pitjor.
I no va aconseguir fer-lo canviar?
No, tampoc ho vaig intentar. Jo el vaig respectar i ell em va respectar a mi. El que a mi sí que em va deixar és als meus fills, que els vaig portar on jo anava.
A on?
A l’església evangèlica.
I han seguit l’Evangeli?
La filla sí, però el fill no. Ell es va enamorar i es va casar, però ho va fer pel civil.
Ho respecta?
Oh, i tant! I contenta que estic. Al principi no ho vaig acceptar tan bé, però ara sí, ja fa temps. Perquè és el meu fill per davant de totes les coses. La meva filla sí que segueix, està casada per l’Evangeli i viu l’Evangeli.
[pullquote]Hem de desprendre’ns de nosaltres mateixos i estimar als altres[/pullquote]Quina és la vida de l’Evangeli?
El diumenge dedicar-lo a alabar a Déu. I sobretot, fer el bé en tot el que puguis.
Per què creu que de la mateixa manera que hi ha gent com vostè que es dedica a fer el bé, hi ha gent que es dedica a fer justament el contrari?
Perquè no els ha donat temps d’adonar-se’n. Hem de saber desprendre’ns de nosaltres mateixos i estimar als altres. Estimant als altres t’estimes a tu mateixa perquè et fas bé.
On ha col·laborat vostè?
Anava a la Llar d’Avis ajudant a donar de dinar a la gent cada setmana. També he estat treballant amb els drogoaddictes, amb els alcohòlics, amb persones amb Alzheimer…
Què recorda de quan anava a la Llar d’Avis?
Llavors va ser quan vaig ser més feliç, era molt bonic. Esperava que fos el dissabte per poder anar a ajudar als avis, i era feliç llavors. Ara vaig tirant, esperant que el Senyor em cridi i que pugui marxar ja amb ell per descansar.
Què feia exactament?
Jo només anava allà a donar-los el dinar. M’estava amb ells una hora i ja està. Les que estaven allà estaven molt contentes i jo també, perquè els ajudava.
I amb el que ha dit dels drogoaddictes, en què consistia?
Anava coneixent les mares i les dones i anava a casa seva. Parlàvem de l’evangeli i del que vingués al cas. I de la seva malaltia.
Hem parlat de gent com vostè, que intenta fer el bé, de persones que fan el mal a altra gent, però en el cas dels drogoaddictes són persones que es fan mal a si mateixes.
Sí, això és el pitjor, però ells no s’ho veuen. És el que passa als que cauen en aquesta malaltia, perquè per a mi és una malaltia. Diuen que si són persones vicioses, però són persones normals que han tingut la desgràcia de caure en això i pot més la droga que ells. Ells volen, perquè són sincers quan t’ho diuen, però no poden. Hi ha una força interior d’ells que els domina.
[pullquote]Pensava que qualsevol d’aquells drogoaddictes podia ser un fill meu[/pullquote]Què sentia quan hi anava?
A vegades pensava que la drogada era jo i no ells, perquè parlaven d’una manera tan diferent! I viuen d’una manera tan diferent! Però dos se’m van morir aquí a Pallejà, el Joan i el Manel. El Manel de mort natural i el Joan va sortir al matí i ja no va tornar.
Què la movia per anar a ajudar-los?
Que qualsevol d’aquells podia ser un fill meu. Necessitaven ajuda i se’ls havia de donar. Però moltes vegades no saps com ajudar-los, perquè no es deixen. Et diuen que estan bé, però la veritat és que no. El Joan, el que es va morir, em deia: “Senyora Manolita, no, jo no tornaré a prendre mai més res”. Doncs mira, d’una sobredosi es va quedar a Barcelona. I com aquests, molts.
[pullquote]Quan vaig sentir la necessitat de fer el bé, volia servir a Molins de Rei[/pullquote]A més a més, també va ajudar a persones amb Alzheimer, no?
Sí, també. Perquè quan vaig sentir la necessitat de fer el bé als altres el que volia era servir a Molins de Rei. Mirava d’anar a cuidar a les persones que no tenien a ningú. Anava, les canviava i els feia el que calgués. I poc més, la meva intenció era la de servir a Molins.
Vostè mai ha volgut rebre res a canvi?
No, no, l’amor no entén de diners. L’únic que tinc és aquest rellotge que em van regalar les nebodes d’una dona que vaig cuidar i va morir a la llar d’avis. Amb ella era molt curiós perquè donàvem una volta pel carrer de Baix i ja estava bé. Però havia d’anar-hi jo, perquè sinó la Maria no ho volia de cap manera.
Encara que fos una cosa material li deuria agradar, no?
[pullquote]L’amor no entén de diners[/pullquote]No, em va fer mal, no em va fer bé. Per exemple, el premi que em van donar de la ràdio em va agradar però al principi no estava contenta.
Per què?
Perquè hi ha molta gent com jo que estan perdudes per allà i no reben res. Hi ha molta gent que no vol reconeixements, perquè no val la pena. No ho fas per la gent, ho fas per a tu mateixa.
[pullquote]Quan fas el bé, quan te’n vas al llit i descanses estàs molt contenta[/pullquote]I no creu que serveix per donar exemple a la resta de la gent, perquè hi hagi més gent que es dediqui a fer el bé?
Potser sí. Quan fas el bé, quan te’n vas al llit i descanses estàs molt contenta. I fer el mal no està bé.
Veient tot el que ha fet, no és que hagi posat el seu esforç en un col·lectiu concret, sinó que ha estat molt en general, és a dir, a la resta de persones, independentment de qui fossin. Per exemple, amb els premis de la ràdio el responsable de la comunitat islàmica va dir que estaven molt contents que l’haguessin triada. Quina relació té amb ells?
Jo els he ajudat amb el que fos, no m’importava que fossin islàmics ni d’un altre cantó.
En què els ajudava?
En el que necessitessin. Amb la roba, el que necessitessin. Perquè a baix hi ha un quartet que està ple de roba. Els veïns em portaven roba i molta gent em portava roba. I aquesta roba anava a qui fos, a qui no tenia roba i en necessitava.
Encara que al principi no li agradés, li va acabar fent il·lusió el premi?
Sí, i tant, molta! I tenim un alcalde que és el que més em va agradar de tots. Perquè és tan humà! Em va cuidar com si fos una nena petita i em va fer bé. No sàpigues el bé que em va arribar a fer, em va fer bé de debò.
Vostè ha viscut molts anys a Molins de Rei. Quan recorda el Molins de Rei que es va trobar, és molt diferent del d’ara?
I tant! Sobretot, en la gent, hi ha una diferència tremenda.
Perquè som més o perquè som diferents?
Perquè som més. Tot “el català” [el barri de l’Àngel] no existia, tampoc la Riera Bonet, ni la Mariona: eren tot camps amb uns tomàquets preciosos, de “palo santo” boníssims. Llavors el Parc de les Palmeres era un camp. Tots els que eren de Molins, si tornessin a venir ara tornarien a marxar perquè no el coneixerien. També era diferent en comunicació amb Barcelona.
Ha viatjat?
No, no he anat a molts llocs. Vaig venir a Barcelona i de Barcelona a Molins de Rei.
I el viatge més llarg que ha fet va ser quan va venir des de Galícia. Com el va viure?
Mai he oblidat el meu pare dient-me adéu des del tren. Era un tren d’aquells russos, de fusta.
[pullquote]Mai he oblidat el meu pare dient-me adéu des del tren que em va portar sola des de Galícia fins a Barcelona[/pullquote]Dels que anaven amb carbó?
Sí, és clar!
Quan va ser això?
Poc després d’acabar la guerra. El 1948 o 1949.
Com va viure el viatge?
Llavors trigaves molt en arribar de Barcelona: tres dies i quatre nits! A les estacions, tot de gent tirada a terra. Ara van a hotels, però llavors no hi havia diners. La gent s’estirava allà on podia. A Saragossa vaig anar a dormir a una fonda que el meu pare m’havia indicat, però em vaig trobar que estava ple de xinxes i vaig tornar amb la maleteta cap a l’estació. Vaig preguntar pel tren cap a Barcelona i venia un tren que era un exprés, però jo portava un bitllet de correo.
Quina diferència hi havia?
L’exprés era més ràpid, i també més car però jo no ho sabia! Vaig arribar a Barcelona vuit hores abans. La gent que hi havia al tren em va dir que hi havia la policia a l’estació, i si t’agafaven et tornaven al lloc d’on venies. Vaig haver d’amagar-me perquè no em trobessin, i finalment vaig poder arribar al Passeig de Sant Joan, a casa de la meva germana. Allà vaig començar a conèixer a Barcelona.
Amb qui ho feien de tornar a la gent, amb els que no havien pagat?
No ho sé per què, però la policia els tornava. Així com ara entren els immigrants tan fàcilment, aleshores no.
[pullquote]Quan jo vaig venir feien tornar a la gent com jo que venia de fora[/pullquote]O sigui, tornaven a la gent que venia de fora?
Sí, no deixaven venir a la gent.
I vostè com es va sentir?
Ara ja tots els que vam venir de fora parlem una mica el català, però llavors no. Em vaig trobar a la plaça Tetuan una senyora que no sabia el castellà i jo no sabia el català. Jo anava dient que sí, que sí, que sí, però no sabia el que em deia! No ens enteníem. Era una dona molt gran. Ara, el que em passa a mi és que jo hi ha coses del jovent que no entenc.
[pullquote]No entenc quan els joves es manifesten, què demanen tenint tantes coses. A Galícia no teníem res.[/pullquote]Què no entén?
Per exemple, no entenc quan fan totes aquestes manifestacions, quan demanen tenint com tenen tantes coses. Perquè nosaltres allà a Galícia no teníem res.
I aquí va veure que hi havia més coses?
Sí, aquí es vivia d’una altra manera. Ara no, ara viuen allà millor que aquí. Ara vas allà i tenen un luxe…! I en canvi tu aquí no el tens. Perquè penses que ja estàs bé i ja està.
Mira la tele, llegeix els diaris, s’informa del que passa?
Encara recordo el primer televisor que vaig tenir. Llavors només en tenien aquells que podien. Em vaig posar a treballar i la vaig comprar a un que les venia a terminis. Ara també tenim calefacció, que abans no teníem ni estufes. El televisor el vaig comprar més que res per la canalla, volia que ells tinguessin el que jo no havia tingut.
I la mira ara, vostè?
Sí, però no m’agrada gaire el que fan. El que m’agrada són els reportatges i els documentals, m’encanten, però en fan pocs.
Li interessa estar informada?
A mi m’agrada la política, però no sóc política.
I què en pensa de tot el que està passant, amb la crisi, les retallades…
Jo crec que nosaltres vam tenir culpa de tot això perquè hem gastat més del que podíem, i això ens ha portat a la ruïna que tenim ara. Jo no he comprat ni pis, ni cotxe, ni res de tot això perquè no podia. Hem comprat més del que podíem pagar i hem arribat on estem.
[pullquote]L’home vol fer el bé, però no pot fer-ho, perquè fuig d’ell[/pullquote]Confia en els polítics?
Els polítics només van a omplir-se les butxaques. I tots són iguals. Tots.
No creu que n’hi hagi cap d’honrat?
No, perquè es podreixen quan entren a la política. La política és una cosa que els enganya de tal manera que no veuen més que el que hi ha.
Com ho hem d’arreglar? Què hem de fer?
No ho sé, és difícil. Perquè l’home vol fer el bé, però no pot fer-ho, perquè fuig d’ell. És molt difícil que en trobem un de bo perquè tot el que hi ha al seu voltant està podrit. Com quan poses una patata podrida en una caixa, que sempre domina més que les altres. Hi ha un grup de gent que és bona gent, però el poder els ha acabat corrompent.
[pullquote]El teu futur només depèn de tu[/pullquote]Llavors no hi ha res a fer?
Crec que no.
El nostre futur serà pitjor?
El teu futur depèn de tu. Serà el que tu vulguis fer, això depèn de cadascú. No depèn de l’entorn, sinó de tu. Si saps que la teva vida serà ordenada ho serà: ordenaràs la teva i la del veí. I has de conformar-te amb el que tens. Si tens un duro, no pensar en tenir-ne quatre a costa del que sigui. Si en tens un guarda’l i fes el que puguis fer amb ell, però fes el bé. Això ara i sempre, perquè la història és com una esfera que dóna voltes, però no canvia.
[pullquote]Hi ha més gent de bona fe del que pensem[/pullquote]I com a societat, creu que anem a millor o a pitjor?
Hi ha molta gent de bona fe, molta, més del que ens pensem. El que passa és que no es veu més que allò dolent. Però també hi ha bo. I el jovent, sempre han sigut jovent. Quan hem sigut joves sempre hem tingut les mateixes inquietuds. Ara el que passa és que sou més oberts, més sincers, perquè ho feu davant de la gent. Nosaltres no ho fèiem davant, però ho fèiem, i el que digui que no menteix.
I li molesta?
No, m’agrada! La sinceritat m’agrada molt. No m’agrada la hipocresia. Les coses són com són i ja està.
M’han explicat que quan era petita repartia farina pel poble. És cert?
Sí, es veu que el meu pare era molt amic dels polítics, els cacics de l’època. Portaven sacs de farina de Castilla i els que eren de la colla sempre la prenien, però hi havia gent de molta fam que no li arribava. Jo agafava farina de la meva mare i en portava a aquells que no en tenien. Pensava que també eren fills de Déu i tenien necessitat de menjar igual que jo. Si jo menjava havien de menjar tots.
És a dir, repartir el que es té amb els altres.
Exactament. La meva casa era una casa molt humil però molt acollidora de tota la gent que venia per allà. Va ser allà on vaig aprendre a compartir. Una vegada hi havia una àvia que vivia sola. Aleshores hi havia molts polls a les cases, i aquella dona jo no sabia que tenia polls.Les seves nétes no volien anar a dormir amb ella i jo li vaig dir a la mare que volia anar per fer-li companyia. Ma mare em deia que no, però al final em va deixar. Em vaig omplir de polls, però vaig estar contenta.
Vostè ha viscut sempre en aquest mateix pis?
Sí, sempre, i moriré aquí. Però no és meu. Estic de lloguer.
I no necessita res més, no?
No, no. La meva vida no té res, jo no tinc res, però tampoc no ho necessito.
Està contenta?
Sí, sí, jo estic contenta amb mi. Estic bé.
[pullquote]La meva vida no té res, jo no tinc res, però tampoc no ho necessito[/pullquote]Fa molts anys que viu sola?
Fa dotze anys, des que va morir el meu marit.
I sola hi està bé?
Sí, estic bé. Avui ha començat una noia argentina, que m’acompanya a passejar durant dues hores al matí.
Físicament, està bé?
No, les cames no em porten. Només li demano a Déu que em cuidi les cames.
Té una gran sort, el cap el té molt bé.
Sí, això sí. Jo sempre dic a la gent gran que al 100% no hi està mai ningú. Però ets feliç. Penso que he viscut fins aquí d’aquesta manera, ara toca una altra cosa, doncs una altra cosa.
I a part de la dona que l’acompanya a passejar, no necessita a ningú més?
Sí, ve una dona a netejar la casa cada quinze dies. Jo mentrestant vaig mantenint pel dia a dia, i el menjar també me’l faig jo.
Però no necessita a ningú pel dia a dia.
Per sortir al carrer necessito que m’acompanyin. Abans anava sola a l’església i ara m’han de portar. Ara ve la meva filla a buscar-me i em porta a l’església. I jo dono gràcies a Déu per ella perquè puc anar-hi. I quan sóc allà sóc feliç.
