Cost, valor i preu de la música en viu i la cultura en general

És un dels temes recurrents que parlem en les trobades amb els companys de Daltabaix, com ho és, sovint, amb els amics que tenen responsabilitats en entitats o també amb aquells que tenen inquietuds per la música i n’han programat recentment a la vila. I em consta que també ho és entre tècnics i polítics responsables de les àrees de cultura i festes, com he pogut comprovar al llarg dels meus anys a l’Ajuntament. Posem-li nom: és el de la gratuïtat de la música en directe, i l’encaix o convivència entre models de gestió culturals diversos que no necessàriament comparteixen objectius ni criteris en la programació cultural.

És aquesta una qüestió mal resolta i que ve de lluny. Amb la recuperació del carrer, els primers ajuntaments democràtics van començar a programar concerts, recitals i tota mena d’espectacles que tenien com a denominador comú el fet que eren gratuïts. Calia popularitzar la cultura i una bona manera, segons molts ajuntaments, va ser la d’omplir els nostres carrers i places de música (no de tots els estils, per desgràcia, que ja sabem com els va anar a molts cantautors). En d’altres, més petits, es va mantenir la tradició dels envelats i allà es pagava pels seients de les llotges. Amb el temps s’ha consolidat la fórmula de concerts gratuïts en les festes majors, especialment els que se celebren en espais oberts i s’ha circumscrit les sessions de pagament als espais tancats. La iniciativa privada, amb totes les seves variants, arriba al gran públic de la mà dels grups promotors de festivals i esdeveniments que han imposat uns models de concerts cars i en grans espais. I no podem oblidar que en la majoria dels cassos el seu objectiu es aconseguir la rendibilitat econòmica en el mercat de la cultura mes enllà de la pròpia difusió i promoció cultural. I ja sé que simplifico molt.

Però a banda d’això, la pròpia política cultural de les administracions públiques, ajuntaments inclosos, no ha estat capaç d’estimular i garantir hàbits de consum cultural. El fet cultural, la dinamització de la creació, la difusió de l’art i les diferents expressions culturals no han comptat amb el necessari lideratge i compromís públic i socialment s’ha resistit a partir de la feina voluntària, i afortunadament cada cop més reconeguda i valorada, de determinades persones i col•lectius. Aquest ha estat i és el cas de la nostra vila. Però tampoc ens enganyem: l’àmbit de la cultura ha quedat a la cua en la inversió en equipaments i infraestructures perquè tampoc hi ha hagut una pressió ni reivindicació popular en aquest sentit. I la manca de planificació estratègica s’acaba traslladant al dia a dia i a la més que discreta realitat quotidiana.

I, per acabar-ho d’adobar, les noves tecnologies han afavorit que, en determinats camps com el de la música o la literatura, la creació es valori molt poc i, a través de les descàrregues de música i llibres, molts usuaris-consumidors obtinguin un determinat producte cultural a cost zero.

Vistes així les coses, els que apostem per programar música en viu ens movem en un debat permanent, no ja de la qualitat de la nostra oferta musical i el interès que podrà generar en el públic, que també, sinó en la necessitat de plantejar preus assumibles a un públic poc predisposat a pagar una entrada i a cercar l’ajuda i la complicitat de les institucions per fer-los possibles. Només així podrem consolidar la viabilitat d’un projecte com el de Daltabaix nascut, precisament, per organitzar concerts de música en viu a Molins de Rei. I plantejat sense cap afany de lucre i amb l’objectiu de fer de la música en directe un fet cultural normal que permeti donar a conèixer el treball dels músics, creadors i instrumentistes, retribuint la seva feina i posant la seva música a l’abast del públic i aconseguir que aquest gaudeixi de la proposta.

Qualsevol espectacle de música en viu, de petit o mitjà format a Molins de Rei (sigui com els que organitzem a la Traska Truska o a La Peni) parteix de la base d’unes despeses bàsiques del local que l’acull, de la retribució del músic o músics, de la pròpia producció del concert (equip i tècnics de so, lloguer de piano si és el cas), de les despeses de comunicació i publicitat, despeses de la SGAE, etc., etc. Aquests són els costos, si acceptem que ningú treballa de franc. Per tant, per fer-hi front, cal un preu i col•laboració institucional per poder-lo ajustar. És així de senzill. I, finalment, cal establir el valor de la cosa. I entenc que ningú qüestiona aquest valor. La creació i formació de públic, la difusió dels músics i el seu treball, la generació de fet cultural, la referència del municipi en aquest àmbit, la pròpia activitat econòmica… No són qüestions menors i, en canvi, es consideren poc.

Molins de Rei, com altres municipis, no disposa de programació cultural estable de “titularitat” pública. La manca d’infraestructures culturals pròpies en podria ser una causa. Però la determinació política i el convenciment de produir cultura, quan hi ha estat, no han comptat amb el necessari suport pressupostari ni el necessari convenciment polític. De manera que han estat diferents agents culturals no institucionals els que malden per mantenir una programació estable en els diferents àmbits culturals. És el cas de Daltabaix amb la música en viu, però també de teatre per a infants (Xarxa), cinema (Cine Club Hall) qui configura una programació regular i estable que bé mereix el suport del públic i el compromís en assumir el preu d’aquestes activitats. La cultura i la seva programació ja hem vist que té un cost i un indubtable valor. El preu, amb les polítiques adequades, no hauria de ser l’obstacle per la seva difusió. En això estem.

Jordi Romeu

Ex Regidor de Cultura i membre de Daltabaix